Ah, sí, jo [també] el vaig conèixer, l’Estellés

 

Com cada any, el CEIC Alfons el Vell de Gandia ha celebrat l’Homenatge a la Paraula, enguany en la XXVIII edició, dedicada a homenatjar Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement. A la publicació commemorativa, un grup d’escriptors hem estat convidats a parlar de la nostra relació amb el poeta i el resultat ha estat ben divers i sempre atractiu. Cadascú de nosaltres hem contat una manera personal de fer nostre el poeta: Juli Capilla, Josep Lozano, Josep Tarrassó, Gràcia Jiménez, Ferran Garcia-Oliver, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Yaiza Ferrer, Raquel Molina, Cristina Marqués i Teresa Cháfer formen la nòmina d’un projecte tan inesperat.

Personalment, vaig rebre l’encàrrec pensant que a cadascú li havia de tocar parlar d'un aspecte diferent del poeta i vaig lamentar que m’hagués tocat precisament aquest acostament particular, que no vaig  considerar gens transcendent. Però de grat o per força vaig sucumbir a la temptació d’escriure sobre mi i sobre com vaig conèixer el poeta. I des d’aquesta perspectiva, “una entre tantes”, vaig ordir el text que segueix:

La meua relació amb Vicent Andrés Estellés

Soc un entre tants que poden fer seu aquell vers del poeta: “ah, sí, jo el vaig conèixer”. Però no tant. M’hauria agradat més parlar d’algun altre aspecte d’Estellés que no fos la relació que vaig tenir amb ell, gens intensa ni sovintejada, però unes exigències del guió m’hi han obligat. En aquells primers setanta de l’eclosió de l’anomenat per Fuster “fenomen Estellés”, jo era un jovencell acabat d’eixir del poble i arribat a la València universitària sense gaires referents de res. Va voler la casualitat que anàs a parar al col·legi Major Alejandro Salazar —nom de falangista màrtir—, escindit per causes fàcils de deduir del Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, que depenia directament de la Universitat. El curs següent, devia ser l’any 1972, la direcció del Salazar va canviar de mans i recaigué en un professor pròxim a la democràcia cristiana, la qual cosa va permetre que un grup de col·legials inquiets organitzàssem unes jornades sobre el País Valencià. Amb aquesta intenció vam a anar a veure Eliseu Climent i li vam explicar el pla, ell ens va posar en contacte amb uns quants experts en diverses matèries i amb Estellés, que va venir a llegir-nos els seus versos. Va ser la primera vegada que vaig parlar amb ell. El poeta feu el que havia de fer, però sembla que es va espantar amb tota la iconografia feixista que encara adornava aquelles parets i no va voler allargar gens la tertúlia.

Van passar els anys i vaig esdevenir professor dels cursos Carles Salvador que organitzava el llavors anomenat Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i vaig poder portar Estellés a llegir versos en alguns dels cursos que impartia. Com feia molta gent llavors, el recollia amb el meu cotxe, ens solia acompanyar la meua dona, i anàvem a la lectura; pel camí Estellés parlava molt, contava anècdotes, de sexe preferiblement, però no vaig acoseguir mai que m’explicàs ni un sol vers seu, defugia les converses sobre la seua poesia. Un dia recorde que el vaig trobar a la Plaça del País Valencià de Picanya i tímidament li vaig dir: “Acabe de llegir Antibes i m’ha agradat molt”. Ell es va quedar parat un moment, pensatiu, i per tota resposta em va dir: “Ah, sí, aquell llibret” i va canviar de tema. Ara puc confessar que em va incomodar que qualifiqués un poemari tan delicat com a “llibret”, jo l’havia trobat deliciós. Potser en la mateixa conversa o en una altra, em va interrompre bruscament quan li vaig dir: “voldria escriure sobre…” —jo llavors encara no sabia si volia ser escriptor—, “escriu-ho”, va ser el seu consell que no oblidaré mai i procure seguir encara i ara més que mai.

Estellés, tenia una manera molt peculiar de ser discret. Recorde que a Ondara, devia ser l’any 78, hi hagué un sopar presidit per Joan Fuster, Sanchis Guarner, el senador socialista Josep Bevià i el mateix Estellés, hi vaig assistir de públic. En aquells moments els debats sobre el futur del País Valencià eren molt vius i de segur que en aquella taula se’n va parlar apassionadament. En acabant, vaig poder parlar una estona amb el poeta i li vaig preguntar sobre alguna cosa del suposat debat d’aquella nit: “Mira, et diré la veritat, em feia tant de mal la cama que no sé de què han parlat”. Certament Estellés va patir molt de les cames, però no descarte que aquella frase fos un recurs per a fugir d’estudi. En això de la simulació, l’autor del Llibre de meravelles, “és un lladre”, com diu un amic meu gran coneixedor de l’obra estellesiana.

Després ens vam veure encara a la Universitat Central de Barcelona, en un homenatge que li van fer al paranimf, hi vaig anar des de Solsona on treballava, i Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll recitaren aquella vesprada unes “Propietats de la pena” que esborronaven, va ser sublim. Crec que fou l’última volta que vaig parlar amb Estellés.

Perquè “un dia es va morir, com es mor tot el món”, tal com va escriure ell mateix d’Ausiàs March, però els seus versos no han deixat mai d’acompanyar-me. Estellés és per a mi com March, Martorell, Corella o Jordi de Sant Jordi per a ell —i també modestament per a mi—, l’amic que t’interpel·la, que et pregunta i et respon, que t’inquieta i t’arrela, que et fa somiar i et desperta astutament.

El temps no és circular. I ara que ell és mort, he de fer cas d’aquell consell: “escriu-ho”. Sí, he d’escriure de totes les nits que he estat pensant els versos d’Estellés per a explicar-los l’endemà als meus alumnes amb la màxima eficàcia pedagògica, literària i cívica possibles; de les moltes nits en què he recitat amb músics excel·lents els poemes del Llibre de Dénia, de l’Hotel París, d’El gran foc dels garbons, del Llibre de meravelles i de tantes altres obres d’Estellés davant d’un públic que vibrava amb les paraules del poeta. He d’escriure d’aquell dia en què vaig descobrir que la comparació: “la teua mà en la meua, com un grapat de terra” va més enllà d’aquella mà “com un ocell” que ell pren en un altre passeig per València amb la seua Isabel. He d’escriure de quan vaig entendre que “jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés” és una declaració, una fiblada que va a les fondàries d’un vers que no s’ha d’explicar sinó de sentir, arribada la seua pentecosta. He d’escriure de tantes coses… d’Estellés…

Vall Nou, l’evitern paradís

 

Si ho preferiu, podeu escoltar el text en aquest enllaç

El paradís

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

(Ibn Kafaja d’Alzira, 1058-1138)

Amb aquestes paraules, un poeta àrab, que vivia a Alzira, a la vora del Xúquer, ara fa mil anys, cantava el seu paradís a la terra i exortava els valencians a gaudir de l’aigua, de l’ombra, dels rius i dels arbres, de la natura, en definitiva, que ens dona el major confort si la sabem aprofitar. Crida l’atenció la paraula “evitern” —gens usual— però defineix allò que té un començament però no tindrà fi. Això creu ell i un dia, segles més tard, tots els qui eren de la seua religió van ser cruelment expulsats del seu paradís i ja no els va quedar res més que una enyorança de segles per una terra que no van poder veure més.

“El Vall Nou”, com l’anomenen els seus propietaris, és un indret natural, fet amb el treball i el sacrifici de diverses ganeracions que han trobat en aquell paratge valors immaterials: el sentit del bon veïnat, de la cooperació, de la solidaritat i de l’harmonia entre les persones. Són valors que no es poden comprar ni vendre amb diners, però que es cobren amb sensacions úniques: el ventijol d’un capvespre d’estiu quan fa moure els canyars, la llum esmorteïda del sol quan a poc a poc va extingint-se entre els cants dels ocells, la contemplació d’uns reflexos rosats en unes sèquies netes on nada l’ànec i l’aigua corre plena de moltes altres vides minúscules, les vetlades sota una morera que va acollir fa anys els avis quan contaven coses de la guerra, el raïm d’una parra, el passeig matiner per uns caminals antics fets per anys i anys d’anar i tornar, de xafar aquella arena que a la vora de la mar és un muntanyar on cria el corriol i en la seua modèstia, amagat entre les plantes, espera el moment d’alçar el vol cap a l’aigua de la mar o cap al cel altíssim, sempre cercant el cuquet que l’alimente.

Sí, el Vall Nou, és un paradís per a qui el sap contemplar i entendre. Un paradís amenaçat, un paradís que podria no ser “evitarn” si forasters rics aconsegueixen anar retallant i trossejant horts, cases de sempre, sèquies necessàries, ullals, arbres de soques retorçudes per anys de fer ombra a les persones i als animals de casa.

Per això és important dir als invasors prepotents: podreu comprar terra, però no podreu comprar sentiments, els sentiments que ens fan forts i ens arrelen en allò que és nostre, que ha sigut sempre nostre i volem que siga per als nostres descendents.

I hui i sempre volem fer un homenatge a Pepita i Pepe, que van saber resistir l’ambició dels poderosos perquè se sabien més poderosos encara, poblant i conreant la seua terra, la seua i de ningú més. El seu exemple, la vista del seu “Marell” és un avís: “tot no es pot comprar amb diners”. I el seu llegat també ens fa forts i resistents, conscients que la terra es pot comprar i vendre, però després de la terra ja no hi ha res, ja s’ha acabat tot, ja no tornaríem a ser el que som i volem ser. La terra és la nostra vida i no està en venda.

Seguirem la lliçó de Pepita i de Pepe i mantindrem ben dretes i conreades les nostres cases damunt les nostres terres. Volem que el nostre paradís, com el del poeta, siga “evitern” i com diu Estellés “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Notes per a una antologia necessària (Premi Joan Climent)

 Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.

NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA

Crec que era el segon any que tenia l’encàrrec d’escriure els poemes a les reines de la Falla de Corea, quan es va convocar la primera edició del Premi Joan Climent. Uns anys abans, un conte meu havia guanyat el Premi Iaraní en la primera convocatòria. “No saps on t’has clavat”, recorde que em va dir el promotor de premi en donar-me la notícia. I m’havia clavat en aquella família fallera que parlava de literatura, de cultura i també de falles; i no recorde de qui va ser la idea d’encarregar-me en endavant la col·laboració poètica del llibret coreà, però fora qui fora tenia una voluntat de canvi i m’hi va saber engrescar.

Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.

Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.

I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.

I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.

I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.

AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.

Sobre novel·la històrica i ensenyament

Si admetem que la novel·la històrica no és un decorat anacrònic de cartró pedra, sinó una mirada al passat, una pregunta, per a entendre el present, Mujica Lainez ens ofereix una bona mostra del gènere. Llegim a Bomarzo:

"Después de todo, los escritores y los profesores, corona del humanismo, que, no obstante la retórica del miramiento, vivían eternamente postergados por los dueños de los señoríos, quienes los consideraban un poco como bufones y un poco como criados, en todo caso como miembros de una casta especial, aparte, a la que no había que tomar muy en serio porque entonces era capaz de volverse peligrosa (ya que los señoríos barruntaban que anhelaba usufructuar el poder, fundándose en presuntas razones de inteligencia), no lo pasaban mal en los caserones florentinos del siglo XVI."

El decorat i el temps són perfectes; la reflexió, adient i la frase, complexa i clara, tanmateix; però em fa l'efecte que, de llavors ençà, la funció docent, si no ha estat rebel, ha esdevingut una bufonada al servei del poder.

El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.

Observació de passejant

Abans, una volta a l’any, fèiem la carta als reis, ells venien aquell dia tan esperat i únic, portaven uns paquets i fins l’any que ve. Ara som més pobres, gràcies o per culpa d’Amazon qualsevol dia pot assemblar-se, només assemblar-se, al dia dels reis.

