Notes per a una antologia necessària (Premi Joan Climent)

 Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.

NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA

Crec que era el segon any que tenia l’encàrrec d’escriure els poemes a les reines de la Falla de Corea, quan es va convocar la primera edició del Premi Joan Climent. Uns anys abans, un conte meu havia guanyat el Premi Iaraní en la primera convocatòria. “No saps on t’has clavat”, recorde que em va dir el promotor de premi en donar-me la notícia. I m’havia clavat en aquella família fallera que parlava de literatura, de cultura i també de falles; i no recorde de qui va ser la idea d’encarregar-me en endavant la col·laboració poètica del llibret coreà, però fora qui fora tenia una voluntat de canvi i m’hi va saber engrescar.

Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.

Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.

I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.

I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.

I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.

AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.

Exempla plus movent quam predicatio subtilis

 
Aquesta és la meua col·laboració d’enguany al Llibret de la Falla la Font de Pego, que dedica un monogràfic a l’eterna assignatura pendent que és el món de l’ensenyament. La meua contribució no és més que una reflexió i el record d’un episodi que honora els seus protagonistes. Jo, llavors, era el cap d’estudis, un actor secundari, un simple testimoni dels fets.

Ara que estan a punt d’acomplir-se els deu anys de la meua jubilació, em demanen que escriga sobre el meu pas per l’institut de Pego. Deu anys distanciat de la vida acadèmica són molts per a poder dir alguna cosa que encara interesse. Durant el primer any “inactiu” vaig escriure Contra les aules, que era una manera de recordar i, per tant, de reviure els molts moments bons o roïns que he passat al voltant de les aules, i crec que vaig buidar tant la memòria que ara ja no sabria dir res de nou o que valguera la pena de contar.

Contra les aules tenia, a més, el propòsit de deixar escrites les coses que havien passat, sense cap més pretensió, si no era que algú volguera lliurement aprofitar l’experiència de qui, com molta altra gent, ho havia donat tot per l’ensenyament. Era conscient que el meu temps de profesor ja havia passat i que ni el present ni el futur no em corresponien.

Ara, de tant en tant parle amb companys en actiu i els note un cert desencís produït probablement per una burocratització excessiva i per la manca d’autonomia docent que sembla que tenen. Tot, segons em conten, ve determinat per les autoritats via Diari Oficial i documentació subsidiària, sense marge de maniobra o això em donen a entendre. El professor ja és només una corretja de transmissió submisa i sense dret a gaires iniciatives. Ho lamente. Crec que un sistema educatiu que funcione així és un mal sistema educatiu. No oblidem que la paraula “educar” té el sentit de “conduir”, de “guiar”. Difícilment, doncs, podem confiar que la fredor dels documents oficials pugar servir per a guiar ningú en el camí d’aprendre bé unes habilitats o altres. Cal el caliu humà, la proximitat i l’afecte, l’autoritat moral i el lideratge lliurement reconegut perquè la docència siga efectiva.

En el fons, i aquesta no és una consideració menor, l’escola és una institució creada pel poder polític per a inocular en la gent uns models de conducta útils per a la perpetuació del tal poder polític i social. I només la rebel·lió del mestre, el seu compromís amb l’alumne i la societat, quan s’han produït, han contribuït més del que sembla, però no prou, a canviar les coses, a fer minvar allò que Flaubert anomenava “l’estupidesa humana”. El món de la docència es complica i no sembla que genere satisfacció en ningú. Però ja dic que toque d’oïda i sé que no ho deuria fer. Potser m’equivoque de mig a mig. Crec, tanmateix, que les coses poden ser molt simples o molt complicades segons les miren.

Futboler com soc, recorde que fa molts anys, un davanter del Real Madrid va fallar un penal en un partit decisiu contra el Deportivo de la Coruña. Jorge Valdano, l’entrenador blanc, es va desfer en explicacions filosòfiques, que si l’alè del públic al bescoll del jugador, que si la responsabilitat, que si “el miedo escénico” i no sé quantes complexitats més justificaven una errada tan decisiva en la història universal del club castellà. Contra això, modestament i irònicament, Arsenio Iglesias, l’entrenador rival, va respondre més o menys així: “jo em pensava que llançar un penal consistia senzillament a xutar una pilota des d’un punt determinat, i ficar-la dins la porteria”. Crec que un i altre tenien raó.

