Gone with the wind

Anit, a casa, vam veure per enèsima vegada Allò que el vent s'endugué. Una cadena televisiva celebrava el 75è aniversari de la pel·lícula i l'emetia ininterrompudament.
Avui en parlàvem Xaro i jo i ella diu:
—Jo crec que Scarlett no està enamorada d'Ashley.
—No? —li dic.
—Jo crec que no. Ella, consentida i dèspota com és, el desitja perquè és el primer que la rebutja. Per a ella Ashley és allò prohibit, el caprici inabastable.

—I l'amor, no és una mena de caprici? —li dic.

—per a mi, ella està més enamorada de Rett, però amb ell ho té massa fàcil. És com ella, un personatge fort però més noble.

—De vegades l'amor, el joc amorós, el joc de la seducció ha estat entès com a una manera de guanyar més poder. No pot ser que Scarlett es mostre enamorada d'Ashley per a sentir-se superior a Melanie? —li retruque per afegir llenya.

—Melanie és l'antítesi de Scarlett...

I el debat continua i podria continuar hores i hores. Ningú no pot refutar definitivament les tesis de l'altre, les podrà considerar o menystenir però unes i altres poden ser acceptables sense que invaliden les contràries. Això és el que m'agrada d'un relat, que tinga la grandesa de deixar respirar el lector, l'espectador en aquest cas, i de deixar-li pensar que sempre té raó.

Els altres "castellans"

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro (Proa), explica molt més que una història personal, tal com suggereix el títol. A partir del relat del nét que escarba en el passat de l'avi, un Villatoro andalús, de Castro —Còrdova—, il·lustrat, botiguer, republicà condemnat a mort pels feixistes durant dos anys, indultat després i emigrat a Terrassa als seixanta anys, el lector assisteix al relat èpic de l'aventura dels andalusos emigrats a Catalunya però també al País Valencia i potser també a altres territoris de l'estat.

Al voltant dels Villatoro, dels avantpassats, dels que van emigrar, dels que van morir pel camí o dels que es van quedar al poble, van teixint-se una sèrie d'històries que fan de contrapunt entre si i s'entrellacen amb altres aventures de supervivents, d'afusellats, de víctimes o d'assassinats, de fracassats o de triomfadors, de gent que canvia de pàtria, que torna a la seua després d'un periple o de gent que viu a cavall del passat i del present, de gent que se soterra en el silenci o d'altres que no callen i donen veu a l'autor per a anar reconstruint el trencaclosques de la vida de Vicente Villatoro Porcel i de la seua gent.

Un home que se'n va és, a més un llibre ple de saviesa, de la saviesa ancestral i de la saviesa que donen les vides llargues i agitades:

"[...] Què sé jo si l'avi Vicenç i la iaia Francisca podien necessitar els serveis d'un curandero vidente especialista en el amor. Aquestes coses no les saps, dels teus avis. I menys en aquell temps. Sí, esclar, deu haver-hi una història d'amor darrere tota aquesta relació de dècades, entre ells dos. Però ho sabien? N'haurien dit així? Potser, com a El violinista a la teulada, si l'avi hagués preguntat de sobte a l'àvia, en els anys quaranta, ≪m'estimes?≫, la iaia Francisca se l'hauria mirat com si hagués enfollit. Això són preguntes de novel·les roses, de pel·lícules del Fred Astaire i la Ginger Rogers. Res a veure amb la vida. Com a El violinista a la teulada, la meva àvia potser hauria respost: tenim dos fills, he aguantat la casa mentre eres a la presó, t'he esperat, he plorat, t'he acompanyat, he sortit al balcó per veure si et duien a la filera dels que pujaven al cementiri per afusellar-los de matinada, patim junts, comptem junts... M'estimes? No és la pregunta correcta. O potser tot això sí que n'és la resposta correcta, l'única possible. No en sabem res. No és possible saber-ne res." (Pàg. 535-36)

D'aquesta manera serena, sense arravataments, sense passions desfermades, amb equanimitat, posant sordina a la ràbia perquè és una ràbia heretada —no viscuda en primera persona— o potser perquè juntament amb la ràbia els perdedors transmeten la manera de contenir-la, Vicenç Villatoro, el novel·lista, supera la ficció i conta la realitat com si fos una novel·la d'aquelles que costen de deixar, de les que el lector lamenta que s'acaben, de les que presenten un món complex i ric de manera enciclopèdica.

Al fil de la lectura d'Un home que se'n va, hom va formulant-se preguntes i totes hi tenen resposta, totes les curiositats hi són satisfetes. Els catalans tots, receptors d'aquella onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, estem acostumats a pensar-la des d'ací. Aquella gent que venia eren castellans, ras i curt: castellans i prou, com nosaltres, valencians, mallorquins o catalans, som senzillament catalans a Sòria, a Lugo o a Cáceres. Vicenç Villatoro, un català amb arrels andaluses, ha viscut i ens explica les dues cares d'aquesta mateixa moneda humana.

Vist des de Terrassa, des d'Alcoi, des de Figueres o des de Santanyí, durant molts anys ens arribaven "castellans", venien sense res, amb una mà davant i l'altra darrere i ho havien d'aprendre tot: l'idioma, les formes de viure i també les formes de treballar. Eren "castellans", se'ls veia d'una hora lluny. Amb Un home que se'n va descobrim d'on venien aquelles persones i quines raons profundes i doloroses les empenyien a emigrar o a exiliar-se que, tal com apuntava Juanito Valderrama, són conceptes intercanviables i nosaltres no ho sabíem o no ho volíem saber.

La Butaca Teatre. Premi a la millor obra amb Mort de dama

Ahir vam celebrar amb una paella, aquesta de la foto, el premi a la millor obra guanyat amb Mort de dama al darrer Festival de Teatre Vila d'Oliva. Estalviaré tot comentari del resultat culinari. Oficiava Cèsar Monzonís, totpoderós director del grup escènic i ahir cuiner voluntari. Diuen que en el moment d'abocar l'aigua va fer deixament de les seues obligacions, va delegar o li van usurpar el lloc, i el resultat —afirma— no li és del tot imputable. No és la nostra intenció esbrinar els detalls de l'acció.
Però com que anem de celebració, encara no fa deu anys vam fer una altra paella, també la va voler fer el director, i se la van menjar uns de Dénia que passaven per allà i tenien més gana que nosaltres o potser un paladar no tan fi —el nostre és normalet, només—. Hi ha una millora evident entre aquesta paella i aquella altra, que no va merèixer ni una trista fotografia, pudorosos de mena com som.
En aquell temps, Cèsar era, a més, director de Ràdio Pego i fèiem un programa sobre ensenyament que es deia Paideia en què vam encabir una secció que es deia "Conversa amb els llibres". Cada dia jo seleccionava el fragment d'un llibre i el comentava una mica barrejat amb un tema d'actualitat.
El text que recupere a continuació correspon al programa emès el 24 de març de 2006, veníem de fer una paella i ETA acabava d'anunciar un alto el foc permanent. Aquestes són les paraules que va eixir per les antenes de Ràdio Pego:

"Amb la primavera, ens ha arribat la notícia esperançadora que fa anys esperàvem: ETA ha declarat l’alto el foc permanent. Ara caldran bones dosis de trellat polític i ciutadà perquè el procés, que s’endevina llarg i difícil, arribe a consagrar la pau definitiva i, com diu el segon comunicat etarra, el diàleg, la negociació i l’acord. Tant de bo que això siga, i que siga sense reticències de cap tipus.

(Música)

Però no ens correspon, ni ens creiem en condicions de donar receptes sobre el tema. Més aviat, feliços i esperançats com ens sentim, voldríem festejar l’esdeveniment a la manera valenciana, amb una paella. Sobre això, també els llibres tenen coses a dir. Josep Pla, un escriptor de paladar fi, ens diu al seu llibre intitulat El que hem menjat: “De paella, el que se’n diu paella, no n’hi ha més que una, que és la valenciana. Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa de tradició del país, saturada d’amor al país –perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible–, és realment una cosa important. La seua falsificació en els àmbits forasters i internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast?”

(Música)

Ja veuen vostès que el símil entre una treva i una paella és ben adequat, parlem de coses importants, si seguim Pla. Cal amor, amor al país, al paisatge i als productes de la terra perquè el plat resulte bo. Però no n’hi ha prou amb això, al voltant d’una paella, com al voltant d’una taula de negociació, cal que hi siguen tots convidats perquè l’harmonia i la llibertat siguen reals. Diu el prosista català:

(Música)

“Aquest plat [la paella] té una altra característica: conté tantes coses que agrada a tothom. Hi ha qui va darrere el pollastre, altres, de la costella [...] hi ha especialistes dels caragols que el plat conté; altres es projecten sobre els vegetals; els vertaders afeccionats iran darrere l’arròs, de l’arròs directe i sense cap altra presència.”

(Música)

Efectivament, així és la paella, com la convivència ciutadana, un espai on tothom se sent còmode i respectat pels altres, pels gustos d’altri, encara que siguen diferents dels propis, i sense sentir-se envaït per la cullera del veí. Però abans de seure a taula, abans de la festa gastronòmica, de la pau civil, cal aplicar-se a la recepta, seguir un full de ruta, un ordre en la manera d’anar posant els ingredients dins la paella o els temes dins el cercle màgic de la negociació. Permeteu-me seguir un moment més amb Pla:

(Música)

Primer de tot es fregeix la carn i s’hi afegeixen de seguida les bajoques i les carxofes. Quan tot això és a punt, s’hi afegeix la sal suficient i l’aigua. Quan aquest brou bull, s’hi addiciona el safrà, els llagostins [la recepta de Pla ve de Benicarló] i els cargols. Per cada dues tasses d’aigua, una d’arròs. Això és importantíssim: probablement és la clau del sabor d’aquest plat. Dos a un. No es pot oblidar. Després gran cop de foc.”

(Música)

No cal seguir, ja hem dit el que volíem, el final de la violència, com una paella satisfactòria per a tots, requereix un procés, amor a les coses, molta paciència i tots els ingredients necessaris en la seua justa proporció. Tant de bo que el paeller d’aquest esdeveniment històric, i tots els seus ajudants, el llenyater, el fogater, el tastador, l’encarregat de passar la bóta i tutti quanti tinguen la prudència necessària perquè l’arròs no es quede cru, ni massa emplastrat. Val més que tinga el punt just de socarrat i bon profit."

Enric Ferrer: "Un coup de dés". Exposició. L'Atzúbia 5-14 de desembre de 2014

Enric Ferrer. Colors primaris. El començ: "Dia sisè"

Vaig presentar l'exposició d'Enric Ferrer Un coup de dés, a l'Atzúbia el passat 5 de desembre, amb aquestes paraules:

 “Al principi era la Paraula”, la Paraula nua i solitària; i la Paraula que ho relatava es va fixar en ella mateixa sense tenir en compte el caos que l’envoltava i la ignorava. 

Tanmateix el caos s’estimava a si mateix sense saber-se color, ni forma, ni alè, ni terra, ni ona, ni aire, ni matèria, ni història. El dit del caos amb què assenyalava les coses sense nom no tenia forma de dit ni les coses tenien forma de coses, ni la forma se sabia forma.

Fou llavors quan unes gotes de caos van caure sobre un altre pessic de caos que dormia plàcidament escampat sobre el no-res, que era més caos encara, i van quedar allà deixades anar, capriciosament.

De sobte, més gotes de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, que no sabien que eren gotes ni sabien que eren de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, es van posar a jugar i a córrer d’ací cap allà.

Enric Ferrer. Colors primaris. El festí: "Gota còsmica"

I fou llavors quan Enric va començar a atrapar aquell magma primigeni que la Paraula encara ignorava i es va convertir en la Paraula, en el gran principi ordenador del món. Diu que va emprar set dies i quatre nits però això no és veritat. Ja feia molts dies que esperava la revolució del caos, la seua ebullició còsmica, però feia més nits encara que Enric esperava el moment de llançar els daus i dir com el poeta no sé què de l'atzar. Al capdavall, quan Enric va llançar els daus la Paraula, si existia, era una: Enric.

El primer dia, Enric va crear la forma, l'individu, la cosa aïllada de la no-cosa, una espècie de bombonets de cosa, i va veure que allò estava bé.

El segon dia, el creador va mirar la cosa, l’individu, i va veure que ondulava sobre si mateix, era un batec incipient, embrionari, un aleteig hermafrodita que delatava un esquitx de vida interior. I quan Enric, la Paraula, va tocar aquella cosa objecte on germinava una vida interior, va descobrir la llum allà dins, ben endins de la cosa, i va veure que allò estava bé.

I la llum era alè, baf, esperit, caliu, i de sobte al tercer dia les coses van començar a aixecar-se i a surar. La Paraula, Enric, havia inventat la passió, la passió que havia de necessitar la primera nit que va nàixer diferenciada del dia. Tot va bollir en un pantaix inesperat i allò que tenia color d’aigua i no ho sabia, se’n va anar amb l’aigua perquè a l’endemà, el quart dia, cresqueren les plantes encara vermelles car no sabien cap dels colors del verd.

Més important fou la nit, sempre les nits han estat més importants que els dies en la vida eterna del creador, Paraula, Enric, que a la segona nit, a la primera oportunitat que va tenir, va crear el somni, la teranyina que va d’una cosa a una altra, d’una cosa a una no-cosa, d’una no-cosa a Enric o d’Enric al somni  i del somni a Enric perquè ell li done forma i nom.

El cinquè dia, Enric va crear la bellesa, l’estètica, la llum. I la llum se separà de la tenebra, l’aire encabí el reflex sense envair la cosa i la cosa va generar l’ombra de si mateixa perquè fos visible la duplicitat d’allò que és i allò que no és.

Enric Ferrer: Colors secundaris: Fòssils de guerra.
"Fòssil de Salamina"

Creada la bellesa, la tercera nit fou la de la contemplació, encara no era l’hora del descans, de tornar al no-res; una volta ordenat el caos. La tercera nit era la confirmació que la Paraula necessitava mirar per a donar nom a les coses: a la mar, a la llum, a les estrelles, a les muntanyes i als cossos.

El sisè dia no li calgué fer res a Enric, la Paraula, car tot bategava amb vida pròpia. Infinites vides pul·lulaven per l’univers bigarrat i paradisíac: els rius corrien per les seues lleres i no envaïen la terra, la terra sabia els seus límits i el cel era tan bell com el caos primigeni on tot era no-res. La ciència, el coneixement,  s’havia apoderat de la negació i res no era prohibit, car l’ordre era perfecte. Un ordre amb una prohibició és imperfecte, inacabat, és temor, feblesa, temor de si mateix.

La quarta nit nasqué l’amor. Què us diré de l’amor en aquestes hores de les vostres vides?

I al setè dia, ja ho diu la Bíblia, la Paraula va descansar.

I així fou com el món es va poblar de colors de totes menes, colors-nom quan sense color no serien ni cosa, colors-sensació, colors-nomdedona, colors-estil, colors-viatge, colors-introspecció o colors-sonors per no parlar de colors onírics o de colors oxidats o de colors objecte o de colors habitacle.

Només faltava el que va venir després: segurament hi ha també un color-temps que va corrent i transforma les coses en història, que sota l’aparença del principi ordenador del temps transforma les coses en colors-desastre: Salamina, Gaugamela, Otumba, Hiroshima són només alguns noms de la catàstrofe.

El caos encara no estava del tot ordenat, la fal·làcia dels set dies es revelà viatge, fugida enfora, paisatge i placidesa, paisatge i provocació, paisatge que no va ser, paisatge nord i paisatge sud.

"Rostritat". Suite Venècia.
"Walt Whitman"

I no m’allargaré més, el món continua sent món en la ment de creador que és capaç de transformar, només i exclusivament en connivència amb la fortuna com faria un jugador amb una tirada de daus o un poeta amb una gosadia provocadora, la màgia en realitat, en gust, en plaer o en fiblada a l’anima de l’espectador.

I si mireu tot el que podeu veure ací, els colors capriciosos, els noms donats als colors i a les formes perquè siguen alguna cosa, les textures emanades de les nits febrils, d’insomni i de vida, algú potser exclamarà:

—Enric està com una cabra.

— I Tomàs també (pot pensar, a més, algú altres després del que acabeu de sentir).

I jo no diré que no, que no ho sé, però sí que puc afirmar que el món, el de fora, el del carrer, està molt més com una cabra que l’autor d’aquestes figures màgiques, que ha sabut traduir la bogeria en sensualitat i en un somni que  voldríem infinitament més real que la realitat mateixa.

Bona nit.