Exempla plus movent quam predicatio subtilis

 
Aquesta és la meua col·laboració d’enguany al Llibret de la Falla la Font de Pego, que dedica un monogràfic a l’eterna assignatura pendent que és el món de l’ensenyament. La meua contribució no és més que una reflexió i el record d’un episodi que honora els seus protagonistes. Jo, llavors, era el cap d’estudis, un actor secundari, un simple testimoni dels fets.

Ara que estan a punt d’acomplir-se els deu anys de la meua jubilació, em demanen que escriga sobre el meu pas per l’institut de Pego. Deu anys distanciat de la vida acadèmica són molts per a poder dir alguna cosa que encara interesse. Durant el primer any “inactiu” vaig escriure Contra les aules, que era una manera de recordar i, per tant, de reviure els molts moments bons o roïns que he passat al voltant de les aules, i crec que vaig buidar tant la memòria que ara ja no sabria dir res de nou o que valguera la pena de contar.

Contra les aules tenia, a més, el propòsit de deixar escrites les coses que havien passat, sense cap més pretensió, si no era que algú volguera lliurement aprofitar l’experiència de qui, com molta altra gent, ho havia donat tot per l’ensenyament. Era conscient que el meu temps de profesor ja havia passat i que ni el present ni el futur no em corresponien.

Ara, de tant en tant parle amb companys en actiu i els note un cert desencís produït probablement per una burocratització excessiva i per la manca d’autonomia docent que sembla que tenen. Tot, segons em conten, ve determinat per les autoritats via Diari Oficial i documentació subsidiària, sense marge de maniobra o això em donen a entendre. El professor ja és només una corretja de transmissió submisa i sense dret a gaires iniciatives. Ho lamente. Crec que un sistema educatiu que funcione així és un mal sistema educatiu. No oblidem que la paraula “educar” té el sentit de “conduir”, de “guiar”. Difícilment, doncs, podem confiar que la fredor dels documents oficials pugar servir per a guiar ningú en el camí d’aprendre bé unes habilitats o altres. Cal el caliu humà, la proximitat i l’afecte, l’autoritat moral i el lideratge lliurement reconegut perquè la docència siga efectiva.

En el fons, i aquesta no és una consideració menor, l’escola és una institució creada pel poder polític per a inocular en la gent uns models de conducta útils per a la perpetuació del tal poder polític i social. I només la rebel·lió del mestre, el seu compromís amb l’alumne i la societat, quan s’han produït, han contribuït més del que sembla, però no prou, a canviar les coses, a fer minvar allò que Flaubert anomenava “l’estupidesa humana”. El món de la docència es complica i no sembla que genere satisfacció en ningú. Però ja dic que toque d’oïda i sé que no ho deuria fer. Potser m’equivoque de mig a mig. Crec, tanmateix, que les coses poden ser molt simples o molt complicades segons les miren.

Futboler com soc, recorde que fa molts anys, un davanter del Real Madrid va fallar un penal en un partit decisiu contra el Deportivo de la Coruña. Jorge Valdano, l’entrenador blanc, es va desfer en explicacions filosòfiques, que si l’alè del públic al bescoll del jugador, que si la responsabilitat, que si “el miedo escénico” i no sé quantes complexitats més justificaven una errada tan decisiva en la història universal del club castellà. Contra això, modestament i irònicament, Arsenio Iglesias, l’entrenador rival, va respondre més o menys així: “jo em pensava que llançar un penal consistia senzillament a xutar una pilota des d’un punt determinat, i ficar-la dins la porteria”. Crec que un i altre tenien raó.

L’ensenyament és una cosa així. Té la complicació de l’escena i del públic, dels resultats i de la crítica, però també té la simplicitat de saber que la pilota entrarà si confiem en nosalres mateixos, si som capaços de mirar als ulls de l’alumne i de fer que ell ens mire igualment. Si això passa, si es dona aquesta màgia, aquesta relació noble, la resta, els coneixements, vindran gairebé sols. Això és el que he pensat sempre, així he procurat comportar-me durant tants anys i he d’agrair a la manera de ser, franca i apassionada de la gent de Pego, que m’haja donat tantes oportunitats d’aplicar el meu pensament.

