Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


divendres, 20 d’octubre de 2017

Adoctrinar: el que diu el llibre o el que jo crec?

Conten que en una escola de primària, un mestre va preguntar a un alumne:
—La terra gira al voltant del sol?
I diuen que l’alumne va respondre:
—Mestre, què vol que li conteste, el que diu el llibre o el que jo crec?
L’anècdota, se non è vero è ben trovato, revela una realitat inqüestionable: els nostres escolars no només s’eduquen i aprenen a l’escola sinó que també són permeables a una infinitat d’estímuls i d’aprenentatges extraescolars: l’observació de la realitat, les bones o males companyies, les relacions familiars, els mitjans audiovisuals, les lectures paral·leles a les encomanades pels mestres, etc. De fet, l’horari escolar no sol arribar en el pitjor dels casos a set hores diàries, la resta d’hores són de lliure disposició i totalment extraacadèmiques o alienes a la formació reglada de l’escola.
Però l’anècdota encara revela un aspecte poc tingut en compte. Quan l’alumne contraposa el que diu el llibre al que ell pensa, acaba de confirmar la feblesa d’un dels pilars sobre els quals s’ha basat el coneixement al món judeocristianomusulmà des de l’Edat Mitjana ençà. El llibre —tant és si l’escrivim amb majúscula com si no— ja no representa, ja no “és” l’autoritat; l’home actual ja pot rebel·lar-se contra el llibre en nom de les seues idees. L’avanç, no cal dir-ho, és important i saludable, la democratització del coneixement, que ens havia de fer més feliços, ja és un fet. I tanmateix no sé fins a quin punt en som més, de feliços.
Podríem ara parlar de les accepcions i dels malentesos que pot provocar el sentit trabucat de paraules com “democratització”. Per exemple, el “dret” a la cultura no significa que tothom haja assolit el mateix nivell cultural, és clar; però el fet de creure-ho ja conté un perill evident, “lo mismo un burro que un gran professor” —denunciava aquell tango—, i per això hi ha qui gosa —des de la seua ignorància puntual sobre una matèria— discutir l’autoritat científica, tant és si parlem de medicina, com de pedagogia o d’arboricultura, tant és.
I el perill és evident, atacant la institució i l’autoritat acadèmiques, hom ataca i destrueix la civilització basada en el progrés i en el coneixement, i banalitza fins i tot el concepte de “cultura”. La transmissió de la cultura en una societat nova ja no és patrimoni “únic” de l’escola, però l’escola,  com si el seu poder fos omnímode encara, rep atacs de qui confon “auctoritas” amb “democràcia”, “ciència” amb “opinió”, “mestre” amb “pare”. Els valencians, d’això, en tenim una llarga experiència.
Tanmateix, com a professor de dilatat exercici, he pogut constatar que l’anècdota de més amunt és una metàfora perfecta del moll de la qüestió. Si no fos perquè el fruit i la compensació de l’escola sempre arriben al cap dels anys, hom podria desenganyar-se de l’exercici docent. Quantes vegades i quants docents hem defensat a classe valors com ara la llibertat d’opinió, la tolerància, la igualtat entre les persones, la veritat científica, etc. i hem trobat en els alumnes actituds declaradament contràries als nostres arguments? D’on vénen, on s’aprenen aquests valors contraris als que el mestre té el manament social de defensar i molt generalment comparteix? D’on ve la consigna —més o menys explícita— de combatre'ls? La resposta és òbvia, de fora de l’escola, i no només de l’entorn social o familiar —en determinats casos— sinó també i sobretot de mitjans molt més poderosos i molt més penetrants que l’escola, posats per la mateixa societat —o la seua classe dirigent— que encomana funcions tan nobles i en un àmbit més limitat als mestres. 
Deia Joan Fuster i cite de memòria que “un obrer amb un televisor ja no és un obrer, és un televident” i la frase és molt més profunda del que puga semblar a primera vista. Perquè aquests poderosos mitjans, vacunats i blindats contra la impotent massa de “televidents” —però no de les teranyines del capital—, rarament són acusats d’”adoctrinar”; és l’escola qui “adoctrina”. És l’escola, el reducte més sòlid contra el pensament únic, qui "adoctrina". I això és el que molesta a alguns doctrinaris moders amagats dins la sotana del poder. I lamentablement  la proclama d'aquesta molèstia ideològica sempre sol donar bons rèdits a la demagògia.

I arribats en aquest punt cal confessar-ho. Tothom adoctrina, en un sentit o en un altre: l’actitud d’un mestre, el seu missatge, la programació de Tele 5 o de TV3, el sermó en família o des de la trona, les proclames de qualsevol orador públic o privat, qualsevol llibre, tot és doctrina; però on cal parar atenció és en la qualitat de la “doctrina”, en el camí que proposa. Al capdavall, són aquells que ataquen l’adoctrinament els qui en realitat han estat prou adoctrinats per a no tolerar altra doctrina que la seua. La substitució del llibre pel televisor no és innòcua ni gratuïta, gens. Anem amb compte.

Cap comentari:

Publica un comentari