Ciència i ideologia

Des de la ciència es pot arribar a la ideologia. Des de la ideologia, difícilment es pot arribar a la ciència.

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 

Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.

"Forma part de la 'correcció política' saber quan s'ha de ser 'políticament incorrecte'. " (Joan Fuster, apòcrif)

Altrament hom serà "incorrecte, políticament".

En el dia dels innocents

 

D'innocència, la justa per a ser feliços. I encara.

Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.

Si més no, iguals que els residents anglesos

 

Nota imprescindible per a abans de llegir l'entrada:

Avís important de rectificació: acabem de rebre per un intermediari una telefonada de l'establiment demanant disculpes per la mala resposta. Hem quedat que parlarem i espere que redreçarem les relacions. Per la meua part no he volgut altra cosa. Pregue que ho tingueu en compte a l'hora de valorar els fets. No he suprimit l'entrada perquè ha suscitat molta polèmica i la retirada podria perjudicar l'establiment, cosa que no desitge. Gràcies.

Anit, Xaro i jo vam sopar al Bar La Placeta de Pego. La vetlada prometia ser interessant: bona companyia —l’habitual dels dijous—, un local net i nou i clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment; res no feia pensar que tot s’espatlaria en un moment, el moment en què Iván, el propietari, ens va portar la carta i jo vaig veure que només estava escrita en castellà i en anglès.

Li ho vaig fer notar. El diàleg va anar així, en són testimonis tots els de la taula:

—Home, t’ho dic, amb voluntat d’ajudar, ara que tens l’establiment nou, sense intenció de molestar-te: que els anglesos estiguen millor tractats ací que nosaltres…

Em va tallar la frase:

—Millor tractats? Per què?

—Tens la carta en castellà i en anglès. I nosaltres els valencians no tenim carta?

Jo esperava una resposta més empàtica, una complicitat mínima, una disculpa amable tenint en compte qui era el client, però no. Sense pensar-ho, Iván em va amollar:

—És lo que hi ha. I a qui no li agrade, ja ho sap.

Ens va deixar estupefactes. Xaro jo no ens vam alçar de taula per respecte a la companyia. Vam continuar sopant, anunciant amb veu clara la publicació d’aquest escrit, sabent quina mena de persona regentava l’establiment i que era l’última volta que hi posàvem els peus, si més no jo.

Però el fet que un client deixe d’anar a un lloc és un detall imperceptible, insignificant i no mereixeria aquestes ratlles, passa cada dia a tot arreu. Allò que és important és el sentit i la intenció de la resposta: “els valencians com a tals no tenim dret a una carta en el nostre idioma, qui en té són els anglesos i els castellanoparlants, els valencians que parlem el nostre idioma no. Així de clar i de contundent”.

És clar que estem parlant d’un negoci privat on l’amo pot fer el que vulga i l’eventual client també. Però la qüestió és més profunda: com a valencians que parlem un idioma tan important com tots els altres —cal remarcar-ho sense complexos—, que a més és el nostre, estem disposats a renunciar-hi? En favor de què o de qui? Quin benefici ens reporta haver de canviar d’idioma a l’hora de llegir una carta? Estem disposats a acceptar-ho sense piular? Aquest és el valor que ens donem nosaltres  mateixos i al nostre idioma? És això “lo que hi ha”?

Torne a insistir amb voluntat constructiva: un detall amb el client com ara atendre’l, per escrit, en el seu idioma o com a mínim mostrar la voluntant d’intentar-ho no faria gens de mal a l’establiment i molt de bé a la societat i a l’idioma que usem cada dia. Ho veiem fer amb molts residents estrangers, per què no amb nosaltres mateixos?

"Tot lo meu mal serà vós no ver". Homenatge als pensionistes de Pego

El passat divendres vaig participar en un homenatge als membres de la Plataforma de Pensionistes de Pego que ens han deixat darrerament. Podeu llegir més avall el text de la meua intervenció:

 “Tot lo meu mal serà vós no ver.” Amb aquestes paraules anunciava Ausiàs March el dolor per la seua mort: tot el mal que tindré —venia a dir el poeta— serà no poder-te vore quan em moriré. Aquestes eren les seues paraules per a una dona de qui estava enamorat. No li importava el fet de morir-se, sinó el fet de deixar de veure-la.

Ausiàs March, l’home més enamorat del seu temps, va escriure molt sobre la mort, sobre la seua mort, que li havia de vindre per un excés d’amor no correspost; però la mort, amb amor o sense amor, és, sobretot i simplement, la mort.

Jo he cavil·lat moltes voltes, a la meua manera i més a mesura que els amics comencen a deixar-nos, el mig vers amb què he començat aquestes paraules: “Tot lo meu mal —em dic moltes voltes quan pense en Maria Dolors i en Femenia, amics de colla de tota la vida—, tot lo meu mal serà vós no ver”, no tornar-vos a veure.

I això mateix podem dir de Pepe Benissili, de Presenta, del tio Ximo Sala, amb els quals no he tingut tant de tracte personal; però els coneixia prou per a dir que de tots ells, de la seua presència a les nostres concentracions reivindicatives, de la tremendament admirable coherència en les seues formes de ser i de viure i fins i tot de la seua fidelitat a guardar la memòria dels seus avantpassats em sent admirador i els dic que tot lo nostre mal és no vore’ls més entre nosaltres.

Més afinadament, Joan Fuster també donava una definició de la mort: “morir-se deu ser deixar d’escriure” —va dir una volta—. No ho prenguem a broma, morir-se deu ser deixar de cultivar allò que ens fa feliços, allò que ens ha fet viure: estimar els nostres, el nostre proïsme, les nostres muntanyes, el nostre cel i la nostra mar, la feliç o a voltes trista convivència amb els amics, compartir les coses que ens agraden.

Però morir-se també és deixar-nos sols, als qui per un temps encara ens quedem ací:

Mor-te abans que jo
un segon abans que jo,
perquè no hages de fer, sola,
el camí de retorn a casa.

Aquest és un poema d’amor d’un poeta alemany, Reiner Kunze, que resumeix el que jo hauria volgut dir ací i que per més que ho intente no trobe unes paraules tan encertades. “fer sola, el cami de retorn a casa”.

Amb Femenia i Maria Dolors, m’unien moltes coses, no les detallaré: junts hem rigut, hem menjat i hem begut; hem conspirat, hem parlat i ens hem abraçat. I al marge de les diferències lògiques i evidents entre un i l’altra, a la seua manera, els dos estimaven la vida per damunt de tot.

“Resistirem”, solia dir Femenia quan li preguntaves com es trobava, no li agradava que li ho preguntaren. Maria Dolors, encara des de la clínica ens enviava fotos per WhastApp, sempre amb un toc d’humor, ben conscient ja del pas que estava a punt de fer.

Poc abans del desenllaç, encara a casa seua, uns amics de la colla la vam visitar i vam estar parlant amb tota la naturalitat que la situació ens permetia, ella ja es cansava molt. Quan ens acomiadàvem, li va donar a Xelo una planta, i ella la va reproduir perquè cadascú en tinguera una a casa. L’estiu que acabem de passar, la planta ha florit, han florit totes les plantes filles d’aquella i floriran sempre en memòria seua.

Ara, quan els amics de la Banda del Pinzell ens reunim, que és ben sovint, fem el que Femenia i Maria Dolors, amb la seua forma de viure i d’entendre la vida, deuen voler que fem: que quan el primer vi posat a taula òmpliga les copes, que les alcem i que cadascú de la manera que puga, diga: “per ells”. I així els recordem.

Hui, una volta més: “Per ells, per tots ells!”