L’ensenyament és una cosa així. Té la complicació de l’escena i del públic, dels resultats i de la crítica, però també té la simplicitat de saber que la pilota entrarà si confiem en nosalres mateixos, si som capaços de mirar als ulls de l’alumne i de fer que ell ens mire igualment. Si això passa, si es dona aquesta màgia, aquesta relació noble, la resta, els coneixements, vindran gairebé sols. Això és el que he pensat sempre, així he procurat comportar-me durant tants anys i he d’agrair a la manera de ser, franca i apassionada de la gent de Pego, que m’haja donat tantes oportunitats d’aplicar el meu pensament.

He tingut sort en la vida professional. Mirant-ho bé, han canviat moltes coses a Pego des que vaig arribar a l’institut, i no perquè hi arribara jo, és clar. Puc dir amb orgull que pertany a una generació de grans mestres de tots els nivells educatius —digueu-los professors, si voleu, però m’agrada més la paraula mestre—. Una transformació com la que hem viscut només pot donar-se amb el concurs d’un bon i nombrós equip de professionals treballant en una societat capaç d’entendre progressivament la bondat dels canvis proposats.

Pense, ara, i és un exemple eloqüent, en la introducció del valencià a les escoles pegolines. Des d’aquells pioners Pep Bas i Salvador “el Cantero”, per a entendre’ns i cite només dos noms emblemàtics però sé que n’hi ha un bon grapat més, que van començar a demostrar que aprendre en la llengua del carrer i de casa era molt més eficaç i divertit que aprendre en una llengua imposada, fins a la quasi normalitat lingüística en què vivim ara han calgut molts esforços i una societat progressivament receptiva. També hi hagué una resistència ferotge, campanyes casa per casa per a atiar l’oposició a l’entrada del valencià a l’ensenyament i altres tenebroses maniobres més. Ara tot això és història. Hem tingut la sort que els millors mestres de la meua generació van saber vèncer aquella resistència i van evidenciar que a voltes les societats es transformen per a bé.

Deixeu-me referir una anècdota que confirma tot el que dic, no és personal, la vaig viure com a cap d’estudis i per tant només en soc testimoni. Per aquells temps remots  —sembla ara que estic llegint l’Evangeli— en què discutíem molt sobre el tema de la llengua, un professor ben reconegut i admirat pels alumnes els anava donant uns apunts en valencià, eren gratuïts i elaborats per ell per pròpia iniciativa i perquè els considerava útils i necessaris. Al primer consell escolar, la mare d’un d’aquells alumnes, significativament de dretes i bastant d’església, va protestar perquè els apunts eren en valencià. El cap d’estudis, com era la seua obligació, va informar el professor i ell va decidir que ja que no volien els apunts en valencia, deixaria de fer-los, al capdavall ja tenien un llibre oficial. Mentrestant la mare va contar al fill la seua protesta i ell la va renyar perquè aquells apunts eren millors que el llibre, segurament escrit en castellà, i ell no tenia cap dificultat per a estudiar-los. Pocs dies després la mare em va demanar disculpes i em va pregar que les transmetera al professor. El lliurament d’apunts no va arribar a interrompre’s mai. Així és la bona gent de Pego.

De tot això podem traure alguna conclusió amb què acabaré. Primerament no devem deixar-nos portar pels prejudicis, ni per l’obediència o la fe cegues, val més observar la realitat, traure’n conclusions i aplicar-les correctament. Però en segon lloc l’exemple em fa tornar als plantejaments inicials. Una cosa eren les disposicions curriculars que havia publicat el DOGV i una altra cosa era l’ànima d’aquell professor, la llibertat que va aprofitar per a interpretar les disposicions legals en favor dels seus alumnes. Per altra banda, res de tot això no hauria passat sense la seua “insubmissió”, en no seguir al peu de la lletra les instruccions oficials i diagnosticar encertadament la realitar i transformar-la segons la seua iniciativa i la seua creativitat. Dues coses que convidria no tallar mai.

Quasi han passat deu anys des que vaig abandonar les aules i estic segur que això, la mirada als ulls, la confiança i fins i tot diria que la llibertat professional són principis que no poden haver canviat. Per això he pensat en l’exemple, perquè els exemples són més commovedors —entenguem “convincents”— que la predicació subtil, sobretot quan es tracta de coses delicades com ara la de donar suport a un col·lectiu sovint incomprès i moltes voltres maltractat.

