Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 18 de març de 2017

"El carrer de la Pau". La meua contribució fallera d'enguany.

El carrer de la Pau. Pego
La falla la Font em va demanar de participar enguany en el seu llibret amb un article sobre el carrer on visc des de fa molts anys, el carrer de La Pau, i heus ací el resultat que vull compartir amb qui en tinga gust.



Carrer de la Pau


Pocs carrers al món poden vantar-se de tenir unes nits a l’any en què sembla que la lluna plena isca només per a ells. Enfilada amb la ratlla imaginària que abans, quan totes les dones agranaven els carrers, limitava el tros que pertocava a una veïna i a la d'enfront, la lluna es mostra gran, allà lluny, allà baix, a la mar; i quan comença de pujar, seductora, escampa  la llum sobre els ulls lluents de l’aigua que inunda la terra baixa i, amb el seu embruix, sembla que done més pau al carrer de la Pau.
El carrer de la Pau és enganyós, pareix pla però té dues vessants, com qualsevol carrer rellevant, i una prolongació moderna. Això es veu, per exemple, quan plou, llavors l’aigua del carrer “de tota la vida” es distribueix més o menys equitativament: una meitat va cap a la Replaceta, com si volguera anar sense poder cap al centre del poble, i l’altra cap a l’Alter de Pau i allà s’ajunta amb la que comença a davallar per la prologació moderna o es desvia per l’Avinguda de Fontilles. Siga com siga, l’aigua pluvial del carrer de la Pau és com la gent que l’habita, que no som centre però tampoc no som perifèria i barregem dues vocacions: una d’urbana i una altra de forana. Unes voltes mirem cap endins i les altres cap enfora.
I no us penseu que aquest carrer aspira a ser un carrer alt com el carrer Major o el carrer Alfonso, no. Ell sap quina és la seua posició, és massa nou, té massa poca tradició. De la mateixa manera que les persones arribem  a la geografia urbana per naixença, per matrimoni, per migració o per circumstàncies diverses, sempre amb la pel·lícula començada, els carrers també naixen amb els pobles començats. D’això, se n’escapen ben pocs, només els fundacionals i encara gràcies.
Per les notícies que ens arriben, el nostre carrer es va obrir cap a l'inici del segle XX sembla que amb el nom d’Alfons XIII. Devia ser llavors considerat un bon carrer, forà però ample i ben ventilat, de llauradors però nou i obert a la Marjal fins a la mar que devia ser tant com dir que mirava cap a la terra promesa. La primera referència documental del carrer de la Pau que trobem a l’Arxiu Municipal és de 1924, quan feia un any del cop d’estat de Primo de Rivera, en un moment polític molt convuls a causa dels desastres militars espanyols en la guerra del Marroc i d’una societat desmoralitzada invocant la pau com a un desig àmpliament compartit. El cas de Pego no és únic ni de bon tros, molts pobles espanyols van batejar un carrer amb aquest nom. Però si hi ha un indicador de la història política d’un poble, aquest és el nom dels carrers; la II República necessitava proclamar els ideòlegs il·lustres i Pablo Iglesias, mort el 1925, va donar nom des del dia 21 d’abril de 1931 a aquest carrer on van viure els alcaldes Juan Nadal Almela i  Aquilino Barrachina. La dictadura de Franco va invocar novament el nom de La Pau —segurament pensant en “la seua”— i així es diu el carrer fins al dia de la data. Cal fer constar que la normalització del nom ha estat ben costosa a pesar dels esforços de la majoria de governs municipals ocorreguts des de la mort del dictador gallec. La secular petja castellanitzadora ha marcat la dicció de molta gent d’edat que encara, de forma cada volta més residual, coneix aquest carrer amb el nom de “La Pas”.
El carrer de la Pau no és fotogènic, hi ha poques fotografies publicades, la majoria són preses des de la Replaceta i el nostre carrer hi apareix només i en el millor dels casos com a decorat llunyà i mig difuminat per un excés de llum al cel de la foto. Altres carrers són pas obligat de processons o de desfilades festives, de protagonistes fotografiables, el carrer de La Pau es limita a escoltar de lluny la Banda de Música quan toca a la Replaceta o quan va per un altre carrer immediat acompanyant falleres o moros i cristians. Siga com siga, les imatges antigues que hem pogut trobar mostren cases suposadament de llauradors més o menys acomodats, amb planta baixa i una cambra superior; un perfil urbà alterat de fa temps per alguns blocs de tres o quatre pisos construïts a partir d’aquells anys seixanta en què molta gent va començar a pensar que es vivia millor en un apartament que en una casa gran i “de poble”. Tot i que les imatges no ho mostren, se sap que cap a mitjan carrer hi hagué inicialment un magatzem de taronges i part d’aquell solar va ser més o menys a partir dels primers anys de la República la primera cotxera dels Autobusos La Amistad. 
També, fins al creixement urbanístic dels primers anys del segle actual, els bancals i una era ocupaven la zona de l’Alter de Pau que ara és la part moderna del nostre carrer. Sembla que no hi ha res més a destacar si no parlem de les persones, però qui signa és d’aquells que ha arribat ací fa quatre dies, com qui diu, i no pot sentir-se objectiu en aquest punt.
I parlant de persones, en algun temps els carros i més tard els tractors passaven per ací per a anar “a defora”, els viatgers esperaven xarrant i fumant l’hora d’eixida dels autobusos, cobradors i xofers feien maniobrar aquells vehicles primitius sorollosos i desmanegats que podien semblar confortables i tot per a qui estava acostumat a anar amb carro. El carrer de la Pau devia ser llavors un carrer ben animat a les primeres hores de la matinada. Però també els dies i les nits d’estiu devien ser escenari de la més pura conxorxa del veïnat, els treballs del camp que es completaven a casa al voltant d’una taula com descorfar o despellorfar havien de donar vida al carrer, i el fet de compartir amb la veïna una part de la collita de verdura era un detall de germanor de tota la vida que encara ara s’agraeix. Més tard ja va venir la televisió i els primers aparells convocaven el veïnat a veure tots junts Galas del sábado i com cantava Fulleraca, per posar un exemple il·lustre. Afortunadament, encara ara perviu alguna tertúlia estival al carrer com a testimoni de tanta gent que ha hagut de suportar sense més recursos que els naturals les caloroses nits estiuenques de Pego. 

Conten i no acaben, finalment, que sempre hi ha hagut molts xiquets en aquest carrer. Els mateixos informadors, de totes les edats, vull dir de totes les edats avançades, diuen que era habitual anar a fer harca contra els del carrer Portelles, anar a fer maldats pel terme i jugar al carrer a tots els jocs imaginables. Córrer i jugar des que era hora d’eixir d’escola fins a hora de sopar, quan la lluna es mostrava per la mar i les mares cridaven a taula. Aquells xiquets de totes les edats creixien al seu temps i són la història d’aquest carrer. Sempre, des dels primers anys del segle XX,  la roda de la vida els ha portats a viure tota la vida ací o a marxar a fer-se amb un altre veïnat, però siga com siga, al carrer de La Pau, qui se’n va i pot, torna; i si no pot, sempre queda l’esperança i l’evidència que algun descendent vinga a viure a casa de l’avantpassat que, com ell ara, en algun temps veia eixir la lluna plena des d’allà lluny, des d’allà baix, des de la mar, eixint expressament per a emmirallar-se en els ulls lluents de l’aigua i il·luminar els jocs i les fantasies de qui té el privilegi de viure en un carrer que la lluna visita com no en visita cap altre.

Cap comentari:

Publica un comentari