El passat divendres, dia 21, a la Casa de Cultura de Pego, vaig tenir la sort de compartir taula i micròfon amb Ferran Garcia-Oliver a propòsit del seu llibre Valencians sense ADN, guanyador del darrer Premi Joan Fuster d’assaig. La sala era plena de gom a gom amb un públic molt receptiu i crec que sorprès per la novetat de les tesis exposades a l’obra guardonada.
Bàsicament, explicava el professor Garcia-Oliver que el nucli essencial del seu treball és la contraposició de dos relats excloents entre si sobre l’entitat i la història del País Valencià; el primer emmarcat en el context federal de la Corona d’Aragó on el Regne de València gaudia de lleis i d’institucions pròpies i es relacionava i es reconeixia amb Catalunya “per parentiu” però també per interessos compartits; i el segon, progressivament dominant, que tracta d’anul·lar l’anterior i estableix Espanya com a únic i exclusiu espai de referència i de reflexió, dins el qual la tradició històrica del País Valencià queda diluïda i fins i tot silenciada.
El plantejament, fet d’una manera molt rigorosa i amena, repassa, analitza i comenta ambdues tradicions historiogràfiques i posa a l’abast del lector tots els arguments, els mètodes i els problemes a què s’han enfrontat els historiadors al llarg del temps i destaca el fet decisiu de la publicació de Nosaltres els valencians, on Fuster dinamita els discursos especulatius i idealitzants d’un i altre bàndol i s’acara a la seua pregunta “què son —que som— els valencians?" amb criteris tan objectius com li fou possible i enceta i proposa el progressiu augment d’estudis sobre el País Valencià que permeten una visió més exacta del tema, contra la qual s’han alçat veus que, sense abandonar l’acientifisme tradicional, han defensat un relat anticatalanista, eminentment proespanyol i molt sovint de caire violent.
Valencians sense ADN és, a més, un llibre ben escrit que se serveix de l’humor i la ironia per a retratar personatges i opinions mancades de base científica:
“La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga [Julián San Valero, un dels màxims adalils de l’anticatalanisme], pot remuntar-se a dos o tres milions d'anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s'ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià”(pàg. 85)
"'Se puede afirmar sin posibilitat de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I', amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d'haver demostrat res de res. 'fenómeno de reconquista'!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulències, mancat per complet de substància teòrica.”(pàg. 121)
Acabat l’acte de presentació, vam compartir taula i aliments amb gent de l’Associació Cultural Atzaïla, organitzadora de l’esdeveniment; i durant la tertúlia coincidíem a lamentar les immenses dificultats que tindrà aquest llibre per a arribar al públic a què va destinat; fins i tot algú va expressar dubtes seriosos sobre el grau d’acceptació que tindran les tesis de Valencians sense ADN entre el valencianisme polític actualment més o menys al poder. Estan disposats els nostres protagonistes polítics a acceptar que els dos relats de què parlàvem més amunt necessiten excloure's entre si per a sobreviure? I en cas afirmatiu, quin grau de valor se’ls ha de suposar per a poder estar segurs que, vinguda l’hora, darrere les necessàries reivindicacions econòmiques hi ha també un projecte de País? Quin?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada