Portar mascareta: portar-la o portar-ne

Aquesta dama de la falla no portava mascareta,
però li'n van posar una arran de la pandèmia

De mascaretes, n'hi ha de moltes classes i cal parlar-ne a poc a poc. No m'estic referint a les mascaretes qurúrgiques, les autofiltrants o les casolanes, sinó a una altra forma de classificació més senzilla:

Per una banda hi ha la mascareta aquella de color blau que em vaig comprar un dia que va ploure i hi havia molta gent pel carrer. Vull referir-me amb aquesta llarga descripció a una mascareta concreta que anomenarem "la mascareta" i en parlaré com si no n'hi hagués altra al món.

Per altra banda hi ha "mascaretes", les que dóna l'ajuntament, les que alguns establiments ofereixen als clients, les que podem comprar en una farmàcia. Són "mascaretes" sense història ni atributs, mascaretes que llencem sense pena ni recança una volta que han acabat la vida útil i les substituïm per una altra d'igualment "anònima".

Aquesta classificació barroera que acabe de fer, com veieu, només conté dos tipus de mascaretes:

• La mascareta concreta amb uns atributs definitoris com la que he esmentat en primer lloc (única i potser insubstituïble).
• Una mascareta inconcreta, més o menys igual que les altres, sense història ni cap lligam sentimental amb l'usuari, una mascareta sense pena ni glòria.

Dic tot això perquè ahir vaig sentir a la ràdio algú que deia parlant de mascaretes:
"A partir de demà serà obligatori portar-la [la mascareta]"
Si el nostre inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües hagués sentit la frase, hauria hagut de preguntar: 
—Quina mascareta?
—Quina mascareta? Una mascareta i en pau! —li hauria pogut respondre la locutora.
—Ah, vols dir que serà obligatori portar-ne. No caldrà que siga "la mascareta" amb atributs, sinó una mascareta qualsevol, del tipus que siga.
Aquesta distinció entre allò determinat i allò indeteminat és essencial en el nostre idioma, però la interferència del castellà va esborrant-la perillosament. 
Vegem-ne alguns exemples:
—Les cassoles de tal marca van molt bé per a cuinar els arrossos.
—Ah, sí, jo les tinc!
Qui responga això donaria a entendre al nostre parlant incontaminat que només hi ha unes cassoles "de tal marca" i les té la persona que ha respost, talment com si fossen una pintura original de Picasso. Per això és útil el sentit partitiu que expressa el pronom "en" en el sentit que hi ha molts exemplars d'aquestes cassoles i qui parla només en té un, o potser més d'un exemplars però no tots. La resposta correcta, doncs, hauria de ser:
—Ah, sí, jo en tinc unes i les utilitze molt [les que tinc, concretament, no les de la veïna].
Un altre exemple:
—Les cireres de La Vall de Gallinera són molt bones.
—Ah, sí, jo les compre a tal fruiteria.
Què vol dir això: que compra "totes les cireres que fan a La Vall de Gallinera"? És poc probable, més aviat hauria de dir:
—Ah, sí, jo en compre [de cireres, però no totes] a tal fruiteria.

En conclusió: De mascaretes, n'hi ha prou per a tothom, però si no en teniu  ara mateix demaneu-ne a l'ajuntament o compreu-ne on en venguen. Però no vulgueu comprar-les totes que ara en porten a camionades i us podria passar com amb el paper higiènic.