Adjectius inoportuns

La GVA admet que el Corredor Mediterrani pot patir 'retards puntuals'

La Veu del País Valencià, 29 de novembre de 2014

"Retards puntuals"? Què vol dir això? Tots els retards són per definició "impuntuals", inoportuns, inesperats, altrament no serien retards.

"Potser que la infantesa sigui, en el fons, una llengua. O a l'inrevés, si es vol."

Vicenç Villatoro: Un home que se'n va.

Fer teatre allà on no arriba el teatre

Ahir, amb La Butaca Teatre, vam representar Mort de dama a Orba. Portar el teatre a pobles com Orba, Parcent, L'Atzúbia o Ebo, on el concepte majoritari de teatre és sinònim de sainet representat per gent del poble mateix que puja a l'escenari i s'exposa allà dalt a la mirada complaguda dels seus veïns amb la sana intenció de fer-los passar una estona agradablement divertida, on amb prou feines hi ha un escenari elemental i pocs recursos per a il·luminar-lo adequadament i on potser no gosaria anar mai un grup amb criteris professionals, té unes recompenses infinites, d'aquelles que no cal que es paguen amb diners.

Anit, per exemple, tot era pròxim, familiar, senzill; les dificultats tècniques es resolien amb imaginació, als camerins tothom mirava de trobar un pam de terreny on desar el seu attrezzo personal i assegurar-se que l'hi trobaria en el moment necessari, cadascú a la seua manera anava deixant de ser qui és per a transformar-se en una ficció creïble. Un barret, un pentinat, unes ulleres, el coloret o el maquillatge han de fer el seu paper.

Mentrestant creixia la remor al pati de butaques, no es veu però es percep que la gent va entrant i els nervis de darrere l'escenari es barregen i combreguen amb un toc de curiositat i un polsim d'excitació riallera del públic ja instal·lat a la seua localitat. Avui no hi ha un sainet amb els artistes del poble sinó una altra cosa que no se sap què serà, però amb el preu de l'entrada hom contribueix a cobrir el pressupost de les festes locals.

Són els moments en què el teatre agermana "com no ajunta la sang" —que diu el poeta— i potser com ahir el director dirà unes paraules de presentació i començarà el ritual. S'apaguen els llums de la sala, s'obre el teló i comença la màgia. Passen pocs minuts i a l'escenari o entre bambalines arriben les primeres reaccions del públic, tot és pròxim: un comentari, unes rialles, un tímid arranc d'aplaudiment, la calidesa palpable. Dos mons que s'ajunten, la màgia de l'escena els uneix: A la banda de les butaques tot va bé, la història es complica, la vella dama no acaba de morir-se, si es mor ja s'ha acabat, cal que aguante un poc més perquè tothom es posicione a l'espera de la desitjada herència; darrere els bastidors, al corredor de les angoixes, tothom s'afanya perquè les coses funcionen, hi ha petits accidents, sempre n'hi ha, algú perd els papers o creu que se'n va oblidant, tant de bo que el públic no se n'adone, aquest ja no és el món real, tothom empeny perquè la realitat siga la ficció i la ficció deixe d'existir.

La representació avança, hi ha una escena en què els actors pensen que ja està, que ja estan acabant, tot ha anat bé, ara cal rematar amb els últims moments, els darrers diàlegs, les darreres accions i l'escenari es fa fosc finalment i es queda buit.

Quan de nou s'encenen els llums, una música inesperada indica que és el moment de saludar, allà és l'apoteosi, tot ha anat bé i els aplaudiments es barregen amb un panteix de satisfacció, la tensió s'allibera de mà en mà i tothom aplaudeix a tothom.

Ja fora de l'escenari, mentre mobles, teles, fustes, pintures i vestits s'espolsen la llum dels focus i tornen als cotxes, resten encara uns minuts de conversa amb els darrers espectadors, resten encara els ingredients necessaris perquè el fet teatral s'acabe d'acomplir i aquella entelèquia convinguda que és la quarta paret s'ensorre definitivament. No agrairé mai prou aquells minuts de conversa d'anit, ja vestit de carrer. 

Portar el teatre a pobles on no arriba el teatre és com una petita o gran transgressió, és com l'aire fresc que hauria d'arribar a tots els racons del món i injustament no hi arriba. Anit vaig pensar en Federico García Lorca i el seu grup La Barraca, pensava que el poeta i els seus companys devien haver viscut una sensació com la que jo tenia en aquell moment i vaig pensar finalment que una felicitat com aquesta havia de recremar cruelment l'ànima immunda dels seus assassins.

9-N

Avui veig l'Espanya imperial i intolerant més dolça que mai: com un terròs de sucre que ha caigut dins el cafè.

Sobre els tallers literaris o el conflicte amb el DOGV

El passat 28 d'octubre vaig intervenir en una taula rodona sobre la creativitat en l'ensenyament de la literatura, dins els actes dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira. Compartia taula amb Pura Santacreu —moderadora—, Enric Iborra i Josep Palomero, i em va pertocar parlar sobre els tallers literaris, més concretament sobre els que proposàvem, Antoni Espi i jo mateix, als llibres Curs de narrativa i Curs de poesia. Per si interessa a algú, heus ací el text que vaig llegir:

Bona nit,

Crec que els qui ensenyen o hem ensenyat qualsevol matèria, però toca parlar d’una tan aparentment maltractada com la literatura i més particularment la literatura catalana, ens veiem obligats a cercar insistentment i sense parar el mètode que permeta treballar eficaçment sobre allò que s’escau a la matèria, al nivell de coneixements requerits, que forme per a la vida, que done prou satisfacció als alumnes i a l’ensems al professor —tot cal dir-ho— de manera que tothom se senta igualment pagat i reconegut en el seu treball.

