Richard Wagner a Beniarbeig

La notícia que, a Beniarbeig, per primera volta a la comarca, l’Orquestra de la Marina Alta (OMA), amb vuitanta músics  a l’escenari, oferirà el proper diumenge, 19 d’abril,  un concert monogràfic dedicat a Richard Wagner, amb un programa molt ambiciós basat en fragments destacats d’Els mestres cantors de de Nuremberg, Tristany i Isolda, La Valquíria i L’ocàs dels deus, tot sota el títol genèric de La força de Wagner. La redempció: mort i amor és tot un esdeveniment que m’ha transportat a un record de joventut, del dia llunyà en què vaig escoltat Wagner per primera volta en la meua vida. Era un concert de la Unió Musical de Beniarbeig, que es va celebrar a l’església del poble i els músics van interpretar l’Obertura de Tannhäuser. Era un temps en què els tocadiscos encara eren escassos i servien més per a la festa casolana ballable que per a fomentar la debilitat pels grans compositors.

Anys més tard, també en relació amb Richard Wagner vaig envejar el poeta i crític Joan Maragall, en llegir les seues cròniques dels concerts del Liceu de Barcelona en aquells anys de final del segle XIX i de començament del XX: Por lo que hemos observado en la representación de Tristán e Isolda, y antes en las de de otras obras de Wagner dadas en nuestros teatros, creemos que existe entre el maestro alemán y los públicos de aquí una mala inteligencia…» escrivia en una crítica del 23 de novembre de 1899, referint-se a la dificultat que tenia el públic per a entendre els textos de les òperes del compositor de Leipzig. Per això ell mateix va traduir Tristany i Isolda:

Isolda

Oh, gent sense cor!
Borda nissaga!

¿A on, mare,
s’amaga el poder
que en el mar i el torb comandava?
Oh, art roí de màgia!
Sols per a fer brevatges et val!

El text resultant de la traducció maragalliana resulta encara interessant i grandiós, tal com es desprèn de la mostra, mínima, que acabem de reproduir. Però més que el relat dels tragics amors de Tristany i Isolda, esposa de l’oncle d’ell, m’agradaria aportar una opinió del poeta català sobre el compositor. Deia Maragall en una conferència pronunciada a l’»Associació Wagneriana» de Barcelona:

«Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció d’ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l’ànima del qual és la música; perquè en ell no és la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui l’aparició, la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama naix en la música i consisteix essencialment en ella. I la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical.»

Crec que l’assistència a aquelles òperes i concerts al Liceu de Barcelona deu ser comparable a poques experiències contemporànies nostres. Per això cal agrair a l’OMA que ens acoste tota aquesta màgia musical i la imaginació de l’ambient escènic wagnerià a un lloc, cada dia més emblemàtic i nostre, com és l’Auditori de Beniarbeig.

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Amb aquestes reflexions, a manera de manifest personal, he respost a la invitació de la CAPPEV i de la Trobada d’Escoles en Valencià 2025 de la Marina Alta que té lloc al Ràfol d’Almúnia, als escriptors de la comarca de fer un gest de reivindicació col·lectiva de la llengua, ara que està patint gravíssimes agressions institucionals des del govern de Carlos Mazón. Ens cal l’esforç de tots per a combatre l’adversitat i superar-la, perquè com diu el poeta, “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Hi haurà una publicació col·lectiva, molts noms i una única demanda en favor del dret a viure en el nostre idioma. Us convide a llegir tots els textos i a compartir una aspiració innegociable: Pepa Guardiola, Jaume Noguera, Antoni Prats, Jovi Lozano, Pablo Nicolás, Lídia Santacreu, Elvira Cambrils, Rafa Gomar, Carles Mulet, Josep Antoni Ahuir i jo mateix us convidem a la tasca i a la satisfacció de guanyar el que és nostre. 

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.

En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma. 

És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.

Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.

Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.

Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.

