Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimarts, 29 d’octubre de 2013

Joan Francesc Mira: La prosa més pròxima a la vida

El darrer llibre de Joan Francesc Mira, El tramvia groc, m'entusiasma. Sempre he considerat molt difícil fer una bona literatura del "jo" i Mira s'enfronta al repte des de la més absoluta honestedat, la que ve avalada per la intermitència de la memòria com a motor de l'escriptura. A partir d'aquest material personal i de la vasta cultura de l'autor, El tramvia groc és un relat escrit amb tremp, amb la tensió narrativa sostinguda pròpia d'un escriptor llargament experimentat, i una simfonia de detalls i de sorpreses sàviament sembrades a cada pàgina: l'harmònica dicotomia camp-ciutat tal com es vivia -o la vivia l'autor- en aquella València de la postguerra, l'elogi de l'art de l'agricultura tradicional valenciana, la descripció exhaustiva dels treballs i de les eines, i l'exacta enumeració de les plantes i dels accidents de la terra, la sensibilitat exquisida de l'enamorat d'allò que descriu  quan reviu i transmet l'evocació de les olors, els colors, l'ordre creat per la mà humana i la causa, o potser la conseqüència més immediata: els valors que tot això traspua. Hi ha lloc per al lament, un lament amarg, llargament reflexionat i fet paraula de l'home que se sap una baula més del temps que abans han viscut i han conreat altres pobles i altres cultures, totes elles amb el tret compartit d'haver passat pel camí que es veu des de la finestra de l'habitació de l'infant protagonista de l'evocació.
Aquesta nota precipitada és una invitació a entrar en el món del Tramvia groc, un llibre que no defrauda. Heus-ne ací un parell de mostres:

"Sabia l'olor de la terra llaurada i de l'herba segada, l'olor canviant dels adobs del femer produïts per les gallines i els porcs de la granja i escampats per la terra de l'hort, l'olor de la terra regada i de la vegetació mullada per l'aigua de pluja, l'olor de la palla i l'olor de l'alfals sec, l'alfals verd quan anava a segar-ne un cabàs per als conills i de l'alfals triturat amb una picoladora manual, l'olor de la verdolaga i de la corretjola tallades pel llegonet de birbar, l'olor intensa i groga de les tomateres quan les lligava a la barraqueta de canyes, l'olor de la terra torrada d'agost, l'olor dels camps de matí, a migdia i de nit. Als vuit anys sabia tot això, a més dels rius d'Espanya, la Història Sagrada i el catecisme de la primera comunió, tot sencer de memòria. I als deu, a més a més, ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia i travessar l'hospital i els carrers de les putes." (pàg. 97)

"Com si haguera sigut impossible evitar tota aquella ruïna, com si aquell patrimoni no fóra una vella cultura que calia preservar amb tot l'amor, la dedicació, els plans i els recursos que hagueren fet falta. Però en aquest país  nostre -sobretot per als seus governants ignorants, d'esquerra o de dreta- invertir en cultura vol dir construir museus d'art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars. Així és com va, i qui no s'hi sotmet amb el cor i amb la ment és que no entén encara la modernitat. Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d'un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com una cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor." (pàg. 101)

I arribats en aquest punt, crec que el millor elogi és no glossar els fragments reportats, són, simplement, ben representatius d'aquesta obra mestra, un esquer, només, per a qui li vinga de gust.

Cap comentari:

Publica un comentari