Tanmateix vivim ara i esperem que per poc temps una situació en què predomina l’obediència al poder establert. Es considera bé allò que s’adequa al que mana el DOGV o altres circulars del poder polític. En aquest context, doncs, els camins del DOGV i de la pedagogia, és a dir de l’art de “conduir els nens”, cap al que se suposa que és el seu progrés humà i intel·lectual s’entrecreuen perillosament.

No és nou que l’escola siga un instrument d’adoctrinament al servei del poder, crec que si un manaire va tenir la idea de transformar la “pedagogia”, dit en el seu sentit etimològic, en un servei públic, va ser perquè va veure que no podia desaprofitar un instrument tan poderós per a inocular ideologies i valors d’una manera controlada. I és de llavors ençà que el conflicte entre el poder i la càtedra, el conflicte entre autoritats està servit.

De la mateixa manera, fa molts anys que els professionals de l’ensenyament compromesos amb el seu treball han hagut de manifestar-se  rebels de vegades, precisament per a contrarestar els objectius d’una escola massa submisa que imposa uns continguts i uns mètodes inadequats a la realitat i a les necessitats d’una societat més lliure, més culta i més feliç. 

És lícit per altra banda, pensar honestament des de la càtedra que un determinat currículum oficial puga respondre exactament a uns objectius de progrés i de modernitat, però qui ho pense hauria de partir de la independència, de la “disponibilitat permanent” fusteriana i de l’autoritat acadèmica, de la càtedra en definitiva —dit siga també amb un sentit etimològic i no classista— i no de la disciplina partidista.

Al llarg de la meua vida professional, perquè crec que si sóc ací és per a parlar de la meua experiència personal, sempre, des del primer dia, m’he preguntat infructuosament —crec que com molts companys i companyes— quin és el millor mètode per a ensenyar literatura. Fa anys, el curs 83-84, vaig coincidir a l’Institut “Ramon Berenguer IV” d’Amposta, amb Antoni Espí, present a la sala, i vam parlar molt d’aquest tema. A l’any següent una comissió de serveis ens va retornar al País Valencià i les nostres vides acadèmiques es van separar, però cadascú pel seu compte anava rumiant solucions al problema que ens ocupava.

Jo vaig anar a Benissa i em vaig encarregar de fer la literatura de tercer de BUP, seguia el programa convencional d’història de la literatura i feia aprendre informació sobre autors i èpoques que després intentava que els alumnes aplicaren als comentaris de text. Era el que en aquell temps semblava que calia fer. Però una nit, jo solc ser més productiu de nit, estava posant un examen i de sobte em van venir una sèrie de preguntes:

—Què estic ensenyant? Per a què serveix o servirà als meus alumnes tot això? Què en faran quan acaben aquests estudis? I sobretot, Quin grau de satisfacció els reportaran aquests coneixements?

Supose que vaig acabar fent aquell examen, però immediatament vaig organitzar un matí sencer dedicat a una activitat inesperada: Vaig seleccionar el millor lloc, el més tranquil i el més bonic de Benissa, amb les millors vistes i unes bones ombres, l’ermita de Santa Anna, i m’hi vaig endur els alumnes, proveïts d’un quadern i d’un bolígrag, aigua i un entrepà. Ja a l’ermita els vaig dir que podien fer el que volgueren, que s’instal·laren còmodament i tranquil·la, només tenien una obligació: escriure, escriure qualsevol cosa, una història inventada, la seua vida, un poema, qualsevol cosa. Independentment dels resultats literaris, perquè ja sabem que una cosa és escriure i l’altra escriure bé. I aquest professor va comprovar que el “jo” de l’alumne és el motor imprescindible per a l’aprenentatge. Ja ho diu John Holt: “l’alumne aprèn allò que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn”. L’ambient de les classes, la motivació, va millorar i vaig veure uns alumnes més implicats i més disposats a estudiar literatura perquè el fet d’escriure els abocava a parlar més d’ells mateixos i menys del que els venia imposat inapel·lablement. Així vam acabar el curs. 

A partir de l’any següent, Antoni Espí, des de Cullera, i jo, retornat a Amposta, vam començar a experimentar i  a escriure un projecte de taller que va desembocar en els Curs de narrativa i Curs de poesia, on vam oferir un model real de taller literari, que negligia  la indiscutida ordenació cronològica del programa i presentava l’educació literària d’una altra manera. No pensàvem que estàvem proposant res de subversiu al programa oficial, senzillament vam anteposar la pedagogia —una solució pedagògica— a l’estàndard dels programes oficials —en el meu cas la Generalitat de Catalunya i en el de Toni de la Valenciana— i als problemes que ens plantejava, és a dir: poca satisfacció en els alumnes, poca projecció dels continguts cap a la seua vida futura i fins i tot cap a l’oci del futur, una assignaturització que convertia la matèria que parla dels sentiments humans en una successió freda, sense ànima de dades i de figures retòriques i, sobretot, que podia produir i produïa en els alumnes l’activació d’un filtre cap a l’idioma i la seua literatura. 

