He tornat a l'IES "Enric Valor" amb motiu del 9 d'Octubre

Content d'haver pogut participar en la commemoració del 9 d'Octubre, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'IES Enric Valor de Pego. En la meua intervenció he glossat la festa que celebrem, a partir de la consideració de cinc dates:

• 9 d'octubre: data de naixement del Regne de València. Per voluntat del rei Jaume I, dotat de lleis i institucions pròpies i federat amb la resta de regnes de la Corona d'Aragó.
• 25 d'abril de 1707: Batalla d’Almansa. Començament de la derrota i final a Barcelona l'11 de setembre de 1714, on van morir molts valencians que s'havien anat replegant en la lluita contra Felip de Borbó. Curiosament, és un fet únic que al País Valencià no hi haja cap carrer dedicat a Felip V —el vencedor de la guerra—, i molts dedicats a l'Arxiduc Carles, a qui valencians i catalans vam defensar heroicament i majoritària. La brutal repressió borbònica va anar acompanyada de la "Nova Planta": "por justo derecho de conquista" —els perdedors som territori conquistat— a la crema de pobles i ciutats, cal afegir que van quedar abolits els drets, les lleis i les institucions de què gaudíem des de la nostra fundació com a poble.
• 14 d'abril de 1931: la II República reconeix el dret d'utodeterminació de les nacions de l'Estat Espanyol. Catalunya proclama el seu Estatut d'Autonomia però el País Valencià no hi arriba a causa del cop d'Estat feixista del general Franco.
• 6 de desembre de 1978: promulgació de la Constitució espanyola. Una constitució que és una nova "nova planta" per tal com ignora deliberadament tota la història anterior a la II República i no reconeix els drets històrics que els valencians —juntament amb Catalunya, Aragó i les Illes— vam perdre arran de la Guerra de Successió. Una Constitució que descafeïna les nacions històriques, les iguala a altres regions de l’Estat, les anomena "comunitats autònomes” i els prohibeix la federació per tal que —sense dir-ho expressament— els Països catalans no puguen recuperar la històrica organització política federal amb què el rei Jaume ens havia constituït.
• 1 de juliol de 1982: un Estatut d'autonomia súbdit de la Constitució, ple de concessions en matèria de llengua, de símbols i en definitiva d'autogovern, les conseqüències de les quals encara patim i enguany denunciem especialment pel que fa al finançament i les infrastructures.

En conclusió:

• La commemoració del 9 d'Octubre no pot ser completa si no es tenen en consideració les altres dates que hem esmentat.
• Els valencians no podem quedar-nos només reivindicant un millor finançament, tot i que és una reivindicació totalment justa. Aquest model econòmic centralista sempre serà contrari als interessos dels valencians i de la resta de nacions vençudes a la Guerra de Successió. Les xifres en són ben eloqüents.
• Cal que recuperem els Furs i les institucions que vam perdre quan vam ser conquistats pel rei Borbó.
• Cal que els valencians recuperem el dret a federar-nos amb la resta de Països Catalans, tal com ho havíem estat en temps dels nostres comtes-reis.
• Cal en definitiva que recuperem les màximes quotes d'autogovern. Altrament el 9 d'Octubre, la commemoració dels valencians, serà una commemoració en fals, una traïció a la memòria i a la voluntat política del rei Jaume I, al nostre país i a nosaltres mateixos.

Adéu, Estiu. A reveure

Les nits d'estiu s'acomiaden com el plaer que oferia un got resplendent, però llegint "La llavor immortal" de Jordi Balló i Xavier Pérez, on els grans arguments travessen els segles i les arts, hem de pensar que els estius renaixen sobre ells mateixos i se'ns oferiran cada any, al seu temps, quan estiguen prou madurs, per a brindar-nos el goig fresc i impúdic que ja hem començat a esperar enyorívolament. L'hivern no és res més que una treva sota la manta de l'esperança.

En prosa, parlant del temps

Llegesc aquesta nit Una vida articulada de Josep Maria Espinàs, una selecció de 36 anys d'articles publicats a l'Avui i a El Periódico. La prosa d'Espinàs, fóra gosadia voler descobrir-la ara, és neta i serena, punyent i sincera, de volguda proximitat al lector, dialogant i fruit de molts anys d'observar el pas inevitable del temps i d'escriure'l amb la parsimònia i l'ofici de qui sap carregar una pipa, encendre-la i anar assaborint-la, vivint-la fins al mínim detall i sense imposicions, deixant-la anar només amb el lleu estímul de l'alè. Però a més, dins la infinita varietat de temes, en Espinàs hi ha sovint el punt de vista inesperat, com ara aquest de 1982, que copie:

"Enguany ja he cobert la meva quota d'entrevistes escolars: m'han vingut a veure, en pocs dies, cinc grups,d'alumnes, d'EGB i de BUP. En alguns casos es tracta d'un "treball d'escola" proposat pel mestre, o la mestra, i m'adono que avui dia corren una mena de mestres que no eren imaginables en el meu temps, o no trobaven l'ambient adequat  per manifestar les seves inquietuds. Uns alumnes fan una revista literària.

