Gènesi

Tant se val si és metàfora o simplement sinècdoque: Pulvo eris, ergo tenim els peus de fang.

Deixe les aules

Avui m'he acomiadat, de facto, de les aules. Quan comence el proper curs, algú ocuparà el meu lloc sense que el fet tinga la menor transcendència. Tot passarà i en definitiva no passarà res.

Per això, i perquè les circumstàncies m'hi han portat, amb els alumnes de primer de batxillerat, hem dedicat unes sessions de les darreres setmanes a la lectura col·lectiva i comentada de Bearn o la sala de les nines, la novel·la que potser m'ha acompanyat més durant tots els anys de la meua vida docent. No va ser un suggeriment meu, sinó seu, que me'n van sentir parlar en algun moment que ja no recorde. Era lògic, doncs, llegir avui l'últim capítol de la novel·la, aquell que acaba amb el diàleg entre el capellà Joan Mayol i don Toni de Bearn, quan aquell volia confessar el moribund:

"—Es meus escrits, Joan, són sa meva confessió. No tenc por —afegí—. Déu és bo.

Record com si fos ara, el to de les seves paraules.

—S'existència de Vossà Mercè ha estat bella, malgrat es seus errors. Demani contritament perdó...

—Mira —interrompé incorporant-se—, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera.

Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort."

Don Jacob Collera, grandiloqüent i banal alhora, era diputat a Corts, passava per llatinista, arqueòleg i orador però don Toni "no el podia sofrir":

"—El conec perfectament. És més buit que un caragol."

I precisament per això aquest era l'únic pecat que requeria un acte de contrició: haver tingut enveja d'un estúpid, d'un beneit —com diuen a Mallorca—.

Per altra banda, pot semblar un anacolut però no ho és: no crec que hi haja un ensenyament neutre, llegir Bearn no és apolític; de fet no crec que hi haja discursos apolítics ni polítiques "apolítiques". És per això que he volgut dedicar les dues sessions anteriors —les altres dues d'aquesta setmana— a fer un repàs subsidiari de la nostra història recent de la mà dels cantautors catalans. Així, en dues hores, entre altres mostres, hem vist que "nosaltres no som d'eixe món", que "quan ella dorm, [...] passant per la finestra, sóc el vent", que "els reis de l'Orient no existien" —com ens va ensenyar la Teresa d'Alcoi—, que venim "d'un silenci" i anem a Ítaca, però també esperem "el jorn dels miserables", perquè "no era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors"; que, com Guillem Agulló, no hem de tenir por i que Obrint Pas es va acomiadar dels escenaris amb una emotiva Muixeranga.

De la vida, he après que les grans lliçons no tenen un efecte immediat, sinó que tornen capriciosament quan volen, quan no se sap per què esdevenen necessàries. Potser per això, el suggeriment de la lectura portava màgicament el desig de fer perviure la relació de confiança que s'arriba a establir entre un professor i els seus alumnes; una relació, aquesta, en què la història del nostre País feta cançó és també la història d'una generació, aquella que no ha sabut fer un món capaç de desterrar els vells cants amb què volia conèixer "on dorm la lluna blanca", però no hi va poder anar mai perquè "encara hi ha combat", encara. Aquesta és la darrera classe. Una lliçó més, tanmateix.

Aprendre

Aprenem quan necessitem aprendre per a alguna cosa, per exemple per a aprovar un examen o per a viure, que és una altra mena d'examen.

Amb dues mans

Una mà renta l'altra; i totes dues la cara. Com la qualitat i la ideologia.

Supervivència

Cap mestre no sobreviu a les seues lliçons.

Per deferència

Tota deferència no corresposta esdevé acatament.

Oh Capità! Mon Capità (als meus alumnes)

OH CAPITÀ, MON CAPITÀ

Walt Whitman

Oh Capità! mon Capità! el nostre terrible viatge és fet,
el vaixell ha superat tots els esculls, el premi que cercàvem és guanyat;
el port és a prop, jo sent les campanes, el poble està exultant
mentre segueix amb els ulls la quilla ferma, el vaixell adust i agosarat:

Però oh cor! oh cor! oh cor!
Oh les sagnants gotes de vermell,
damunt la coberta jau mon Capità,
caigut, fred i mort.

Oh Capità! mon Capità! Aixequeu-vos i escolteu les campanes;
aixequeu-vos —per vós és llençada la bandera— per vós reflla la corneta;
per vós rams i llaços fent garlandes, per vós la gentada a la costa,
per vós criden, les masses movent-se, girant llurs cares fervents;
Amunt Capità! pare estimat!
El braç sota el vostre cap!
És algun somni això, a la coberta,
vós caigut, fred i mort.

Mon Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i quiets;
Mon pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell és ancorat segur i estalvi, el seu viatge fet i conclòs;
Del terrible viatge, el vaixell victoriós torna amb el premi guanyat;
exulteu, oh costes i soneu, oh campanes!
Però jo amb tristos passos
vaig per la coberta on jau mon Capità
caigut, fred i mort.

[Trad. T.Ll]

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

O Captain! my Captain! our fearful trip is done,
The ship has weather'd every rack, the prize we sought is won,
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring;

But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,

Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up -for you the flag is flung- for you the bugle trills,
For you bouquets and ribbon'd wreaths- for you the shores a-crowding,
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;

Here Captain! dear father!
The arm beneath your head!

It is some dream that on the deck,
You've fallen cold and dead.

My Captain does not answer, his lips are pale and still,
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will,
The ship is anchor'd safe and sound, its voyage closed and done,
From fearful trip the victor ship comes in with object won:

Exult O shores, and ring O bells!
But I with mournful tread,

Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.