Avui, casualment, al meu institut he vist que una estudiant portava la traducció espanyola de les Memòries d'uns ulls pintats i m'ha estranyat, és una persona que llegeix normalment i bé en català. No he pogut evitar-ho i li he preguntats com era que tenia el llibre en espanyol:
-És que a la llibreria no el tenien en català i me l'he hagut de comprar en castellà. Si no, l'hauria comprat en català, clar que sí.
No cal dir que hem comentat el fet:
-Jo no l'hauria comprat, si no el tenien en català -li he dit.
El fet es pot analitzar de moltes maneres: des de la llibertat que té qualsevol autor d'autoritzar la traducció de la seua obra a qualsevol idioma, des de la llibertat que tenen qualsevol editorial i qualsevol llibreria de fer funcionar el seu negoci de la manera més rendible, des de la llibertat que té el governant de fer la política lingüística que més li plaga després d'haver guanyat unes eleccions i també des de la llibertat que té qualsevol persona de comprar o no un o altre llibre en la llengua que vulga. Fins i tot es podria analitzar el fet des de la llibertat que hom té de comentar totes aquestes coses.
Ara bé, les autèntiques víctimes de totes les llibertats esmentades són les llengües, i especialment les llengües amenaçades, sempre a mercè de les actituds diverses que componen el trencaclosques de la vida.
És per això que no hi ha neutralitat possible, en aquests casos. Qualsevol decisió, qualsevol indecisió pot contribuir a decantar la balança en un o altre sentit. "Tant m'és", pot haver pensat algú sense aturar-se a calcular els efectes de la seua indecisió. I aquesta és potser l'actitud més reprovable. Ja Dante va destinar un cercle per als indecisos, per a aquells que havien passat pel món sense deixar petjada, "a aquests no els vol ni el paradís ni l'infern" -diu-. I els condemna a córrer nus i agullonats per les vespes i els tabals darrere una bandera que no significa res. I és que, és clar, passar per la vida sense haver tractat d'empènyer el món cap a un lloc o altre deu ser, mirant-ho bé, una perspectiva poc il·lusionant. Al capdavall, les ànimes dantesques arriben així a les portes de l'eternitat: tan nues com van venir al món.
Desgraciadament, és així, Tomàs, per més que ens esforcem per normalitzar i racionalitzar. Això sí, no hem de perdre l'esperança i, de fet, conec un grapat de gent que les novetats sols les busca en català i, si no les hi ha, no compra el llibre i a més ho fa saber. A la llengua se l'ha maltractada i arraconada sempre, però en l'actualitat l'estratègia és, de tan subtil, desesperant
ResponEliminaPer cert, l'enhorabona pel bloc!
ResponEliminaGràcies, amic. És la meua manera de no mostrar-me indiferent. Allà a l'eternitat vull continuar seguint les mateixes banderes que he seguit sempre.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaJo tampoc no l'hauria comprat però una alumna és encara massa jove i no té les "taules" que podem tenir nosaltres, ja majors i més conscienciats.
ResponEliminaPer cert, què significa ALMUSSAI, que no ho he trobat al diccionari?
L'Almussai és el mas on transcorre l'acció de Temps de batuda, d'Enric Valor. Per a mi, aquell lloc és una mena d'àgora per on circulen totes les idees. Vaig pensar en aquest nom també per a homenatjar l'escriptor de Castallà, de qui encara aprenc moltes coses.
Elimina