He tingut sort en la vida professional. Mirant-ho bé, han canviat moltes coses a Pego des que vaig arribar a l’institut, i no perquè hi arribara jo, és clar. Puc dir amb orgull que pertany a una generació de grans mestres de tots els nivells educatius —digueu-los professors, si voleu, però m’agrada més la paraula mestre—. Una transformació com la que hem viscut només pot donar-se amb el concurs d’un bon i nombrós equip de professionals treballant en una societat capaç d’entendre progressivament la bondat dels canvis proposats.

Pense, ara, i és un exemple eloqüent, en la introducció del valencià a les escoles pegolines. Des d’aquells pioners Pep Bas i Salvador “el Cantero”, per a entendre’ns i cite només dos noms emblemàtics però sé que n’hi ha un bon grapat més, que van començar a demostrar que aprendre en la llengua del carrer i de casa era molt més eficaç i divertit que aprendre en una llengua imposada, fins a la quasi normalitat lingüística en què vivim ara han calgut molts esforços i una societat progressivament receptiva. També hi hagué una resistència ferotge, campanyes casa per casa per a atiar l’oposició a l’entrada del valencià a l’ensenyament i altres tenebroses maniobres més. Ara tot això és història. Hem tingut la sort que els millors mestres de la meua generació van saber vèncer aquella resistència i van evidenciar que a voltes les societats es transformen per a bé.

Deixeu-me referir una anècdota que confirma tot el que dic, no és personal, la vaig viure com a cap d’estudis i per tant només en soc testimoni. Per aquells temps remots  —sembla ara que estic llegint l’Evangeli— en què discutíem molt sobre el tema de la llengua, un professor ben reconegut i admirat pels alumnes els anava donant uns apunts en valencià, eren gratuïts i elaborats per ell per pròpia iniciativa i perquè els considerava útils i necessaris. Al primer consell escolar, la mare d’un d’aquells alumnes, significativament de dretes i bastant d’església, va protestar perquè els apunts eren en valencià. El cap d’estudis, com era la seua obligació, va informar el professor i ell va decidir que ja que no volien els apunts en valencia, deixaria de fer-los, al capdavall ja tenien un llibre oficial. Mentrestant la mare va contar al fill la seua protesta i ell la va renyar perquè aquells apunts eren millors que el llibre, segurament escrit en castellà, i ell no tenia cap dificultat per a estudiar-los. Pocs dies després la mare em va demanar disculpes i em va pregar que les transmetera al professor. El lliurament d’apunts no va arribar a interrompre’s mai. Així és la bona gent de Pego.

De tot això podem traure alguna conclusió amb què acabaré. Primerament no devem deixar-nos portar pels prejudicis, ni per l’obediència o la fe cegues, val més observar la realitat, traure’n conclusions i aplicar-les correctament. Però en segon lloc l’exemple em fa tornar als plantejaments inicials. Una cosa eren les disposicions curriculars que havia publicat el DOGV i una altra cosa era l’ànima d’aquell professor, la llibertat que va aprofitar per a interpretar les disposicions legals en favor dels seus alumnes. Per altra banda, res de tot això no hauria passat sense la seua “insubmissió”, en no seguir al peu de la lletra les instruccions oficials i diagnosticar encertadament la realitar i transformar-la segons la seua iniciativa i la seua creativitat. Dues coses que convidria no tallar mai.

Quasi han passat deu anys des que vaig abandonar les aules i estic segur que això, la mirada als ulls, la confiança i fins i tot diria que la llibertat professional són principis que no poden haver canviat. Per això he pensat en l’exemple, perquè els exemples són més commovedors —entenguem “convincents”— que la predicació subtil, sobretot quan es tracta de coses delicades com ara la de donar suport a un col·lectiu sovint incomprès i moltes voltres maltractat.