Eren altres temps i hi havia una certa tolerància amb la creativitat del professor. Una companya historiadora se’m va queixar perquè no parlava d’història. “I tu de què parlaràs, si en parle jo?” —li vaig dir—. Crèiem i continuem creient els nostres tallers i la nostra metodologia es basa en els punts següents, i si me’n deixe cap que m’ajude Toni:

1. Partir de la realitat: Abans de començar qualsevol curs cal explorar qui i com són els alumnes, quines són les seues necessitats, quin és l’entorn social i cultural, etc. Llavors és el moment de determinar si el programa ha de tenir la forma de taller o si és convenient incidir en algun altre plantejament; si, per exemple, necessiten més referents històrics, més referents nacionals, o si ja tenen cobert aquest aspecte de la seua formació. Però suposant que el taller fos l’opció més idònia, diré el que vam proposar els autors del Curs de narrativa:
2. El “jo” de l’alumne, la necessitar d’ocupar un lloc en el món, de fer això que faig jo ara que és parlar de mi mateix o d’allò que em preocupa, constitueix el camí per a arribar als altres “jo” que, a més, s’han expressat des de l’art literari. Així, sota el pretext de crear una història pròpia, els alumnes llegien uns models literaris variats i adequats, els pensaven a partir d’uns qüestionaris, unes posades en comú i uns debats, i els incorporaven al seu projecte personal.
3. Ajudar a vèncer la por a escriure literàriament mitjançant una senzilla activitat de classe que consistia a rebatre mitjançant la pràctica totes les dificultats —manca d’imaginació, manca de llenguatge, etc.— que podrien bloquejar inicialment l’intent.
4. Donar a l’alumne la seguretat que el seu projecte, aquell al qual ha de dedicar tantes hores, arribarà a bon port. Tot està previst i no fallarà res.
5. Pautar exactament tots els passos per a oferir solucions a tots els entrebancs amb què es trobe l’alumne. En el debat posterior podríem entrar en detalls.
6. Fer sessions de classe amb una unitat en si mateixes on la temporalitat i totes les funcions de tothom estigueren pautades.
7. Seguir, en el cas de la narrativa, per exemple, un ordre en el procés de producció del projecte i anar elaborant un dossier amb les decisions preses  a partir dels models textuals sobre la història, els personatges, l’espai, etc. fins arribar a propostes sobre l’estil literari que requeria cada tipus de relat. 
8. Supervisar i orientar periòdicament els passos donats per cada alumne. el professor és un col·laborador, un consultor, un orientador, que coneix els mecanismes per a desencallar un projecte en qualsevol moment.
9. Fet el dossier, encetar una fase de redacció i de successives revisions fins arribar al text definitiu. No cal dir que el treball acabat afavoreix l’autoestima i la satisfacció. Poder dir que has acabat d’escriure un relat o un poema satisfà fins i tot les sensibilitats més escèptiques.
10. Finalment, tornem a la realitat: el taller que hem descrit demana una forta inversió de temps i d’energies; i un curs de tres hores setmanals de classe en té unes noranta en total —potser ara arribem a cent amb l’aportació de la senyora Català—. I en cent hores cap el que cap. Per tant, l’opció d’un taller d’aquestes característiques no admet probablement gaires concessions a les propostes oficials. El conflicte, estarà servit.

I volia acabar mostrant un document real, correspon a un intercanvi d’alumnes de l’IES Enric Valor, on treballava, i un institut de Thonon-les-Bains —Alta Savoia—, ens allotjàvem en un alberg i el meu company, professor de dibuix, i jo vam decidir que castigaríem les alteracions de l’ordre públic amb la dura pena d’escriure un poema. Quatre alumnes van fer el ruc més del compte  a altes hores de la nit i els vam portar a la nostra habitació on el meu company i jo estàvem dibuixant i escrivint respectivament. Vam fer seure els alumnes en un llit i els vam demanar que escriviren un poema. No se n’anirien sense haver-lo escrit, nosaltres no teníem son.

Ells, d’entrada se’n reien però va passar una hora, dues, i van veure que parlàvem seriosament. Aquella vesprada havíem fet una pràctica amb canoes i un dels castigats havia volcat amb la seua i havia perdut unes ulleres. Finalment aquest es va decidir a escriure sobre la seua desgràcia i heus ací el procés d’escriptura. Fixem-nos en la cal·ligrafia en els diferents estadis de la producció, en l’ortografia, en les correccions i en el resultat final. Jo li anava suggerint a cada pas algunes solucions de millora, però no totes, i algunes tècniques d’escriptura també. Observeu el resultat. Al final, aquell alumne estava molt content d’haver escrit un poema. Tant que passats uns quants anys, precisament preparant una exposició sobre com treballar la poesia a l’aula, vaig trobar casualment aquest alumne i li vaig demanar si recordava tot allò, conservava tots els papers i me’ls va deixar fotografiar tot orgullós.

Davant d’això, si és que volem “conduir els infants” caldrà que ens oblidem de les imposicions apedagògiques (passeu-me el mot) i ens deixem portar per la creativitat, per la sensibilitat, per l’estímul i en definitiva per allò que no enganya: la mirada de l’alumne. Crec que no hi ha avaluació millor per a la tasca docent. I recordeu: el DOGV no té ànima, els nostres alumnes i nosaltres, sí. Com deia Carles Salvador, “si enderroquéssim l’escola, quin bell centre d’interès.”

NOTA FINAL: Si us fixeu, he suprimit la signatura en la versió definitiva del poema. No sé si he fet bé; però si l'autor llegeix aquesta nota i vol, que m'ho faça saber i hi afegiré la signatura.

Autenticitat

Som el que sentim. Altrament navegaríem en la barca d'altri.

Maneres de viure

La màgia visible de recuperar en uns altres llavis, vermells també, i en uns altres ulls de color de mel el record d'un somriure perdut en les boires de l'adolescència és un bon motiu per a escriure novel·les, per exemple.

Èxit

Tot èxit té un passat no sempre agradable, un present efímer i un futur incert.