Són reconsagrats, els fallers dels llibrets

 

Sembla que ara està de moda que les comissions dels llibrets de falles demanen col·laboracions amb unes regles més estrictes que abans. Ara ja no et diuen “escriu un article”, sinó “escriu un article sobre tal tema”. I d’on ve l’elecció del tema? Això voldria saber! M’han demanat escrits sobre molts temes però enguany, la falla Sagrada Família Corea de Gandia m’ha proposat el tema “bellum”, amb una explicació del significat del mot que ara no repetiré. Simplement l’article que em va eixir és la glossa d’una paraula que no ix als nostres diccionaris.

Bellum. D’on ve “bellum”?

Confesse que he buscat a diversos diccionaris la veu “bellum” —objecte, tema o títol del llibret que el lector té a les mans— i no l’he trobada. Afortunadament, en una carta explicativa adreçada als col·laboradors, l’equip convocant a aquesta participació en dona diverses definicions que no sé de quina acadèmia o diccionari valencià les han tretes. En vista que tenia un agafador tan insegur, he pensat si el suggerimient podia vindre de la paraula llatina “bellum” i de sobte m’he evocat, a mi mateix, als meus dotze o tretze anys, a l’institut, fent aquell “batxillerat elemental” de quatre anys que era el pla d’estudis anterior a l’EGB, en què començàvem a estudiar llatí a segon o tercer, és a dir en una edat molt tendra encara. Tan tendra que el professor de llatí ens feia traduir una llibre considerat fàcil: Bellum gallicum o De bello gallico, segons es vulga, de Juli Cèsar.

D’aquella experiència recorde poques coses, potser el començament del llibre: “Gallia est omnis divisa in partes tres”. Haig de recórrer a la consulta d’una edició d’aquesta obra per a saber com continua: “quarum unam incolunt Belgae, alliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae nostra Galli aplellatur.” Ara em sona bonic, el llatí, però confesse que en aquells anys d’estudiant la meua relació amb aquest idioma no va ser precisament idíl·lica; confesse ara, de la mateixa manera, el meu penediment per no haver aprofundit quan tocava en el coneixement de la llengua de Ciceró i Virgili. D’aquells anys i d’aquella incipient incursió en la llengua clàssica, recorde també que l’objectiu era “traduir” i subratlle traduir perquè sembla que no n’hi havia cap altre, d’objectiu; calia reconèixer els casos en què estaven aquells mots desordenats, segons la nostra lògica romànica moderna, i reconstruir ordenadament la frase en castellà, naturalment en castellà perquè era “la lengua del imperio”. El significat de les paraules ja ens interessava menys, les buscàvem al diccionari bilingue i en copiavem la primera accepció que apareixia amb un resultat tan catastròfic, a voltes, que en l’idioma de Franco era tan inintel·ligible com en l’original suposadament escrit pel famós militar, polític i escriptor romà.

Ara em trobe en una situació similar. Em conviden a escriure, a divagar o a dissertar, segons em vinga la inspiració, a partir del títol d’un projecte de llibre, una paraula que ni tan sols apareix als diccionaris, i em cal tirar mà d’un Diccionari particular, és a dir de les definicions contingudes en una carta de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia per a traure clarícia del que em demanen, si no és que m’he equivocat jo en la cerca, anant d’un diccionari a un altre com un desesperat.

És clar que un fracàs inicial com el que descric és molt desmotivador, tant com el d’aquell xiquet que convertia el llatí de Cèsar en frases sense sentit perquè allò de la polisèmia dels mots era un concepte massa remot per a algú que amb prou faenes s’havia d’aclarir en una llengua apresa per a anar a escola i per a res més. L’altra, la pròpia, era l’habitual des que deixàvem de parlar al professor i ens adreçàvem, molt fluixet, que no ens sentira ningú, encara dins de classe, al company.

Incapaç, doncs, de pensar en res de què puga escriure a partit del suggeriment del mot “bellum”, faig meua la primera accepció que en dona el Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia:

“Esforç que fan dos invidius que, agafats cos a cos, tracten cadascun de tirar l’altre a terra”. 

