Humor incorrecte

 Confondre "humor" amb "falta de respecte" és com confondre "sexe" amb "violació".

Joan Fuster, com un tennista

 Si fos afeccionat al tennis, m’agradaria jugar un partit amb Federer o amb Nadal o amb qui fos el millor del món —ara sembla que el rànquing està canviant molt—, a pesar que tingués la derrota assegurada. Perquè, ¿no seria motiu de gaudi veure jugar un gran campió des de l’altra banda de la pista, calibrar els seus gests, la forma de pujar a la xarxa, el colpeig en cada jugada, les mirades, les reaccions a cada pilota que fregués la ratlla, fins i tot la commiseració amb què acolliria un rival tan feble com soc jo? Tanmateix em confesse molt ignorant en aquest joc i no seguiré pel camí del símil, sinó que m'acararé al moll de la qüestió.

M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.

Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.

És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.

Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.

A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:

"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.

Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:

"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.

Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:

La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida”  i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.

Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022

Desconfiança

 

La desconfiança sistemàtica consisteix a fer passar la realitat a través d'un tamís que li és aliè. I això, per sistema, no crec que siga un mètode fiable.

Apunt d’història

 

Els valencians dediquem carrers, passeigs i grans vies a l’Arxiduc Carles i a les Germanies, no a Felip V ni al comte de Mèlito; en definitiva tot l’honor és per als perdedors de les guerres més importants de la història del País Valencià. 

Que el poble i la tradició els atorguen el nomenclàtor urbà vol dir que els guanyadors no són popularment considerats “dels nostres”. I és cert. No ho són.  La història ho confirma i em fa l’efecte que, amb ells, a cada bugada hem anat perdent un llençol. Encara ara.

Sobre la tolerància. Encara Fuster

 Diu Fuster: "fer i deixar fer no va ser mai ben vist pels qui tenien la paella pel mànec. La burgesia, primera 'classe' que afirmava que 'tots som iguals' —en teoria, per descomptat— formalitzà la teoria de la 'tolerància'. He citat Erasme i Voltaire. Constitueixen una referència il·lustre. Les circumstàncies concretes varien geogràficament, segons el grau de 'modernització' o d'aburgesament de cada lloc. Entre nosaltres, encara estem sense 'prendre la Bastilla': encara no hem passat el tràmit de la 'revolució burgesa'. Ací hem passat del feudalisme a les multinacionals, com, segons don Santiago Rusiñol, els hispanoamericans havien passat del lloro al gramòfon. I així ens va..."

La citació és potser massa llarga, però l'he volguda deixar així per a contextualitzar la frase que vull destacar. La comparació entre el feudalisme i el lloro per una banda i de les multinacionals i el gramòfon per l'altra, m'ha fet gràcia. La humorística associació entre el pensament de Fuster i el de Rusiñol em sembla pròpia d’un gran escriptor capaç de convertir una idea vella en sorprenent.

Som conscients de fa temps que la penitència de no haver pres la bastilla és allargada però Fuster ja ho anunciava l'any  78, quan la democràcia era "acabada d’estrenar" i el sentiment de novetat, enganyosa o no, era legítim. Ara aquesta democràcia borbònica ja és vella. Si se’m permet la comparació, és com jo, llavors jove i novençà i ara, per dir-ho amb paraules de Josep Carner, amb "els queixals moments de senectud". En tot aquest temps ens hem tornat més vells i potser més tolerants, fins i tot amb els despropòsits i les mancances del sistema. Per això va bé que algú ens recorde de tant en tant que la tolerància pot ser en algun moment una insidiosa pedra a la sabata del progrés democràtic, que allò  del "tots som iguals" és només en teoria, i que no és convenient oblidar que el "tràmit" de la Bastilla no té succedanis. Tots els anys haurien de ser Any Fuster.

Joan Fuster, el Barça i el València

 D'ací unes hores el València i el Barça jugaran a Mestalla un partit de lliga, com cada any les passions seran les habituals. Algú ha dit que aquest és "el clàssic del corredor mediterrani" —eufemisme, em sembla, massa submís, massa "agenollat", per no dir "el clàssic dels Països Catalans", però això ara no ve al cas i al capdavall les paraules són responsabilitat de qui les signa.

