Quaranta-quatre anys

La matinada del 20 de novembre de 1975, jo dormia plàcidament al meu llit del col·legi major universitari, quan sobtadament algú, el Boti, va obrir la porta de l’habitació:

—Desperta’t, desperta’t, ja l’ha palmà, ja està!

De primera hora, durant uns pocs segons, no vaig encertar a saber de què em parlava el meu company, però ràpidament vaig comprendre el que passava.

—Deixa’m dormir —li vaig dir encara incapaç de reaccionar.

Les nits anteriors, la colla d’amics havíem vetllat fins molt tard esperant la notícia i alguns ja notàvem el cansament o potser la desesperança, per això jo volia continuar dormint en aquella hora massa matinera.

El meu company se’n va anar i l’habitació va recuperar el silenci i la foscor. No vaig trigar, però, a despertar-me del tot. 

“Això és un moment històric!” Em vaig dir, i em vaig alçar del llit conscient que estava a punt de viure uns fets irrepetibles, una jornada històrica. A la recepció del col·legi, mentrestant, dos germans, crec de Múrcia i addictes al règim, telefonaven a casa per a dir que estaven bé, que no els havia passat res. Després van venir les celebracions i tot el que s’havia de derivar d’aquella mort esperada.

Uns dies més tard, en un bar, amb amics, no recorde altres circumstàncies, vaig veure com Franco era solemnement sepultat sota una llosa de 1500 kgs. Faltaven pocs mesos perquè jo obtingués la llicenciatura en filologia i s’obria una època esperançadora en els àmbits personal i social. Del que ha passat després, les cròniques i fins i tot alguna autoconfessió publicada en donen compte i no cal insistir-hi ara.

Quaranta-quatre anys més tard, avui mateix, en un dia també qualificat d’històric, han enretirat aquella pesada llosa d’una tona i mitja i han exhumat el Dictador per a portar-lo a una sepultura estríctament familiar —o això és el que diuen els qui han dissenyat l’operació—. Resultaria massa prolix, ara, fer la relació de canvis que s’han operat en aquest darrer mig segle; però no ens hem de fixar només en els canvis, també caldria parar atenció a la successió de líders polítics i d’influencers, a la reproducció de mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials,  a l’evolució de modes i de discursos, als cicles econòmics i polítics. Ha passat quasi mig segle i també en l’àmbit personal m’han passat moltes coses, crec que tantes que m’he anat tornant una mica més escèptic i tot em costa més de creure. Per exemple, tinc por que el trasllat de les dictatorials despulles no es quede en un gest sense la continuïtat suficient per a confirmar que avui és un dia històric, amb un abans i un després, i que tot es quede en un dia més del procés d’envelliment de l’estat aconfessional, democràtic i de dret en què vivim instal·lats; en un dia més del meu procés d'evelliment personal i intransferible.

Quaranta-quatre anys són mitja vida, mitja vida suficient per a dubtar si aquell dia històric en què un company em va despertar sobtadament no s’assembla massa al que ara mateix estic veient per la tele i em fa dubtar dels qualificatius.