Deixe passar unes quantes setmanes i de nit i de dia pense en dos individus que s’esforcen per tirar-se a terra. Des que era adolescent o, si voleu jovenent, no he vist cap baralla. En aquell temps sí que els d’un poble i els del poble veí es trobaven al ball dels disssabtes o dels diumenges en una sala d’un poble neutral amb la sola intenció de barallar-se entre ells, jo no vaig participar mai en aquells enfrontaments, digueu-me covard, però no ho vaig fer. Podria jo ara contar la baralla del “Llosco” del meu poble contra un foraster que l’agafava pel coll i els dos redolaven per terra entre les parelles que ballaven i tractaven de trobar-se, l’un a l’altra i viceversa, les parts sensibles del cos. No ho contaré, tampoc no sé per què es van barallar, sols recorde que el Llosco em va dir: “ja no eres amic meu.” Jo li vaig preguntar: “per què?”. “Perquè m’has vist barallar-me i no has vingut a defensar-me.” Així anaven les coses però no recorde que l’anècdota tinguera més transcendència. Passen més setmanes encara i no trobe res que m’inspire. Fins i tot arribe a consultar uns quants cants de l’Infern de la Divina Comèdia per si trobe algun enfrontament entre florentins que fora digne de reportar ací. Però tampoc no hi trobe cap font d’inspiració.

D’aquell xiquet que ni sabia traduir Cèsar ni manejar un diccionari, ha eixit l’adult que soc ara viciós i avesat a consultar diccionaris (demane perdó una volta més per no haver trobat en cap el mot “bellum”). Ara ja sé que quan la primera accepció no explica el sentit adient del mot que consultem cal anar a la segona, en aquest cas:

“Esforç que fan per vencer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.”

D’això sí que podria escriure. Direu que és una mania meua però des de fa uns quants anys dedique molts esforços a estudiar i a escriure alguna cosa sobre la guerra de les Germanies, tants esforços i d’una manera tan insistent hi he dedicat que alguns amics pròxims ja no amaguen la preocupació per si em passa alguna cosa, per si tinc algun problema de salut mental. Jo crec que no, però no voldria fer-me pesat. Alce la vista mentre escric i tinc davant meu, en un prestatge, un exemplar de Tirant lo Blanc —una altra de les meues manies— i pense que hauria pogut escriure sobre la batalla d’amor entre el protagonista i la Princesa. En definitiva, una batalla d’amor, entesa com l’entenien els medievals, sí que s’ajusta a l’accepció que tractem. Tirant, l’enamorat, sosté una lluita ferotge per tal d’enderrocar les muralles del castell de resistència que li posa la seua amada i entrar victoriós per la porta de la glòria. Estaria bé, parlar d’això, però ara ja tinc gairebé l’article acabat i seria una bogeria, després de tants mesos de reflexions, tirar-ho tot a la paperera dels textos inservibles i començar-ne un de nou. No. No parlaré de batalles amoroses, ni de follies literàries.

Vaig enfilat en l’escriptura de l’article. Fa només unes hores em pensava que no l’escriuria, he estat temptat de fer un correu als amables autors del Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia i manifestar-los la meua incapacitat per a escriure res amb cara i ulls. Però no ho he fet; en lloc d’això, m’he posat a escriure, gairebé fent escriptura automàtica d’aquella amb què alguns avançats del segle XX pretenien subvertir l’ordre i la pulcritud clàssics en l’art de la ploma. Repasse el que tinc fet i m’adone que, si açò té un poc de trellat, probablement m’estic acostant a la tercera i darrera de les accepcions de l’esmentat diccionari:

“Acció que exerceixen l’una contra l’altra dues forces, dues tendències, etc.”

 Clarament m’he vist enfrontat a mi mateix, l’infant que es perdia entre les pàgines d’aquell diccionari que té un nom ara políticament indicible i l’adult que no sap viure sense tres o quatre o cinc diccionaris oberts permanentment en diverses pestanyes del navegador; l’home perplex que vol escriure sobre un tema que desconeix, i l’irritat que està a punt de renegar del compromís de col·laboració en un llibret de falla; i finalment l’home indecís que no sap si açò que està a punt de signar té cara i ulls i “l’home fàcil” que veu molt difícil dir no a una amable invitació.