El cas és que el 27 de febrer de 1971 hi hagué al mateix estadi i amb els mateixos equips protagonistes un altre partit. I segurament aprofitant l'avinentesa o per allò d'escalfar els motors, la Casa de Catalunya a València, que era llavors al digníssim carrer de la Pau, va organitzar una tertúlia a la qual van assistir en representació del club culer el president Agustí Montal i el directiu Armand Carabén, els quals convidaren Joan Fuster. Ho conta ell mateix en un article al Serra d'Or del mes següent. "Era una ocasió de trobar-hi alguns vells amics", comenta.

En aquell article, l'assagista de Sueca commença manifestant poc interès personal pel futbol, segueix amb diverses consideracions i observacions molt iròniques sobre la preferència per la tauromàquia d'alguns intel·lectuals valencians: Blasco, Almela i Vives, Duran i Tortajada, etc. i afirma: "més d'un poeta líric ha passat, sense quasi transició, de la contrabarrera a recitar la seua Flor Natural en els Jocs del Rat Penat." Continua Fuster parlant tan difusament com irònica del fil de debat i del públic assistent, divers i nombrós: "Hi ha tres vegades més gent que quan tu hi dones una conferència", diu que va dir al professor Joan Reglà, assidu segurament de la institució i també assistent aquella nit. I acaba amb algunes notícies més que copie directament perquè m'han resultat ben il·lustratives de d'un Fuster que, sense voler, "és la mesura de totes les coses":

"Quan es van calmar els esperits, Agustí Montal pronuncià unes clàusules d'estil ben mesurades, i repartí tres o quatre visques oportuns. Després vam anar a sopar. El pianista del restaurant ens va rebre amb una sardaneta. Era inevitable. "¿Vindràs demà al partit? Et reserve una tribuna", em diu l'Armand [Carabén]. "Home, no cal", li conteste. És segur que no hi comprendria res. Alguna volta, m'he parat a veure en la televisió escenes de futbol, i n'he tret una impressió estranya. De petit, encara acudia al futbol, els diumenges, en un camp rudimentari del meu poble, i en conserve una memòria ben nítida. En aquella època —fa tants anys, ja—, els futbolistes sabien jugar més que no els d'ara. Feien més coses mi més brillants, al camp, i fotien més gols. Em diuen que estic equivocat, i que allò era el palelític pur, i etcétera. Ho deixe córrer. He tornat a Sueca, i escric aquest article. Aquesta tarda, el Barcelona i el València s'han disputat els punts de la jornada. La ràdio informa que han empatat. Sóc incapaç d'apreciar els avantatges, per al València o per al Barcelona, de la peripècia. Ho lamente. Des d'un punt de vista profà i primari, m'hauria estimat més que hagués guanyat el Sueca."

Evocacions de fa seixanta anys: el dia de Sant Antoni, ecologistes abans dels ecologistes

 

No érem els únics, els de Beniarbeig, que celebràvem Sant Antoni d'aquesta manera. Des de Benimeli fins al Verger, tota la gent de tots els pobles de la falda sud de Segària s'aplegava als peus de la la llarga serra i la poblava tota. Més que el dia de Sant Antoni hauria valgut més que es digués el dia de Santa Segària. Però ho contaré més en primera persona, tal com jo ho vaig viure.

El meu avi patern, de nom Tomàs com el meu pare, com jo mateix i com molts avantpassats meus des del segle XVIII a Beniarbeig segons he pogut constatar, era fuster, caçador ocasional com tota la família masculina, més per necessitat de menjar carn a poc preu que pel vici de matar, i apicultor segurament per influència de mon pare, el qual —com solia ser habitual entre molts hòmens de la seua generació— coneixia bé la muntanya,  hi anava a caçar sovint, sabia trobar els cocons per a beure i en distingia els que eren per a les persones dels que hi havia al costat, més accessibles perquè hi beguessen els animals; coneixia, a més, totes les coves i tots els avencs, les sendes i els passos estrets; i com que la postguerra encara era viva em deia que sabia una cova on podria amagar-me en cas de necessitat i no em podria trobar mai ningú. No va arribar a ensenyar-me-la, tot siga dit, i per això soc sempre un home localitzable en un lloc o altre. Ho dic perquè quede clar que per aquesta banda de la família teníem als anys seixanta del segle passat, encara no fa ni un segle, una relació sovintejada amb la muntanya i sobretot amb Segària.

