Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"Sóc un home que es vesteix en la tenebra." G.G.M.


dijous, 13 d’agost del 2015

Coses de l'idioma. Temes locals (2)

Finalment s'han aclarit les causes de la suposada "involució lingüística" de l'Ajuntament de Beniarbeig. No hi ha tal involució. La Comissió de Festes ha reconegut en una nota —publicada també com a comentari a l’entrada anterior d’aquest bloc— que havia rebut, com sempre, les “Salutacions” de l’Alcalde i de la Regidora de Festes en valencià i en castellà, però "per errada" s'havia imprès la versió castellana en la pàgina principal, tal com descrivíem i valoràvem. No es tracta, doncs, de cap responsabilitat imputable a la Corporació Municipal sinó a una innocent errada en la impressió.
En la mateixa nota els festers demanen disculpes i reconeixen que malgrat els esforços no poden controlar tot el que fan. Segurament tenen raó però el dany ja és fet per més que se n'arribe a reparar una part.
Tots podem equivocar-nos i ens honora el fet de reconèixer els errors, però les errades "d'impremta" solen ser les més tolerades i paradoxalment també molt més greus del que sembla perquè, com diu aquell proverbi llatí, "les paraules volen i l'escriptura roman".
Els llibres de festes són un tros importantíssim de la memòria col·lectiva dels pobles, el fragment més indestructible; quan d’ací vint, trenta o cent anys algú vulga saber el passat de les festes locals haurà d’anar als llibres, i què llegirà de les del 2015? Hi haurà res que explique l’errada que ara lamentem, o algú es tormarà a equivocar interpretant-la, com he fet jo?
Fa molts anys, quan vaig coordinar el dossier del número 1 de L'Aiguadolç, dedicat a Enric Valor, a qui vaig entrevistar, ens felicitàvem ell i jo perquè el número s'havia publicat finalment, i en un moment de la conversa li vaig fer notar la llàstima que hi hagués tantes errades "d’impremta". Ell, amablement, em va respondre sense deixar de somriure:
—És normal, això, es nota que vostè té poc costum de tractar amb impressors.
Potser perquè ell estava molt avesat a tractar amb aquests professionals, diuen que era implacable quan corregia unes galerades.
Si volem aprendre dels errors, faríem bé de parar molta més atenció al llegat escrit, l'únic que dirà als nostres descendents com érem, què pensàvem, què vam encertar i en què ens vam equivocar.

dimarts, 11 d’agost del 2015

Coses de l'idioma. Temes locals.

(Per a aclarir els fets, determinar responsabilitats i salvar l'honorabilitat de qui calga, pregue que llegiu els comentaris de la Comissió de Festes. Crec que ara mateix no puc fer res més)

En obrir el Llibre de Festes 2015 de Beniarbeig, m'emporte la sorpresa que l'Alcalde i la Regidora de Festes saluden el veïnat en castellà. Ja no sorprèn tant que ho faça el Rector de la Parròquia, perquè és sabut que l'Església valenciana fa com si Jesucrist hagués parlat als seus deixebles i seguidors en llatí —la llengua de l'Imperi— i no en hebreu, són coses que des del punt de vista evangèlic no s'entenen, però els conflictes entre fe i raó no vénen ara al cas.
El cas és que les autoritats civils democràticament elegides han canviat de llengua, se n'han passat al castellà i han relegat el valencià a una columna secundària, a la pàgina esquerra, al costat de les traduccions de la salutació a l'angès i a l'alemany. Feia molts anys que això no passava, potser vint-i-cinc o trenta ininterrompudament per dir alguna dada imprecisa —la primera volta que un alcalde es va dirigir en valencià als beniarbegins va ser l'any 1972—, i per això mateix sorprèn aquesta involució d'ara.
A què respon? Segurament no ho sabrem mai. Quan passen aquestes coses tothom fuig de donar explicacions, no resulta còmode admetre que, posem per cas, el fet siga la conseqüència d'alguna consigna partidista, la reacció a uns resultats electorals, la resposta a una confrontació o a alguna petició "influent" o vés a saber quina altra cosa. Tant és.
Siga com siga, les explicacions no sempre ho expliquen tot i més o menys sempre són discutibles per l'endret o per l'inrevés: un argument es pot contraposar a un altre. Diuen els experts que en matèria d'opcions lingüístiques tenen poca força justificacions que invoquen la tradició, el futur o els sentiments, en comparació amb una resposta irrefutable:
—Vostè per què parla —o escriu— en valencià?
—Perquè em dóna la gana.
Així va contestar Joan Fuster una pregunta semblant i va desarmar el seu adversari. Parlar en valencià, en francès, en xinès o en castellà "perquè em dóna la gana" és un dret inalienable i una responsabilitat exclusiva de la persona. No hi ha res a objectar.
Ara bé, sempre seran opinables les conseqüències d'una o altra opció lingüística i en un cas d'involució com el que ens ocupa dóna la mesura de la consideració que mereix per a l'usuari una o altra llengua: el castellà —para que lo entiendan todos— és l'idioma important, el que té projecció i futur, i els altres són secundaris, una graciosa concessió a les minories. Heus ací l'absurditat: imaginem que la Nit dels Quintos, la de la Presentació, el dia de les carrosses, a la processó o un dia de bous, la llengua majoritària que se senta pels carrers de Beniarbeig siga la que es parla a Burgos, a Jaén o a Buenos Aires i només una minoria de gent parle alemany, anglés o un valencià residual.
I ja no sé si hem de tornar a la fe, però crec que en el pecat porten alguns la penitència. Canviar d'idioma "para que lo entiendan todos" ofèn la intel·ligència de les persones, els idiomes s'entenen amb voluntat, amb paciència, amb cordialitat i amb un esperit universal. De la mateixa manera podem afirmar que els idiomes “no s’entenen" per ideologia, per intolerància i per reduccionisme imperialista i excloent.

Tant de bo, que el fet que ha motivat aquest escrit siga només un esvaró accidental, un "desliz" para que lo entiendan todos  i que la cosa no passe a majors.