Fuster

Crec que ja ho he dit més d’una volta: a totes les cases deuria haver-hi sempre un fuster a mà.

Ciència i ideologia

Des de la ciència es pot arribar a la ideologia. Des de la ideologia, difícilment es pot arribar a la ciència.

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 

Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.

"Forma part de la 'correcció política' saber quan s'ha de ser 'políticament incorrecte'. " (Joan Fuster, apòcrif)

Altrament hom serà "incorrecte, políticament".

En el dia dels innocents

 

D'innocència, la justa per a ser feliços. I encara.

Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.

Si més no, iguals que els residents anglesos

 

Nota imprescindible per a abans de llegir l'entrada:

Avís important de rectificació: acabem de rebre per un intermediari una telefonada de l'establiment demanant disculpes per la mala resposta. Hem quedat que parlarem i espere que redreçarem les relacions. Per la meua part no he volgut altra cosa. Pregue que ho tingueu en compte a l'hora de valorar els fets. No he suprimit l'entrada perquè ha suscitat molta polèmica i la retirada podria perjudicar l'establiment, cosa que no desitge. Gràcies.

Anit, Xaro i jo vam sopar al Bar La Placeta de Pego. La vetlada prometia ser interessant: bona companyia —l’habitual dels dijous—, un local net i nou i clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment; res no feia pensar que tot s’espatlaria en un moment, el moment en què Iván, el propietari, ens va portar la carta i jo vaig veure que només estava escrita en castellà i en anglès.

Li ho vaig fer notar. El diàleg va anar així, en són testimonis tots els de la taula:

—Home, t’ho dic, amb voluntat d’ajudar, ara que tens l’establiment nou, sense intenció de molestar-te: que els anglesos estiguen millor tractats ací que nosaltres…

Em va tallar la frase:

—Millor tractats? Per què?

—Tens la carta en castellà i en anglès. I nosaltres els valencians no tenim carta?

Jo esperava una resposta més empàtica, una complicitat mínima, una disculpa amable tenint en compte qui era el client, però no. Sense pensar-ho, Iván em va amollar:

—És lo que hi ha. I a qui no li agrade, ja ho sap.

Ens va deixar estupefactes. Xaro jo no ens vam alçar de taula per respecte a la companyia. Vam continuar sopant, anunciant amb veu clara la publicació d’aquest escrit, sabent quina mena de persona regentava l’establiment i que era l’última volta que hi posàvem els peus, si més no jo.

Però el fet que un client deixe d’anar a un lloc és un detall imperceptible, insignificant i no mereixeria aquestes ratlles, passa cada dia a tot arreu. Allò que és important és el sentit i la intenció de la resposta: “els valencians com a tals no tenim dret a una carta en el nostre idioma, qui en té són els anglesos i els castellanoparlants, els valencians que parlem el nostre idioma no. Així de clar i de contundent”.

És clar que estem parlant d’un negoci privat on l’amo pot fer el que vulga i l’eventual client també. Però la qüestió és més profunda: com a valencians que parlem un idioma tan important com tots els altres —cal remarcar-ho sense complexos—, que a més és el nostre, estem disposats a renunciar-hi? En favor de què o de qui? Quin benefici ens reporta haver de canviar d’idioma a l’hora de llegir una carta? Estem disposats a acceptar-ho sense piular? Aquest és el valor que ens donem nosaltres  mateixos i al nostre idioma? És això “lo que hi ha”?

Torne a insistir amb voluntat constructiva: un detall amb el client com ara atendre’l, per escrit, en el seu idioma o com a mínim mostrar la voluntant d’intentar-ho no faria gens de mal a l’establiment i molt de bé a la societat i a l’idioma que usem cada dia. Ho veiem fer amb molts residents estrangers, per què no amb nosaltres mateixos?