El meu avi Tomàs tenia una terra a la partida de Racons de Beniarbeig, al peu de la serra, molt a prop de l'avenc de Sigarra, que a la meua novel·la Hi ha morts que pesen cent anys, vaig canviar el nom —no recorde per què, ni ara ho tornaria a fer— per l'avenc de Driss, i cada any el dia de Sant Antoni hi anàvem de paella, com molta més gent que es reunia als respectius bancals de la zona, i ja abans de dinar, xiquets i grans, si no havíem de fer la paella, pujàvem muntanya amunt fins al portell i hi havia qui anava fins a la Cadireta del Rei Moro, que és com dir que feia el cim per aquella zona, i baixava a dinar. Havent dinat, la vesprada curteja al ple de l'hivern, tornava a haver-hi una pujada més a la muntanya. Aquesta volta cadascú portava la seua capsa de mistos a la butxaca.

Quan començava la davallada, tothom anava mirant coscolls i argelagues ben situats, treia els mistos i els pegava foc. Era una tria conscient, els majors ensenyaven als menuts quines mates es podien cremar i quines no per a evitar incendis massa grans. I així, encenent petits focs anàvem baixant muntanya avall, fins que arribàvem al peu de Segària i tornàvem ja quan fosquejava cap al poble. Els de Beniarbeig, els de Benimeli, els de Sanet, els d'Ondara i els del Verger, tots fèiem el mateix ritual, i en arribar als pobles respectius, Beniarbeig té en això una perspectiva privilegiada, tota la muntanya era plena de llumetes que s'anaven apagant a poc a poc i el paisatge tenia un aspecte de faula, de màgia, de bellesa natural, diria que d'invitació a la natura perquè es regeneràs de la mà de l'home fins l'any que ve.

Després les coses van canviar, com sap tothom. Les festes tradicionals i locals van deixar pas a un calendari festiu molt més estricte i més harmònic amb les modernes relacions laborals. Assistíem a un món nou i semblava que definitiu, i fins i tot aquells protectors del medi ambient, aquells ajudants del procés natural de la regeneració van deixar pas a una nova relació de deixament, d'abandó i d'oblit amb la natura i especialment amb la muntanya.

I juntament amb la relació respectuosa de l'home amb la muntanya va desaparèixer també la consciència que constituïa un matrimoni d'interessos: necessitàvem la llenya per a escalfar-nos i per a encendre el forn, i l'herba per a la pastura, tant com la natura necessitava la nostra mà per a regenerar-se. Però no li som imprescindibles, ella té els seus propis recursos, actuen més lentament però mai no han deixat d'actuar: la tronada d'estiu, el llampec encén a gran escala l’extensa làmpada de milers de bombetes que creàvem col·lectivament cada Sant Antoni per a anunciar la victòria de la vida i de la primavera. I quan hem deixat de fer-ho l'oratge ha recuperat del seu paper ancestral i ha actuat a voluntat sobre la garriga que ja no dominem. 

Hi ha massa problemes pendents en aquest punt, la solució és complexa i no demana receptes fàcils. En aquesta societat nostra, l'ecologia, la defensa del medi ambient, ha d'anar acompanyada d'una traducció econòmica. No parle de guanys —que també, segurament—, ni de diner fàcil ni d'especulació, sinó d'evitar pèrdues i desgràcies, de guanyar habitabilitat i cultura natural.

Els experts diran com s'ha de fer i els polítics hauran de fer cas dels tècnics i sobretot de la consciència, minoritària encara però creixent, que cal mirar cap a la muntanya, cap al medi rural i despoblat, i ajudar-lo en el seu desenvolupament perquè ens hi juguem molt. Tot això si la societat ho demana, si aprenem dels errors, si aprenem que les conclusions en calent, que les proclames a peu de flama, que les solucions ràpides i poc meditades no son mai les millors sinó de vegades són les que més indueixen a la desgràcia. Com en la natura, les solucions a llarg termini, constants, honestes i generoses, ens poden ser més favorables que la pluja quan hi ha foc a la muntanya.

Igualtat (2). Apunts per a una metàfora

És una constant en la història que el feble vol igualar-se amb el poderós o, si més no, obligar-lo que s’iguale amb ell a la baixa. I com que cadascú pot posar els exemples que li vinguen de gust, les meues darreres incursions narratives m’han dut a estudiar els moviments de la Primera Germania, quan els burgesos valencians, seguint una profecia d’Eiximenis que anunciava la desaparició de reis i de senyors, pretengueren abolir el senyoriu. “Que ací en algun temps hi hagué senyors”, vol una dona de València que aprenga a recordar el seu fill, un dia en veure passar un cavaller, segons conta Viciana.

