Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.