M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.
Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.
És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.
Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.
A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:
"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.
Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:
"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.
Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:
La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida” i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.
Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022
Que el poble i la tradició els atorguen el nomenclàtor urbà vol dir que els guanyadors no són popularment considerats “dels nostres”. I és cert. No ho són. La història ho confirma i em fa l’efecte que, amb ells, a cada bugada hem anat perdent un llençol. Encara ara.
La citació és potser massa llarga, però l'he volguda deixar així per a contextualitzar la frase que vull destacar. La comparació entre el feudalisme i el lloro per una banda i de les multinacionals i el gramòfon per l'altra, m'ha fet gràcia. La humorística associació entre el pensament de Fuster i el de Rusiñol em sembla pròpia d’un gran escriptor capaç de convertir una idea vella en sorprenent.
Som conscients de fa temps que la penitència de no haver pres la bastilla és allargada però Fuster ja ho anunciava l'any 78, quan la democràcia era "acabada d’estrenar" i el sentiment de novetat, enganyosa o no, era legítim. Ara aquesta democràcia borbònica ja és vella. Si se’m permet la comparació, és com jo, llavors jove i novençà i ara, per dir-ho amb paraules de Josep Carner, amb "els queixals movents de senectud". En tot aquest temps ens hem tornat més vells i potser més tolerants, fins i tot amb els despropòsits i les mancances del sistema. Per això va bé que algú ens recorde de tant en tant que la tolerància pot ser en algun moment una insidiosa pedra a la sabata del progrés democràtic, que allò del "tots som iguals" és només en teoria, i que no és convenient oblidar que el "tràmit" de la Bastilla no té succedanis. Tots els anys haurien de ser Any Fuster.
D'ací unes hores el València i el Barça jugaran a Mestalla un partit de lliga, com cada any les passions seran les habituals. Algú ha dit que aquest és "el clàssic del corredor mediterrani" —eufemisme, em sembla, massa submís, massa "agenollat", per no dir "el clàssic dels Països Catalans", però això ara no ve al cas i al capdavall les paraules són responsabilitat de qui les signa.
El cas és que el 27 de febrer de 1971 hi hagué al mateix estadi i amb els mateixos equips protagonistes un altre partit. I segurament aprofitant l'avinentesa o per allò d'escalfar els motors, la Casa de Catalunya a València, que era llavors al digníssim carrer de la Pau, va organitzar una tertúlia a la qual van assistir en representació del club culer el president Agustí Montal i el directiu Armand Carabén, els quals convidaren Joan Fuster. Ho conta ell mateix en un article al Serra d'Or del mes següent. "Era una ocasió de trobar-hi alguns vells amics", comenta.
"Quan es van calmar els esperits, Agustí Montal pronuncià unes clàusules d'estil ben mesurades, i repartí tres o quatre visques oportuns. Després vam anar a sopar. El pianista del restaurant ens va rebre amb una sardaneta. Era inevitable. "¿Vindràs demà al partit? Et reserve una tribuna", em diu l'Armand [Carabén]. "Home, no cal", li conteste. És segur que no hi comprendria res. Alguna volta, m'he parat a veure en la televisió escenes de futbol, i n'he tret una impressió estranya. De petit, encara acudia al futbol, els diumenges, en un camp rudimentari del meu poble, i en conserve una memòria ben nítida. En aquella època —fa tants anys, ja—, els futbolistes sabien jugar més que no els d'ara. Feien més coses mi més brillants, al camp, i fotien més gols. Em diuen que estic equivocat, i que allò era el palelític pur, i etcétera. Ho deixe córrer. He tornat a Sueca, i escric aquest article. Aquesta tarda, el Barcelona i el València s'han disputat els punts de la jornada. La ràdio informa que han empatat. Sóc incapaç d'apreciar els avantatges, per al València o per al Barcelona, de la peripècia. Ho lamente. Des d'un punt de vista profà i primari, m'hauria estimat més que hagués guanyat el Sueca."
