Coses de l'idioma. Temes locals.

(Per a aclarir els fets, determinar responsabilitats i salvar l'honorabilitat de qui calga, pregue que llegiu els comentaris de la Comissió de Festes. Crec que ara mateix no puc fer res més)

En obrir el Llibre de Festes 2015 de Beniarbeig, m'emporte la sorpresa que l'Alcalde i la Regidora de Festes saluden el veïnat en castellà. Ja no sorprèn tant que ho faça el Rector de la Parròquia, perquè és sabut que l'Església valenciana fa com si Jesucrist hagués parlat als seus deixebles i seguidors en llatí —la llengua de l'Imperi— i no en hebreu, són coses que des del punt de vista evangèlic no s'entenen, però els conflictes entre fe i raó no vénen ara al cas.

El cas és que les autoritats civils democràticament elegides han canviat de llengua, se n'han passat al castellà i han relegat el valencià a una columna secundària, a la pàgina esquerra, al costat de les traduccions de la salutació a l'angès i a l'alemany. Feia molts anys que això no passava, potser vint-i-cinc o trenta ininterrompudament per dir alguna dada imprecisa —la primera volta que un alcalde es va dirigir en valencià als beniarbegins va ser l'any 1972—, i per això mateix sorprèn aquesta involució d'ara.

A què respon? Segurament no ho sabrem mai. Quan passen aquestes coses tothom fuig de donar explicacions, no resulta còmode admetre que, posem per cas, el fet siga la conseqüència d'alguna consigna partidista, la reacció a uns resultats electorals, la resposta a una confrontació o a alguna petició "influent" o vés a saber quina altra cosa. Tant és.

Siga com siga, les explicacions no sempre ho expliquen tot i més o menys sempre són discutibles per l'endret o per l'inrevés: un argument es pot contraposar a un altre. Diuen els experts que en matèria d'opcions lingüístiques tenen poca força justificacions que invoquen la tradició, el futur o els sentiments, en comparació amb una resposta irrefutable:

—Vostè per què parla —o escriu— en valencià?

—Perquè em dóna la gana.

Així va contestar Joan Fuster una pregunta semblant i va desarmar el seu adversari. Parlar en valencià, en francès, en xinès o en castellà "perquè em dóna la gana" és un dret inalienable i una responsabilitat exclusiva de la persona. No hi ha res a objectar.

Ara bé, sempre seran opinables les conseqüències d'una o altra opció lingüística i en un cas d'involució com el que ens ocupa dóna la mesura de la consideració que mereix per a l'usuari una o altra llengua: el castellà —para que lo entiendan todos— és l'idioma important, el que té projecció i futur, i els altres són secundaris, una graciosa concessió a les minories. Heus ací l'absurditat: imaginem que la Nit dels Quintos, la de la Presentació, el dia de les carrosses, a la processó o un dia de bous, la llengua majoritària que se senta pels carrers de Beniarbeig siga la que es parla a Burgos, a Jaén o a Buenos Aires i només una minoria de gent parle alemany, anglés o un valencià residual.

I ja no sé si hem de tornar a la fe, però crec que en el pecat porten alguns la penitència. Canviar d'idioma "para que lo entiendan todos" ofèn la intel·ligència de les persones, els idiomes s'entenen amb voluntat, amb paciència, amb cordialitat i amb un esperit universal. De la mateixa manera podem afirmar que els idiomes “no s’entenen" per ideologia, per intolerància i per reduccionisme imperialista i excloent.

Tant de bo, que el fet que ha motivat aquest escrit siga només un esvaró accidental, un "desliz" para que lo entiendan todos  i que la cosa no passe a majors.