En aquell context, a començaments de l’any 1521, Bertomeu de Cas, sucrer i comerciant que feia negocis amb el comte d’Oliva i el duc de Gandia, encapçalà la revolta agermanada en aquesta darrera ciutat. El dia de Sant Jaume d’aquell mateix  any lluità al costat de Vicent Peris a la batalla del riu Vernissa contra el comte, el duc i el virrei, en la victòria agermanada més important de tota la contesa; i poques hores més tard entrà a sac al palau ducal.

Conten les cròniques que aquell dia, Bertomeu de Cas es va vestir amb robes del duc i es va proclamar nou duc de Gandia, mentre el duc destituït fugia cap a Dénia amb la seua família i altres nobles en una comitiva penosa que donava gràcies a Déu si podia salvar la vida. Final de la història. Final de la història si no fos perquè sabem que aquest punt "definitiu" només és un desig de qui s'hi acomoda en un moment donat.

"Així, en endavant, el tal Lenin serà el nou zar?" Pregunta a Doctor Givago un soldat de l'exèrcit bolxevic. Dèiem que la igualtat és inestable. És, però, l'alternança al capdamunt de la cucanya, allò que més se li assembla? Caldria primer determinar qui decideix els candidats a participar en el joc de la noble alternança. Perquè si algú n'és exclòs d'entrada, no voldrà obligar els altres a igualar-se amb ell a la baixa? Punt de partida. Si el soldat bolxevic no pot optar, ell, a ser el nou zar, no tindrà dret a irritar-se contra Lenin?

Sobre la igualtat

Fa calor. Em captiven els detalls de la novel·la El mag, de Colm Tóibín, que estic llegint. Un dels molts passatges, que em fan aturar la lectura i pensar, narra la proclamació de l’Estat Popular de Baviera (1918-19) encapçalat per l’escriptor Kurt Eisner, un intent de revolució socialista del qual Alfred Pringsheim, sogre de Thomas Mann i membre d’una rica família bavaresa, diu: ”Prediquen la igualtat dels homes, cosa que vol dir que odien tothom que no sigui com ells.” I és clar, pense jo, com haurien de voler una igualtat que els obligués, a ells, a ser diferents de com són, ara que es creuen amb poder per a imposar la seua idea d’igualtat universalment i definitivament?

Però la igualtat sempre és més inestable que la desigualtat. Només se sosté amb la força i encara caldria preguntar-se si la força, l’exercici de la força, no és ja d'entrada una manera de desigualtat. En el fons, hi a alternatives abans d’arribar-hi. El respecte a la diferència n’és una. I arribats en aquest punt, no és això la igualtat? Els igualitaris més repatanis, o els privilegiats més entercs, serien els primers a negar-ho. Jo no soc tan agosarat.

"Apiturisme", una oferta ben atractiva

 

D'alguna manera, tots tenim una magdalena que ens retorna els vells records, les olors quasi oblidades, les veus, les cares i els afectes que el temps s'ha emportat; una magdalena que ens recorda qui som i d'on venim.

Això em va passar fa uns dies quan un grup d'avis vam organitzar amb El Serralet de Segària http://www.elserralet.com/ una excursió per a dur els nets a veure la vida de les abelles, a conèixer una colmena per dins. Alguns s'estranyaran que use aquest mot ja documentat en català al segle XIII, però també hauria pogut dir "rusc", "arna", "buc", la llengua és rica i bonica.

El Serralet de Segària o El serralet del Fesol és una propietat al terme del Ràfol d'Almúnia on es pot fer apiturisme. Els actuals gestors de l'oferta són, si no vaig errat, la tercera generació d'apicultors en aquesta família, el pare dels quals, activíssim encara, dirigeix una bona explotació transhumant de ruscs i ho conta amb una vivacitat contagiosa.

Vam arribar al Serralet i vam començar amb una sessió teòrica per a descobrir què és una colmena, com viuen i s'organitzen les abelles, de quins instruments se serveix el colmener per a mirar les caixes i traure'n la mel: el fumall i la rasqueta són imprescindibles, entre altres. També vam veure com s'extrau el pol·len i fins i tot la mel, en aquest cas amb un aparell  anomenat "extractor" que centrifuga els quadres  amb les bresques plenes. L'explicació és molt completa i amena, Carles i Ester comuniquen perfectament la seua passió als oients.

Una passió que compartisc recordant que el meu pare també era un entusiasta de les abelles i no només va transmetre el gust per aquest ofici als seus fills sinó que no venia a casa cap amic que no fos convidat a veure en viu i de ben a prop el món de l'apicultura. Per això les explicacions de Carles i Ester, però també les de Juan Carlos, el pare, em van commoure tant, tornava a la infància i a l'adolescència, a quan no només vaig treballar durant les vacances al costat del meu pare, sinó que també vaig conviure amb companys seus d'ofici i m'hi vaig sentir identificat, i encara que la vida m'ha portat a dedicar-me a altres coses em reconec entre ells.

Però impressions personals a banda, l'excursió entrava en la part més interessant. Grans i menuts ens vam vestir d'apicultors, amb la careta, els guants i tota la protecció necessària, i vam poder veure uns quants ruscs en acció: les abelles obreres que de nit mouen les ales per a evaporar l'aigua sobrera que han portat durant el dia barrejada amb el nèctar de les flors, el procés de formació de les noves generacions d'abelles, des que la reina pon els ous fins que ixen de la cel·la perforant la cera que la segella, el trist paper dels mascles, els abellots, que quan ja han fecundat la reina jove estan condemnats a mort; fins i tot vam poder veure com una de les colònies es disposava a fer-se una reina jove segurament perquè la vella ja no era prou fecunda per a assegurar la supervivència de la colmena. Deixe ací aquests apunts ràpids, un esbós elemental de la riquesa que hom pot trobar en el món de les abelles, deixe aquesta invitació per a qui vulga fer-me cas.

La sessió va acabar amb una degustació de mels: de taronger, de frígola, d'acàcia, etc. Mels tastades amb una cullereta o directament menjades en una bresca, com fèiem d'infants, quan el pare tornava a casa i en portava un poal ple, regallant de dolçor i d'aromes de muntanya, però també dels afanys d'un ofici mil·lenari que hem de salvar de les absurditats d'un temps encara massa poc sensible a un dels grans motors de la vida.

El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Línia 1 del Metro

 Ahir, a la línia 1 del Metro de Barcelona, una jove em va cedir el seient. Dec ser percebut ja com a vell. Altres vegades també m’havia passat, que em cedissen el seient, sobretot quan vaig estar operat del maluc i anava amb una crossa, però també en alguna altra ocasió que no em va alarmar.

Tanmateix aquella noia d’ahir em va mirar amb una convicció que no podia donar peu a equívocs: ja semble un vell, encara que em resistesca a creure-ho, encara que no me’n senta del tot. Som tal com ens veuen, o com ens veiem? Heus ací la qüestió. Moltes voltes, els de més edat ens queixem que els jóvens viatgen al metro o al tren de rodalies asseguts, sense alçar el cap del mòbil, i hi ha qui diu que ho fan per no mirar si hi ha gent gran per qui calga alçar-se. No ho crec, més aviat semblen atrapats per una xarxa invisible i prou, que ja és molt, que ja és massa i tot, per a ser tan jóvens.

Per això en veure aquella invitació tan amable vaig haver de pensar ràpidament mentre mirava els ulls que sobreeixien per dalt de la mascareta de la noia i prendre una decisió: “no em cal seure, li diré que no —fou el primer impuls—. Però si refuse el seient, no frustraré una persona amable que fa el que cal fer davant un vell? —Seguia pensat— I si la frustre, com se sentirà ella? Per ser jo amable, no semblaré, a més de vell, arrogant? A voltes, per un excés d’amabilitat, per declinar un oferiment tan generós, podem provocar un malentès, podem induir a la mala educació, a fomentar la descortesia.”

Això vaig pensar en un viatge curt, d’un dia a la capital, durant el trajecte entre tres o quatre estacions del metro, i vaig decidir que havia de seure. I és que una línia de metro, els formiguers urbans d’ara, malgrat la calor, les ventades, la gent, les olors, les músiques ocasionals i les mascaretes, és molt literària, ja ho deien els moderns del segle passat.