La qüestió se m’ha suscitat aquest matí en una classe de literatura universal. Diu Hamlet abans del combat definitiu amb Laertes: “La follia mateixa és l’enemiga del pobre Hamlet.” La frase pot semblar enganyosa però no n'és. En realitat és ambigua, perquè de quina follia parla? de l’evident que ell simula, o de la de Claudi i Gertrudis que cometen els actes forassenyats (no descoberts sense revelació) de l’assassinat i de l’adulteri? O potser cal pensar també en la follia desesperada d’Ofèlia que desencadena encara més dolor en Hamlet? On rau la primera culpa? Hi ha, doncs, follies simulades de conseqüències catastròfiques i hi ha follies ben dissimulades, i reals tanmateix, que satisfan les ambicions i atorguen la corona i la reina. D’aquestes, moltes s’oculten entre la grandesa, el soroll i el fum de l’engany d’un príncep indecís, potser la metàfora del ciutadà modern que viu a cavall de la farsa i de la follia; de la mentida compulsiva i malintencionada i del "vidre llançat, esmicolat als quatre vents de la ciutat", que és com el poeta defineix la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada