"Tot lo meu mal serà vós no ver". Homenatge als pensionistes de Pego

El passat divendres vaig participar en un homenatge als membres de la Plataforma de Pensionistes de Pego que ens han deixat darrerament. Podeu llegir més avall el text de la meua intervenció:

 “Tot lo meu mal serà vós no ver.” Amb aquestes paraules anunciava Ausiàs March el dolor per la seua mort: tot el mal que tindré —venia a dir el poeta— serà no poder-te vore quan em moriré. Aquestes eren les seues paraules per a una dona de qui estava enamorat. No li importava el fet de morir-se, sinó el fet de deixar de veure-la.

Ausiàs March, l’home més enamorat del seu temps, va escriure molt sobre la mort, sobre la seua mort, que li havia de vindre per un excés d’amor no correspost; però la mort, amb amor o sense amor, és, sobretot i simplement, la mort.

Jo he cavil·lat moltes voltes, a la meua manera i més a mesura que els amics comencen a deixar-nos, el mig vers amb què he començat aquestes paraules: “Tot lo meu mal —em dic moltes voltes quan pense en Maria Dolors i en Femenia, amics de colla de tota la vida—, tot lo meu mal serà vós no ver”, no tornar-vos a veure.

I això mateix podem dir de Pepe Benissili, de Presenta, del tio Ximo Sala, amb els quals no he tingut tant de tracte personal; però els coneixia prou per a dir que de tots ells, de la seua presència a les nostres concentracions reivindicatives, de la tremendament admirable coherència en les seues formes de ser i de viure i fins i tot de la seua fidelitat a guardar la memòria dels seus avantpassats em sent admirador i els dic que tot lo nostre mal és no vore’ls més entre nosaltres.

Més afinadament, Joan Fuster també donava una definició de la mort: “morir-se deu ser deixar d’escriure” —va dir una volta—. No ho prenguem a broma, morir-se deu ser deixar de cultivar allò que ens fa feliços, allò que ens ha fet viure: estimar els nostres, el nostre proïsme, les nostres muntanyes, el nostre cel i la nostra mar, la feliç o a voltes trista convivència amb els amics, compartir les coses que ens agraden.

Però morir-se també és deixar-nos sols, als qui per un temps encara ens quedem ací:

Mor-te abans que jo
un segon abans que jo,
perquè no hages de fer, sola,
el camí de retorn a casa.

Aquest és un poema d’amor d’un poeta alemany, Reiner Kunze, que resumeix el que jo hauria volgut dir ací i que per més que ho intente no trobe unes paraules tan encertades. “fer sola, el cami de retorn a casa”.

Amb Femenia i Maria Dolors, m’unien moltes coses, no les detallaré: junts hem rigut, hem menjat i hem begut; hem conspirat, hem parlat i ens hem abraçat. I al marge de les diferències lògiques i evidents entre un i l’altra, a la seua manera, els dos estimaven la vida per damunt de tot.

“Resistirem”, solia dir Femenia quan li preguntaves com es trobava, no li agradava que li ho preguntaren. Maria Dolors, encara des de la clínica ens enviava fotos per WhastApp, sempre amb un toc d’humor, ben conscient ja del pas que estava a punt de fer.

Poc abans del desenllaç, encara a casa seua, uns amics de la colla la vam visitar i vam estar parlant amb tota la naturalitat que la situació ens permetia, ella ja es cansava molt. Quan ens acomiadàvem, li va donar a Xelo una planta, i ella la va reproduir perquè cadascú en tinguera una a casa. L’estiu que acabem de passar, la planta ha florit, han florit totes les plantes filles d’aquella i floriran sempre en memòria seua.

Ara, quan els amics de la Banda del Pinzell ens reunim, que és ben sovint, fem el que Femenia i Maria Dolors, amb la seua forma de viure i d’entendre la vida, deuen voler que fem: que quan el primer vi posat a taula òmpliga les copes, que les alcem i que cadascú de la manera que puga, diga: “per ells”. I així els recordem.

Hui, una volta més: “Per ells, per tots ells!”