Són reconsagrats, els fallers dels llibrets

 

Sembla que ara està de moda que les comissions dels llibrets de falles demanen col·laboracions amb unes regles més estrictes que abans. Ara ja no et diuen “escriu un article”, sinó “escriu un article sobre tal tema”. I d’on ve l’elecció del tema? Això voldria saber! M’han demanat escrits sobre molts temes però enguany, la falla Sagrada Família Corea de Gandia m’ha proposat el tema “bellum”, amb una explicació del significat del mot que ara no repetiré. Simplement l’article que em va eixir és la glossa d’una paraula que no ix als nostres diccionaris.

Bellum. D’on ve “bellum”?

Confesse que he buscat a diversos diccionaris la veu “bellum” —objecte, tema o títol del llibret que el lector té a les mans— i no l’he trobada. Afortunadament, en una carta explicativa adreçada als col·laboradors, l’equip convocant a aquesta participació en dona diverses definicions que no sé de quina acadèmia o diccionari valencià les han tretes. En vista que tenia un agafador tan insegur, he pensat si el suggerimient podia vindre de la paraula llatina “bellum” i de sobte m’he evocat, a mi mateix, als meus dotze o tretze anys, a l’institut, fent aquell “batxillerat elemental” de quatre anys que era el pla d’estudis anterior a l’EGB, en què començàvem a estudiar llatí a segon o tercer, és a dir en una edat molt tendra encara. Tan tendra que el professor de llatí ens feia traduir una llibre considerat fàcil: Bellum gallicum o De bello gallico, segons es vulga, de Juli Cèsar.

D’aquella experiència recorde poques coses, potser el començament del llibre: “Gallia est omnis divisa in partes tres”. Haig de recórrer a la consulta d’una edició d’aquesta obra per a saber com continua: “quarum unam incolunt Belgae, alliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae nostra Galli aplellatur.” Ara em sona bonic, el llatí, però confesse que en aquells anys d’estudiant la meua relació amb aquest idioma no va ser precisament idíl·lica; confesse ara, de la mateixa manera, el meu penediment per no haver aprofundit quan tocava en el coneixement de la llengua de Ciceró i Virgili. D’aquells anys i d’aquella incipient incursió en la llengua clàssica, recorde també que l’objectiu era “traduir” i subratlle traduir perquè sembla que no n’hi havia cap altre, d’objectiu; calia reconèixer els casos en què estaven aquells mots desordenats, segons la nostra lògica romànica moderna, i reconstruir ordenadament la frase en castellà, naturalment en castellà perquè era “la lengua del imperio”. El significat de les paraules ja ens interessava menys, les buscàvem al diccionari bilingue i en copiavem la primera accepció que apareixia amb un resultat tan catastròfic, a voltes, que en l’idioma de Franco era tan inintel·ligible com en l’original suposadament escrit pel famós militar, polític i escriptor romà.

Ara em trobe en una situació similar. Em conviden a escriure, a divagar o a dissertar, segons em vinga la inspiració, a partir del títol d’un projecte de llibre, una paraula que ni tan sols apareix als diccionaris, i em cal tirar mà d’un Diccionari particular, és a dir de les definicions contingudes en una carta de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia per a traure clarícia del que em demanen, si no és que m’he equivocat jo en la cerca, anant d’un diccionari a un altre com un desesperat.

És clar que un fracàs inicial com el que descric és molt desmotivador, tant com el d’aquell xiquet que convertia el llatí de Cèsar en frases sense sentit perquè allò de la polisèmia dels mots era un concepte massa remot per a algú que amb prou faenes s’havia d’aclarir en una llengua apresa per a anar a escola i per a res més. L’altra, la pròpia, era l’habitual des que deixàvem de parlar al professor i ens adreçàvem, molt fluixet, que no ens sentira ningú, encara dins de classe, al company.

Incapaç, doncs, de pensar en res de què puga escriure a partit del suggeriment del mot “bellum”, faig meua la primera accepció que en dona el Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia:

“Esforç que fan dos invidius que, agafats cos a cos, tracten cadascun de tirar l’altre a terra”. 

Deixe passar unes quantes setmanes i de nit i de dia pense en dos individus que s’esforcen per tirar-se a terra. Des que era adolescent o, si voleu jovenent, no he vist cap baralla. En aquell temps sí que els d’un poble i els del poble veí es trobaven al ball dels disssabtes o dels diumenges en una sala d’un poble neutral amb la sola intenció de barallar-se entre ells, jo no vaig participar mai en aquells enfrontaments, digueu-me covard, però no ho vaig fer. Podria jo ara contar la baralla del “Llosco” del meu poble contra un foraster que l’agafava pel coll i els dos redolaven per terra entre les parelles que ballaven i tractaven de trobar-se, l’un a l’altra i viceversa, les parts sensibles del cos. No ho contaré, tampoc no sé per què es van barallar, sols recorde que el Llosco em va dir: “ja no eres amic meu.” Jo li vaig preguntar: “per què?”. “Perquè m’has vist barallar-me i no has vingut a defensar-me.” Així anaven les coses però no recorde que l’anècdota tinguera més transcendència. Passen més setmanes encara i no trobe res que m’inspire. Fins i tot arribe a consultar uns quants cants de l’Infern de la Divina Comèdia per si trobe algun enfrontament entre florentins que fora digne de reportar ací. Però tampoc no hi trobe cap font d’inspiració.

D’aquell xiquet que ni sabia traduir Cèsar ni manejar un diccionari, ha eixit l’adult que soc ara viciós i avesat a consultar diccionaris (demane perdó una volta més per no haver trobat en cap el mot “bellum”). Ara ja sé que quan la primera accepció no explica el sentit adient del mot que consultem cal anar a la segona, en aquest cas:

“Esforç que fan per vencer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.”

D’això sí que podria escriure. Direu que és una mania meua però des de fa uns quants anys dedique molts esforços a estudiar i a escriure alguna cosa sobre la guerra de les Germanies, tants esforços i d’una manera tan insistent hi he dedicat que alguns amics pròxims ja no amaguen la preocupació per si em passa alguna cosa, per si tinc algun problema de salut mental. Jo crec que no, però no voldria fer-me pesat. Alce la vista mentre escric i tinc davant meu, en un prestatge, un exemplar de Tirant lo Blanc —una altra de les meues manies— i pense que hauria pogut escriure sobre la batalla d’amor entre el protagonista i la Princesa. En definitiva, una batalla d’amor, entesa com l’entenien els medievals, sí que s’ajusta a l’accepció que tractem. Tirant, l’enamorat, sosté una lluita ferotge per tal d’enderrocar les muralles del castell de resistència que li posa la seua amada i entrar victoriós per la porta de la glòria. Estaria bé, parlar d’això, però ara ja tinc gairebé l’article acabat i seria una bogeria, després de tants mesos de reflexions, tirar-ho tot a la paperera dels textos inservibles i començar-ne un de nou. No. No parlaré de batalles amoroses, ni de follies literàries.

Vaig enfilat en l’escriptura de l’article. Fa només unes hores em pensava que no l’escriuria, he estat temptat de fer un correu als amables autors del Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia i manifestar-los la meua incapacitat per a escriure res amb cara i ulls. Però no ho he fet; en lloc d’això, m’he posat a escriure, gairebé fent escriptura automàtica d’aquella amb què alguns avançats del segle XX pretenien subvertir l’ordre i la pulcritud clàssics en l’art de la ploma. Repasse el que tinc fet i m’adone que, si açò té un poc de trellat, probablement m’estic acostant a la tercera i darrera de les accepcions de l’esmentat diccionari:

“Acció que exerceixen l’una contra l’altra dues forces, dues tendències, etc.”

 Clarament m’he vist enfrontat a mi mateix, l’infant que es perdia entre les pàgines d’aquell diccionari que té un nom ara políticament indicible i l’adult que no sap viure sense tres o quatre o cinc diccionaris oberts permanentment en diverses pestanyes del navegador; l’home perplex que vol escriure sobre un tema que desconeix, i l’irritat que està a punt de renegar del compromís de col·laboració en un llibret de falla; i finalment l’home indecís que no sap si açò que està a punt de signar té cara i ulls i “l’home fàcil” que veu molt difícil dir no a una amable invitació.

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.

Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.

En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.

Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.