Ah, sí, jo [també] el vaig conèixer, l’Estellés

 

Com cada any, el CEIC Alfons el Vell de Gandia ha celebrat l’Homenatge a la Paraula, enguany en la XXVIII edició, dedicada a homenatjar Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement. A la publicació commemorativa, un grup d’escriptors hem estat convidats a parlar de la nostra relació amb el poeta i el resultat ha estat ben divers i sempre atractiu. Cadascú de nosaltres hem contat una manera personal de fer nostre el poeta: Juli Capilla, Josep Lozano, Josep Tarrassó, Gràcia Jiménez, Ferran Garcia-Oliver, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Yaiza Ferrer, Raquel Molina, Cristina Marqués i Teresa Cháfer formen la nòmina d’un projecte tan inesperat.

Personalment, vaig rebre l’encàrrec pensant que a cadascú li havia de tocar parlar d'un aspecte diferent del poeta i vaig lamentar que m’hagués tocat precisament aquest acostament particular, que no vaig  considerar gens transcendent. Però de grat o per força vaig sucumbir a la temptació d’escriure sobre mi i sobre com vaig conèixer el poeta. I des d’aquesta perspectiva, “una entre tantes”, vaig ordir el text que segueix:

La meua relació amb Vicent Andrés Estellés

Soc un entre tants que poden fer seu aquell vers del poeta: “ah, sí, jo el vaig conèixer”. Però no tant. M’hauria agradat més parlar d’algun altre aspecte d’Estellés que no fos la relació que vaig tenir amb ell, gens intensa ni sovintejada, però unes exigències del guió m’hi han obligat. En aquells primers setanta de l’eclosió de l’anomenat per Fuster “fenomen Estellés”, jo era un jovencell acabat d’eixir del poble i arribat a la València universitària sense gaires referents de res. Va voler la casualitat que anàs a parar al col·legi Major Alejandro Salazar —nom de falangista màrtir—, escindit per causes fàcils de deduir del Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, que depenia directament de la Universitat. El curs següent, devia ser l’any 1972, la direcció del Salazar va canviar de mans i recaigué en un professor pròxim a la democràcia cristiana, la qual cosa va permetre que un grup de col·legials inquiets organitzàssem unes jornades sobre el País Valencià. Amb aquesta intenció vam a anar a veure Eliseu Climent i li vam explicar el pla, ell ens va posar en contacte amb uns quants experts en diverses matèries i amb Estellés, que va venir a llegir-nos els seus versos. Va ser la primera vegada que vaig parlar amb ell. El poeta feu el que havia de fer, però sembla que es va espantar amb tota la iconografia feixista que encara adornava aquelles parets i no va voler allargar gens la tertúlia.

Van passar els anys i vaig esdevenir professor dels cursos Carles Salvador que organitzava el llavors anomenat Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i vaig poder portar Estellés a llegir versos en alguns dels cursos que impartia. Com feia molta gent llavors, el recollia amb el meu cotxe, ens solia acompanyar la meua dona, i anàvem a la lectura; pel camí Estellés parlava molt, contava anècdotes, de sexe preferiblement, però no vaig acoseguir mai que m’explicàs ni un sol vers seu, defugia les converses sobre la seua poesia. Un dia recorde que el vaig trobar a la Plaça del País Valencià de Picanya i tímidament li vaig dir: “Acabe de llegir Antibes i m’ha agradat molt”. Ell es va quedar parat un moment, pensatiu, i per tota resposta em va dir: “Ah, sí, aquell llibret” i va canviar de tema. Ara puc confessar que em va incomodar que qualifiqués un poemari tan delicat com a “llibret”, jo l’havia trobat deliciós. Potser en la mateixa conversa o en una altra, em va interrompre bruscament quan li vaig dir: “voldria escriure sobre…” —jo llavors encara no sabia si volia ser escriptor—, “escriu-ho”, va ser el seu consell que no oblidaré mai i procure seguir encara i ara més que mai.

