Fer teatre allà on no arriba el teatre

Ahir, amb La Butaca Teatre, vam representar Mort de dama a Orba. Portar el teatre a pobles com Orba, Parcent, L'Atzúbia o Ebo, on el concepte majoritari de teatre és sinònim de sainet representat per gent del poble mateix que puja a l'escenari i s'exposa allà dalt a la mirada complaguda dels seus veïns amb la sana intenció de fer-los passar una estona agradablement divertida, on amb prou feines hi ha un escenari elemental i pocs recursos per a il·luminar-lo adequadament i on potser no gosaria anar mai un grup amb criteris professionals, té unes recompenses infinites, d'aquelles que no cal que es paguen amb diners.

Anit, per exemple, tot era pròxim, familiar, senzill; les dificultats tècniques es resolien amb imaginació, als camerins tothom mirava de trobar un pam de terreny on desar el seu attrezzo personal i assegurar-se que l'hi trobaria en el moment necessari, cadascú a la seua manera anava deixant de ser qui és per a transformar-se en una ficció creïble. Un barret, un pentinat, unes ulleres, el coloret o el maquillatge han de fer el seu paper.

Mentrestant creixia la remor al pati de butaques, no es veu però es percep que la gent va entrant i els nervis de darrere l'escenari es barregen i combreguen amb un toc de curiositat i un polsim d'excitació riallera del públic ja instal·lat a la seua localitat. Avui no hi ha un sainet amb els artistes del poble sinó una altra cosa que no se sap què serà, però amb el preu de l'entrada hom contribueix a cobrir el pressupost de les festes locals.

Són els moments en què el teatre agermana "com no ajunta la sang" —que diu el poeta— i potser com ahir el director dirà unes paraules de presentació i començarà el ritual. S'apaguen els llums de la sala, s'obre el teló i comença la màgia. Passen pocs minuts i a l'escenari o entre bambalines arriben les primeres reaccions del públic, tot és pròxim: un comentari, unes rialles, un tímid arranc d'aplaudiment, la calidesa palpable. Dos mons que s'ajunten, la màgia de l'escena els uneix: A la banda de les butaques tot va bé, la història es complica, la vella dama no acaba de morir-se, si es mor ja s'ha acabat, cal que aguante un poc més perquè tothom es posicione a l'espera de la desitjada herència; darrere els bastidors, al corredor de les angoixes, tothom s'afanya perquè les coses funcionen, hi ha petits accidents, sempre n'hi ha, algú perd els papers o creu que se'n va oblidant, tant de bo que el públic no se n'adone, aquest ja no és el món real, tothom empeny perquè la realitat siga la ficció i la ficció deixe d'existir.

La representació avança, hi ha una escena en què els actors pensen que ja està, que ja estan acabant, tot ha anat bé, ara cal rematar amb els últims moments, els darrers diàlegs, les darreres accions i l'escenari es fa fosc finalment i es queda buit.

Quan de nou s'encenen els llums, una música inesperada indica que és el moment de saludar, allà és l'apoteosi, tot ha anat bé i els aplaudiments es barregen amb un panteix de satisfacció, la tensió s'allibera de mà en mà i tothom aplaudeix a tothom.

Ja fora de l'escenari, mentre mobles, teles, fustes, pintures i vestits s'espolsen la llum dels focus i tornen als cotxes, resten encara uns minuts de conversa amb els darrers espectadors, resten encara els ingredients necessaris perquè el fet teatral s'acabe d'acomplir i aquella entelèquia convinguda que és la quarta paret s'ensorre definitivament. No agrairé mai prou aquells minuts de conversa d'anit, ja vestit de carrer. 

Portar el teatre a pobles on no arriba el teatre és com una petita o gran transgressió, és com l'aire fresc que hauria d'arribar a tots els racons del món i injustament no hi arriba. Anit vaig pensar en Federico García Lorca i el seu grup La Barraca, pensava que el poeta i els seus companys devien haver viscut una sensació com la que jo tenia en aquell moment i vaig pensar finalment que una felicitat com aquesta havia de recremar cruelment l'ànima immunda dels seus assassins.