Una noieta m'ha adreçat una pregunta que de primer m'ha fet gràcia i després m'ha fet pensar.

—Què va sentir quan el van nomenar escriptor?

Dona, li he dit, a un escriptor, o a un pintor, o a un músic no se'l "nomena", com es nomena un ministre o, en general, un càrrec. Hi ha un moment que un "s'adona" que és escriptor, o es pensa que ho és...

Però quan han marxat m'he quedat meditant sobre els "nomenaments". És cert que l'autèntic nomenament sempre el fan els altres. És la decisió dels altres el que et fa allò: músic, poeta, actor, polític... Quan hi ha una coincidència suficient d'opinions en el fet que algú és novel·lista, ho és. El que no compta és l'autonomenament."

Estic segur que tants anys de contemplar la llarga filera d'"autonomenats" que circulen per tots els camps de la vida obliga a la prudència, i en la meua modesta opinió, la bona escriptura demana molt d'ofici, però també una bona dosi de prudència.

"Per què Ciudadanos sí i ERPV no?" A propòsit d'un article de Josep Barberà

Josep Barberà, president d'ERPV, publica a La Veu un article, l'enllaç al qual trobareu al final d'aquesta entrada, en què es fa la pregunta que encapçala aquesta entrada i mig la contesta amb una resposta antiga de Joan Baldoví, la qual em dóna peu a aquestes altres preguntes al fil de l'actualitat. Ja sé que són preguntes retòriques a mitges, no pertoca a la immensa majoria de la meua minoria de lectors, ni a mi mateix, respondre-les. M'hi conformaré si no hi ha més remei, però, si hi ha sort, que hi reponga qui li pertoque o que crega que li pertoca.

Òbviament, la resposta citada de Joan Baldoví és una resposta "de polític" i no me la crec. Ja sé que ell és "més que polític", no ho dubte gens, però també cal recordar i agrair el valencianisme del senyor Tardà a la tribuna del Congrés de Diputats i el paper d'ERPV en la reconstrucció nacional. Errors? I tant, però no traïcions. Ni ho crec ni contestaria una altra cosa si parlàssem de Compromís. Allò que més lamente és el desencontre entre forces que haurien d'anar unides. Algú sabria contestar-me què està més lluny de Compromís, si Podemos o ERPV-ERC? Fem-nos ho mirar, perquè al programa electoral dels primers hi ha "pecats" indefensables des del punt de vista estrictament valencià. I jo pregunte: com és que no hi ha ningú capaç d'elaborar sis punts per a un acord —o confluència— de mínims entre Compromís i ERPV? Per què amb Ciutadans sí i amb uns altres no? Què ens fa tanta por? Ah, i no s'hi hauria de valer una resposta "de polític", sinó de compromís amb la terra, un compromís que no és que "se supose" com a la mili sinó que és ben palès i innegable per part d'uns i altres.

Enllaç a l'article: http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/8052/per-que-ciudadanos-si-i-erpv-no

Com a la ratlla de calç

"Jugar a futbol és fàcil, jugar un futbol fàcil és molt difícil". No recorde qui ho va dir, però no deixa de ser sorprenent que jugar amb una pilota puga assemblar-se tant a l'ofici d'escriure.

Els clàssics ens expliquen la modernitat

Casualment he anat a parar a una lectura d'Eiximenis, buscava un altre tema però m'he trobat amb el lladronici i la fornicació. Diu això el bon frare gironí:

"Segonament, car si la senyoria no punia los lladres, faria gran pecat, e es mostraria consentir a llurs mals; doncs, així mateix, si no puneix les fornicacions, apar que hi consenta, majorment com damunt sia dit que, de sa natura, és pitjor pecat de fornicació que de lladrocini simple, car la fornicació és en lo propi cors, segons que diu sant Pau, e el lladrocini és contra la roba, qui val menys que lo nostre propi cos."

Ergo, no és estrany que aquests dies la premsa es faça de ressò dels escàndols financers que tants diners han costat als contribuents que sí que paguem els nostres impostos. Són certs, aquests escàndols dels privilegiats. Sabem que aquests estafadors han robat, però no sabem si han fornicat —no hi ha proves ni papers que ho certifiquen—, la qual cosa els exonera de qualsevol responsabilitat més grossa i punible que comporte penes eternes. Tranquils, doncs, que no ha estat res.

El camí més curt cap a la utopia és el realisme.