Estellés, tenia una manera molt peculiar de ser discret. Recorde que a Ondara, devia ser l’any 78, hi hagué un sopar presidit per Joan Fuster, Sanchis Guarner, el senador socialista Josep Bevià i el mateix Estellés, hi vaig assistir de públic. En aquells moments els debats sobre el futur del País Valencià eren molt vius i de segur que en aquella taula se’n va parlar apassionadament. En acabant, vaig poder parlar una estona amb el poeta i li vaig preguntar sobre alguna cosa del suposat debat d’aquella nit: “Mira, et diré la veritat, em feia tant de mal la cama que no sé de què han parlat”. Certament Estellés va patir molt de les cames, però no descarte que aquella frase fos un recurs per a fugir d’estudi. En això de la simulació, l’autor del Llibre de meravelles, “és un lladre”, com diu un amic meu gran coneixedor de l’obra estellesiana.

Després ens vam veure encara a la Universitat Central de Barcelona, en un homenatge que li van fer al paranimf, hi vaig anar des de Solsona on treballava, i Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll recitaren aquella vesprada unes “Propietats de la pena” que esborronaven, va ser sublim. Crec que fou l’última volta que vaig parlar amb Estellés.

Perquè “un dia es va morir, com es mor tot el món”, tal com va escriure ell mateix d’Ausiàs March, però els seus versos no han deixat mai d’acompanyar-me. Estellés és per a mi com March, Martorell, Corella o Jordi de Sant Jordi per a ell —i també modestament per a mi—, l’amic que t’interpel·la, que et pregunta i et respon, que t’inquieta i t’arrela, que et fa somiar i et desperta astutament.

El temps no és circular. I ara que ell és mort, he de fer cas d’aquell consell: “escriu-ho”. Sí, he d’escriure de totes les nits que he estat pensant els versos d’Estellés per a explicar-los l’endemà als meus alumnes amb la màxima eficàcia pedagògica, literària i cívica possibles; de les moltes nits en què he recitat amb músics excel·lents els poemes del Llibre de Dénia, de l’Hotel París, d’El gran foc dels garbons, del Llibre de meravelles i de tantes altres obres d’Estellés davant d’un públic que vibrava amb les paraules del poeta. He d’escriure d’aquell dia en què vaig descobrir que la comparació: “la teua mà en la meua, com un grapat de terra” va més enllà d’aquella mà “com un ocell” que ell pren en un altre passeig per València amb la seua Isabel. He d’escriure de quan vaig entendre que “jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés” és una declaració, una fiblada que va a les fondàries d’un vers que no s’ha d’explicar sinó de sentir, arribada la seua pentecosta. He d’escriure de tantes coses… d’Estellés…

Notes per a una antologia necessària (Premi Joan Climent)

 Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.

NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA

Crec que era el segon any que tenia l’encàrrec d’escriure els poemes a les reines de la Falla de Corea, quan es va convocar la primera edició del Premi Joan Climent. Uns anys abans, un conte meu havia guanyat el Premi Iaraní en la primera convocatòria. “No saps on t’has clavat”, recorde que em va dir el promotor de premi en donar-me la notícia. I m’havia clavat en aquella família fallera que parlava de literatura, de cultura i també de falles; i no recorde de qui va ser la idea d’encarregar-me en endavant la col·laboració poètica del llibret coreà, però fora qui fora tenia una voluntat de canvi i m’hi va saber engrescar.

Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.

Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.

I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.

I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.

I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.

AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.

Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.

En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.

Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.

Potser per a començar a agafar aire

 

“No és possible fer política des de tan lluny del centre del Poder: és el que va entendre Llorente i no va entendre Blasco. Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de “valencians” i com l’entenguen i la practiquen és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys.”

