El capital: heus ací l'enemic

És bo que de tant en tant el cinema incomode l'espectador. En aquest sentit podem dir que el gènere, determinades pel·lícules, vénen a subvenir el paper que tradicionalment ha fet la literatura. Sense els poetes d'estil punyent -o els novel·listes- que ens han acarat amb el dubte, amb l'angoixa o la culpa, amb la provocació, amb la dolorosa realitat, és ben segur que seríem més ingenus, encara.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un bon exemple d'això que diem. L'argument, basat en la novel·la homònima de Stéphane Osmont, narra l'acensió d'un jove financer a president d'un gran banc francès des d'on aplica els procediments de la banca moderna -molt allunyats del simple prèstec i del pla de pensions- amb el sol objectiu d'obtenir beneficis per a la seua entitat a costa del que calga, o siga del que, dit amb paraules d'un personatge, es pot resumir així: "els bancs robeu a la gent tres voltes: la primera als vostres empleats quan els feu fora encara que tingueu beneficis. La segona, als vostres clients sagnant-los amb els vostres crèdits. I la tercera destrossant l'estat del benestar perquè els països han de gastar-se tots els diners en deute, i ja no poden sufragar-lo." Un resum cruel, que potser algú pot prendre com a pamfletari ja que tot el que diu és cosa sabuda per la major part dels espectadors, si més no els que optaran per entrar a la sala on es projecte la pel·lícula i no en una altra on el programa siga més amable.

Tanmateix, allò que trobe més interessant d'aquest film és la descripció de la rebotiga bancària, dels seus mètodes i de la progressiva implicació del protagonista, ben conscient de la perversitat dels mètodes que aplica: "vostè es massa jove", diu a una antiga consellera seua experta en finances que voldria publicar els abusos de la banca internacional. "I trobe que vostè ha envellit massa de pressa", li respon ella. En temps de Molière, i potser també en temps de Plaute, el públic s'agradava de veure's representat en escena. El relat de Tourneil i Costa-Gavras no ens posa davant l'espil, sinó que el penetra i ens du a l'altra banda, ens situa entre les files de l'enemic. I això, en totes les guerres, ha estat una bona tàctica.