L’Alba d’Enric Valor. Brindis d’enguany

 Com cada any, el 22 d’agost es commemora la data de naixement d’Enric Valor. Des de l’alt de Guisop, a la serra del Maigmó, molt a prop del mas de Planisses, que fou propietat del nostre escriptor, la gent valoriana brinda, llig textos, fa sonar instruments, canta i fa muixerangues en un acte tan emotiu com reivindicatiu, mentre el sol ix per la mar, més concretament per la mar d’Altea, majestuosament, invariablement.

Enguany he tingut l’honor de dir les paraules del brindis. Són aquestes, per si voleu brindar pel gran escriptor, per la llengua i pel país, com hem fet nosaltres.

Brindis 2025

Bon dia, amigues i amics del mestre Valor. Permeteu-me en primer lloc que m’adrece també a ell:

Senyor Valor, una volta em va escriure vostè una nota des de València dient entre altres coses: Quan torna per ací avall? M’agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou.”

I jo li responc:

Necessitem tant una conversa amb vostè, senyor Valor, que em veig obligat a tornar-li la pregunta: “Quan torna per ací avall? Ens agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou”, ens ha ajudat tant, i ens ajuda, el seu guiatge!

Senyor Valor: tenim males notícies però també en tenim d’esperançadores: ja sap vostè el que està passant a Alacant, aquella ciutat nostra de la qual vostè va defensar tant la catalanitat; però no m’estendré a contar els despropòsits d’ara. També sap el que està passant a València, on una gent coneguda i malintencionada pretén trencar el consens lingüístic i més encara: si poguessen esmicolarien i desprestigiarien la llengua fins a fer-la desaparèixer totalment. La llista de censures, de mentides, de prohibicions, de greuges i de maniobres perverses podria ser llarga, però tampoc no la farem ara.

Perquè no hem vingut a lamentar-nos, no hi ha temps per al lament, senyor Valor; sinó que hem vingut a celebrar que una gran majoria de famílies valencianes s’han manifestat perquè el nostre valencià, el català de tots —no ho oblidem, reivindiquem la unitat com vostè va fer sempre— siga la llengua vehicular de l’educació al País Valencià. I hem d’aprofitar aquest signe de vitalitat de la consciència lingüística de la nostra societat per a continuar el treball que vostè, seguint els seus mestres va continuar i nosaltres, seguint l’obra que vostè ens va deixar i el seu gran amor a l’idioma continuarem.

Què li he de dir, senyor Valor que vostè no sàpiga? Quina batalla haurem de lliurar que vostè no haja lliurat ja? Per més que els governs actuals, enemics dels valencians i dels catalans tots s’esforcen en la seua perversitat —no oblidem els nostres germans que pateixen tant com nosaltres a les Illes, els de la Catalunya Nord, víctimes del jacobinisme més ferotge, i els del Principat on les coses no són tampoc gaire còmodes—, no podran amb nosaltres, perquè ara som amos d’una llarga tradició de lluita i de defensa rigorosa de l’idioma i de la terra. Seguirem el seu exemple, senyor Valor, la seua insubornable tenacitat, el seu rigor i la seua autoexigència  en l’estudi, en l’ús i en la divulgació del català.

Sí, diguem-ho fort i clar, del català, perquè la unitat forma part del nostre patrimoni i ens fa més forts també des de la nostra estricta valencianitat. Ells també ho saben i per això l’ataquen. D’Elx, de Castallà, d’Alcoi, d’Alzira, de Borriana o de Vinaròs, però també de Les Borges Blanques, de Tamarit de la Llitera, de Verges, de Banyoles, de Mallorca o de Maó, de Perpinyà o de L’Alguer és la nostra llengua compartida. En definitiva, on diguem “bon dia” i ens contesten “bon dia”, és el nostre país tot.

I permeta’m, senyor, Valor, permeteu-me, amigues i amics, que contemplant, l’eixida del sol, els paisatges i “el moviment del personal” des d’on ho contemplava tot el so David; des d’ací on vostè de segur que va caçar més d’una perdiu, més d’un gaig i innombrables llebres, que brindem amb aiguardent fet d’herbes de la serra perquè els aromes i el licor fort ens facen més forts. Més forts com Esclafamuntanyes, més valents com Abella, més determinats com el mig pollastre, més astuts com Tonet, aquell que guanyà la partida a l’Home Roig, i més rebels com la Toneta la de les Alcoies, que va gosar desobeir perquè cal ser desobedients, a voltes, si volem ser lliures.

I així, senyor Valor, tenint presents les criatures que el poble li va donar i vostè va enaltir, guanyarem la partida. Per vostè per aquestes muntanyes que guarden la seua memòria, pel País Valencià i pel nostre valencià, el català de tots.

Brindem. Bon dia.