Democràcia vertical

Etimològicament, "democràcia" significa "govern del poble" i els grecs que la van inventar se'n servien prou bé per a ser en l'època d'aquells grecs tan antics i tan clàssics. El mal ve quan el mot "democràcia" s'acompanya d'adjectius. Els qui tenim certa edat podem recordar per exemple què era i com funcionava l'anomenada "democràcia orgànica"; els més joves, si tenen interès a saber-ho, disposen d'una abundant bibliografia sobre el tema.

Hi ha, però, altres democràcies adjectivades com aquesta que s'explica amb la faula següent, que ben bé podria no ser una faula sinó el somni d'algun megalòman:

"Diu que diuen que han dit que una important multinacional d'outlets pretén instal.lar-se en un poble pròxim al nostre entorn —és a dir la Marina Alta, per no ser més explícits— i per a la qual cosa estaria disposada a comprar una gran extensió del terme municipal, terreny agrícola de regadiu tot, que caldria requalificar seguint els procediments habituals i no sempre prou transparents ni prou participatius ni prou ni gens amables.

La mateixa faula diu que la multinacional en qüestió no es compromet a donar ni un sol lloc de treball a la gent natural o veïna del municipi i majoritàriament propietària actual dels terrenys. També afirma el fabulista que l'alcalde d'aquesta localitat ja ha consultat el projecte a la Generalitat i que ha rebut totes les benediccions del govern autonòmic.

Tanmateix, no diu el fabulista, ni consta a ningú, ni ningú espera que aquest alcalde haja consultat o consulte més endavant els seus veïns i votants reals o potencials —els seus veïns i votants que paguen impostos— sobre la bondat o conveniència del projecte i del canvi de model econòmic, urbanístic o social que tot això comportaria."

Heus ací, doncs una faula que explica què és la democràcia vertical. Quede clar que malgrat la coincidència d'adjectius no té res a veure amb un sindicat vertical, que és cosa d'una altra època.

Amb l'ànima

S'ensenya i s'aprèn amb l'ànima, no amb la vara ni amb els colzes.

Pere Calders

El passat 21 de juliol fou el 20è aniversari de la mort de Pere Calders, per a mi i per a molta gent, el més gran contista de la literatura catalana contemporània. Com a homenatge, transcric un conte seu, brevíssim, on l'humor i la sornegueria del mestre són ben palesos:

"A TORNAJORNALS
Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli) fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d'ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada."

Quede posat com a reivindicació de la vigència permanent de Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912-1994).

Aniversari

L'edat no perdona, però jo sí que perdone l'edat. És tot el que puc fer.

Gènesi

Tant se val si és metàfora o simplement sinècdoque: Pulvo eris, ergo tenim els peus de fang.

Deixe les aules

Avui m'he acomiadat, de facto, de les aules. Quan comence el proper curs, algú ocuparà el meu lloc sense que el fet tinga la menor transcendència. Tot passarà i en definitiva no passarà res.

Per això, i perquè les circumstàncies m'hi han portat, amb els alumnes de primer de batxillerat, hem dedicat unes sessions de les darreres setmanes a la lectura col·lectiva i comentada de Bearn o la sala de les nines, la novel·la que potser m'ha acompanyat més durant tots els anys de la meua vida docent. No va ser un suggeriment meu, sinó seu, que me'n van sentir parlar en algun moment que ja no recorde. Era lògic, doncs, llegir avui l'últim capítol de la novel·la, aquell que acaba amb el diàleg entre el capellà Joan Mayol i don Toni de Bearn, quan aquell volia confessar el moribund:

"—Es meus escrits, Joan, són sa meva confessió. No tenc por —afegí—. Déu és bo.

Record com si fos ara, el to de les seves paraules.

—S'existència de Vossà Mercè ha estat bella, malgrat es seus errors. Demani contritament perdó...

—Mira —interrompé incorporant-se—, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera.

Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort."

Don Jacob Collera, grandiloqüent i banal alhora, era diputat a Corts, passava per llatinista, arqueòleg i orador però don Toni "no el podia sofrir":

"—El conec perfectament. És més buit que un caragol."

I precisament per això aquest era l'únic pecat que requeria un acte de contrició: haver tingut enveja d'un estúpid, d'un beneit —com diuen a Mallorca—.

Per altra banda, pot semblar un anacolut però no ho és: no crec que hi haja un ensenyament neutre, llegir Bearn no és apolític; de fet no crec que hi haja discursos apolítics ni polítiques "apolítiques". És per això que he volgut dedicar les dues sessions anteriors —les altres dues d'aquesta setmana— a fer un repàs subsidiari de la nostra història recent de la mà dels cantautors catalans. Així, en dues hores, entre altres mostres, hem vist que "nosaltres no som d'eixe món", que "quan ella dorm, [...] passant per la finestra, sóc el vent", que "els reis de l'Orient no existien" —com ens va ensenyar la Teresa d'Alcoi—, que venim "d'un silenci" i anem a Ítaca, però també esperem "el jorn dels miserables", perquè "no era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors"; que, com Guillem Agulló, no hem de tenir por i que Obrint Pas es va acomiadar dels escenaris amb una emotiva Muixeranga.

De la vida, he après que les grans lliçons no tenen un efecte immediat, sinó que tornen capriciosament quan volen, quan no se sap per què esdevenen necessàries. Potser per això, el suggeriment de la lectura portava màgicament el desig de fer perviure la relació de confiança que s'arriba a establir entre un professor i els seus alumnes; una relació, aquesta, en què la història del nostre País feta cançó és també la història d'una generació, aquella que no ha sabut fer un món capaç de desterrar els vells cants amb què volia conèixer "on dorm la lluna blanca", però no hi va poder anar mai perquè "encara hi ha combat", encara. Aquesta és la darrera classe. Una lliçó més, tanmateix.

Aprendre

Aprenem quan necessitem aprendre per a alguna cosa, per exemple per a aprovar un examen o per a viure, que és una altra mena d'examen.

Amb dues mans

Una mà renta l'altra; i totes dues la cara. Com la qualitat i la ideologia.

Supervivència

Cap mestre no sobreviu a les seues lliçons.

Per deferència

Tota deferència no corresposta esdevé acatament.

Oh Capità! Mon Capità (als meus alumnes)

OH CAPITÀ, MON CAPITÀ

Walt Whitman

Oh Capità! mon Capità! el nostre terrible viatge és fet,
el vaixell ha superat tots els esculls, el premi que cercàvem és guanyat;
el port és a prop, jo sent les campanes, el poble està exultant
mentre segueix amb els ulls la quilla ferma, el vaixell adust i agosarat:

Però oh cor! oh cor! oh cor!
Oh les sagnants gotes de vermell,
damunt la coberta jau mon Capità,
caigut, fred i mort.

Oh Capità! mon Capità! Aixequeu-vos i escolteu les campanes;
aixequeu-vos —per vós és llençada la bandera— per vós reflla la corneta;
per vós rams i llaços fent garlandes, per vós la gentada a la costa,
per vós criden, les masses movent-se, girant llurs cares fervents;
Amunt Capità! pare estimat!
El braç sota el vostre cap!
És algun somni això, a la coberta,
vós caigut, fred i mort.

Mon Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i quiets;
Mon pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell és ancorat segur i estalvi, el seu viatge fet i conclòs;
Del terrible viatge, el vaixell victoriós torna amb el premi guanyat;
exulteu, oh costes i soneu, oh campanes!
Però jo amb tristos passos
vaig per la coberta on jau mon Capità
caigut, fred i mort.

[Trad. T.Ll]

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

O Captain! my Captain! our fearful trip is done,
The ship has weather'd every rack, the prize we sought is won,
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring;

But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,

Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up -for you the flag is flung- for you the bugle trills,
For you bouquets and ribbon'd wreaths- for you the shores a-crowding,
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;

Here Captain! dear father!
The arm beneath your head!

It is some dream that on the deck,
You've fallen cold and dead.

My Captain does not answer, his lips are pale and still,
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will,
The ship is anchor'd safe and sound, its voyage closed and done,
From fearful trip the victor ship comes in with object won:

Exult O shores, and ring O bells!
But I with mournful tread,

Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

El bon mestre

Joan Coromines

El bon mestre ha de ser exigent, sobretot i primerament amb ell mateix.

PPCC

"Homo sum, humani nihil a me alienum puto" (Terenci)

Sóc català, i res del que passa als Països Catalans no m'és indiferent.

(Tomàs Llopis —País Valencià—)

Senyores i senyors

Senyores i senyors: quan dic "els lectors" estic dient "els lectors i les lectores" i quan dic "els grecs" estic dient "els grecs i les gregues". Dit siga a manera d'exemple, solemnement i amb tots els respectes a l'home, vull dir "a l'home i a la dona". Quede dit a perpetuïtat, també per respecte a l'idioma.

El traductor honest

Al pròleg de la traducció catalana de Cien años de soledad, Avel·lí Artís-Gener, autor de Paraules d'Opòton el Vell —una altra obra mestra per al meu gust— recorda que va ser el mateix novel·lista colombià qui va voler una traducció catalana per simpatia a la nostra cultura i potser també en homenatge a Ramon Vinyes, el seu mestre i Sabio catalán de la novel·la de Macondo. No era una operació comercialment rendible —arguïen els catalans implicats en l'operació— però no era cosa de semblar excessivament i única moguts per la qüestió crematística. I així fou com podem gaudir d'una traducció modèlica que no fa envejar gens l'original, cosa que s'esdevé ben poques vegades.

Diu el traductor: "L'encàrrec de traduir al català Cien años de soledad representava una extraordinària aventura del pensament. Perquè es tracta d'un llibre que estimem amb passió i que el sentim com una clau de volta de l'arquitectura literària contemporània. I perquè en García Márquez és un vell amic nostre, de quan Cien años de soledad es gestava lentament dins seu. La traducció feia una excel·lent ocasió de posar-nos a prova, nus davant una novel·la llegida i rellegida, que ara havíem de viviseccionar. Ens calia capgirar les frases, tombar-les de fora a dins i de dins a fora, descompondre-les paraula per paraula. L'aventura era plena de descobertes que compensaven amb escreix l'esforç, perquè la lectura com a traductor ens feia trobar en la novel·la un munt de coses que abans ens havien passat inadvertides, o —almenys ens ho semblava— no ens havíem fixat prou. I tot això per a passar a la nostra llengua, maldant per no perdre la intenció de Gabriel García Márquez ni trair el seu so únic i el seu ritme incomparable."

Siga recordat en honor de Gabriel García Márquez i de l'absoluta fidelitat del traductor a l'original, però siga tingut també com a exemples que admire.

Missatge optimista

Les alienacions són el pus de la ment, tard o d'hora rebenten.

Les eines

"Si [un llibre] utilitza l'idioma que expressa el món que ataca, l'idioma el trairà. Com podrà denunciar alguna cosa amb les eines que serveixen l'enemic?"
Julio Cortázar: Clases de literatura. Madrid, 2013. Pàg. 213.
Em fa l'efecte que la reflexió va més enllà de la literatura; en literatura, en política o en futbol, per exemple, sol ser un error fer servir les armes de l'enemic, si no és que siga per a destruirlo i pugues fer-ho amb elles.

Humanitats

Defensa de les humanitats en els plans educatius? Qui, que siga prou humà, no les defensaria?

Coeducació

El prefix en el mot "coeducació" és tautològic.