Joan Fuster: Un país sense política. Biblioteca Joan Fuster. Edicions Bromera, 1995

Crec que se m’entén la intenció, que s’entén aquest Fuster que apel·la a la praxi ciutadana i a una manera “valenciana” d’entendre-la. Què és aquesta “manera valenciana”? D’això, de com l’entenguem, depèn el nostre futur, en depenem com a poble i d’això m’agradari parlar aquests dies, explorar aquesta idea, i ho voldria fer sempre o gairebé sempre havent llegit Fuster.

Joan Fuster, com un tennista

 Si fos afeccionat al tennis, m’agradaria jugar un partit amb Federer o amb Nadal o amb qui fos el millor del món —ara sembla que el rànquing està canviant molt—, a pesar que tingués la derrota assegurada. Perquè, ¿no seria motiu de gaudi veure jugar un gran campió des de l’altra banda de la pista, calibrar els seus gests, la forma de pujar a la xarxa, el colpeig en cada jugada, les mirades, les reaccions a cada pilota que fregués la ratlla, fins i tot la commiseració amb què acolliria un rival tan feble com soc jo? Tanmateix em confesse molt ignorant en aquest joc i no seguiré pel camí del símil, sinó que m'acararé al moll de la qüestió.

M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.

Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.

És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.

Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.

A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:

"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.

Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:

"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.

Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:

La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida”  i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.

Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Sobre llengües i nacionalitats

 

Avui s'ha debatut al Congrés de Diputats una proposició no de llei sobre les llengües de l'Estat que demanava el compromís de l'Estat en el respecte a totes elles, posar fi a les discriminacions i especialment a la imposició legal exclusiva del castellà en la normativa estatal. Dit d'una altra manera i cite de memòria, els "espanyols" tenim l'obligació de conèixer el castellà i el dret a saber les altres llengües "pròpies", l'adjectiu ja és prou eloqüent: pròpies que no tenim obligació de conèixer, mentre que el castellà ens és propi per imposició i per tant per obligació. En fi, el tema és massa conegut per a estendre'ns ara a tractar-lo.

El cas és que l'esmentada proposició no eixirà endavant, per culpa dels vots en contra de VOX, PP, Ciutadans i PSOE (que per això també és espanyol). És a dir que els que tenim una llengua naturalment "pròpia", que no siga el castellà, seguirem discriminats.

I precisament avui, llegint la Correspondència  de Joan Fuster amb Vicenç Riera Llorca (exiliat a Mèxic), em trobe una carta de l'escriptor català datada el dia 3 de desembre de 1950 (fa més de setanta anys!) on diu això. Copie literalment:

"A Mèxic, un grup d'exiliats castellans —o de parla castellana— edita una revista político-literària, l'equivalent castellà de LNR (La Nostra Revista); els editors propugnen el reconeixement de les diverses nacionalitats de la península i en tracten els problemes amb bastant comprensió, encara que conserven més prejudicis dels que creuen tenir i de la missa no en saben ni la meitat —una certa bona voluntat— i fan la publicació més decorosa, en tots els aspectes, dels exiliats de llengua castellana. Darrerament, alguns dels seus redactors, socialistes independents que veuen amb simpatia la política de LNR, han manifestat el desig d'entaular converses amb nosaltres. La invitació ha estat feta d'una manera vaga, però insistent. Nosaltres esperem que ens precisin un xic més el que pretenen. Diuen que ens hauríem de posar d'acord per a un treball conjunt. Sembla que accepten la idea de la unió dels Països de Llengua Catalana i que, vist que LNR no és una revista de catalans, sinó de valencians, balears i catalans, ells deixarien de considerar  València i les Illes —com ja havien deixat de considerar Catalunya— camp d'acció seu. A canvi de què? No ens ho han dit encara i jo no tinc gaire pressa a saber-ho. De totes maneres, us he de confessar que aquest intent d'aproximació —tot i que l'acullo amb recel— em plau i el considero un petit èxit." (Joan Fuster. Correspondència. Vol. 15, pàg. 183-184)

De manera que fa més de setanta anys les coses estaven així. Però allò que em sobta d'ara no són els vots dels partits que van guanyar la guerra i van enviar els perdedors al paredó, a l'exili o al silenci, i les llengües a la paperera; sinó el vot dels hereus d'aquells vençuts que avui han votat amb els vencedors en   contra de l'ideari dels seus avis, que ho van donar tot per la llibertat i la democràcia.  

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.

Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

Raimon, Ausiàs March i una capsa de sabates

Per a l'infant que jo vaig ser, Ausiàs March anava associat a una capsa de sabates. Pot semblar estrany, però la majoria de la gent dels pobles de La Marina Alta  anàvem a Gandia a comprar-nos les sabates i allà, a la vora de la parada dels autobusos, hi havia un monument amb un senyor a dalt i la llegenda "Ausias March". El vèiem en arribar a Gandia i el vèiem en tornar a l'autobús carregats amb una capsa de sabates. Però què volia dir "Ausiàs March"? Sabates!

És clar que això passava quan Espanya encara era oficialment "una unidad de destino en lo universal". Ja en aquell temps havíem escoltat "Al vent", "Cançó de matinada" o "El bandoler", per citar algunes mostres d'aquella Nova Cançó. Però Ausiàs March continuava sent la capsa que contenia unes sabates noves.

Edició de Martí de Riquer,  1969

Per això és tan important "Per destruir aquell qui l'ha desert", el disc de Raimon, que avui celebra el cinquantenari. "Així com cell qui es veu prop de la mort / corrent mal temps, perillant en la mar", "Veles e vents han mos desigs complir", "Desert d'amics, de béns e de senyor", etc. eren, amb música, versos que ens calia entendre, que ens incitaven a descobrir el "valencià antic" i a poc a poc, amb Raimon, ho vam anar fent. Per aquells anys, començaren a venir els llibres, en el meu cas el descobriment del Tirant, amb aquell llenguatge medieval, més entenedor que el de March, i ràpidament la relació entre aquell llenguatge dels clàssics i el parlar viu i genuí dels meus avis, tots de La Marina, que encara conservava molts arcaismes. I poc després, un viatge a Mallorca em va fer descobrir aquella variant balear que em va semblar tan exòtica com la veu del narrador Martorell. Exòtica i alhora pròxima, això intuïa l'adolescent que era jo.

I de tot allò, va venir la vocació de fer classes i de llegir i de fer llegir als meus alumnes Ausiàs March i Martorell en versió original, per no perdre ni la sonoritat original, ni la riquesa d'una llengua que no s'acaba mai. Tot això, aquest gust per l'idioma, el dec en gran part a aquests descobriments adolescents. Ausiàs March ja no era una capsa de sabates, era i és encara per a mi una capsa de sorpreses i d'estímuls i de plaers lectors que m'acompanyarà sempre.

Avui, 14 de maig, cinquanta anys després de la publicació del disc de Raimon, per més que per a molts encara siga vigent allò del "destino en lo universal", per a mi hi ha motius d'optimisme: "bollirà el mar com la cassola en forn", "Tot lo meu mal serà vós no ver"! Hem avançat tant, tenim tantes raons per a continuar avançant!

"Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March", va escriure Estellés cinc-cents anys després. On visqué Ausiàs March! No podiem tenir millors padrins, uns padrins tan irrenunciables.

Llengua i país

“Els homes no habitem un país; habitem una llengua.”

Jaume Cabré: Jo confesso, pàg. 30.

—Què has après?

—Que aquest violí no és meu, sinó que jo sóc seu. Sóc un de tants que l’ha tingut. Al llarg de la seua vida, aquest storioni ha tingut diversos instrumentistes que l’han servit.” (Jo confesso, 110)

Com el violí, les llengües.

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.

Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:

“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”

Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.

I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:

“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”

I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:

“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]

Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”

I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:

“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]

La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”

I acabe. Vostès reconeixeran amb què:

“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”

Moltes gràcies.

Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."