Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F. Aquell curs 80-81 treballava a l’IES Francesc Ribalta de Solsona i n’era el secretari. El 23F feia quatre dies que havia nascut la meua filla en una clínica de Manresa i aquella vesprada, després de dinar, tornàvem a casa, a Solsona, amb la xiqueta. Abans d’arribar-hi vaig passar per l’Institut per si calia signar algun paper i un company, crec que el Flavià Sanfeliu, em va fer un comentari: “uns paios han entrat al Congrés de Madrid i sembla que hi ha hagut trets”. La notícia no em va alarmar, vaig pensar que era cosa d’algun d’aquells aldarulls propis del temps que corria, però en cap cas vaig creure en res de molt greu.
Vaig deixar la família a casa i vaig anar a la pastisseria Massana, una de les millors del món en la meua modesta opinió, i vaig comprar pastissos i cava. En acabar les classes esperava a casa els companys de l’Institut: la Maria, la Nuri, el Pedro, l'Andreu, l'Àngel, el Joan, l'Anna Maria, la Marta, etc. A l’hora convinguda, la gent va anar arribant i va començar la festa, tothom estava molt content amb la nova “neboda”, érem com una família, aquell grup de professors. Però faltava un company, l’Andreu, que havia tingut un compromís i arribà a les nou de la nit, ens va informar del que passava i ens va deixar glaçats. Xaro i jo, amb una xiqueta de quatre dies, ens dèiem allò de “una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.” Jo me la imaginava "passant la carena", vestida amb aquell camisó llarg que tenia, amb la xiqueta al braç, a llum de la lluna. La nit devia ser molt freda i ventosa. Vam posar la tele: feien “300 millones”, no l’informatiu habitual. Vam telefonar a la família, el cunyats, a València ens informaven que qui no hi cremava papers intentava fugir sense saber ben bé com ni cap a on. Vam anar a veure mossèn Ferran, de qui ja he parlat a Contra les aules, el director de l’Institut que vivia enfront, i ens va dir que a l’endemà tot estaria resolt. Era un savi sempre ben informat a pesar que no tenia ni telèfon. Una hora després, vam escoltar per ràdio el president Pujol que va dir més o menys aquelles paraules que ha glossat La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil. És la guàrdia civil.”
La resta ja se sap, o potser no. El monarca no ens va dir reI de nou. De fet, molts detalls encara formen part del secret dels documents classificats. I ahir vaig llegir al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries), de Francesc Bayarri, un capítol relacionat amb el tema que parla d'un cert home del maletí, que suposadament va entrar aquella nit al congrés de diputats i en va eixir tranquil·lament. Després diuen que va viure als Estats Units. Què hi havia en aquell maletí? Sense dubte informació més interessant que la que va dir el rei en aquella famosa al·locució.
I en el pla personal, si van mal dades -cal no descartar res-, sempre podré adduir que "Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada