Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 14 de juliol de 2021

Saben el que fan, les palmeres



Quan dilluns passat, finalment, vam tallar la palmera, vaig sentir com mai que la meua vida havia entrat en una etapa nova. En realitat en vam tallar dues, de palmeres; però l’altra, que també m’ha acompanyat tota la vida, sempre al costat de “la” palmera, no havia tingut la sort d’arribar als més de vint metres d’alçada, ni d’assolir el grau d’icona, de punt de referència per als qui venien a La Caseta de Blai i per als milers de transeünts que circulen cada dia per la carretera que va d’Ondara a Orba.

La palmera havia arribat a un vinclament espectacularment perillós. Nonagenària ja, cada any oferia menys resistència a la llei de la gravetat, era objecte de molts comentaris i centre d’interès dels experts que n’avaluaven constantment la salut. Deien que estava sana però no podien assegurar que resistiria, com fins ara, tots els vendavals que estan per venir. Als oasis i als palmerars -m’explicaven- les palmeres altes i velles, sanes o malaltes, acaben caient senzillament per a deixar lloc a les jóvens que van creixent a la seua vora. Així és la llei per la qual es regeixen, segurament sense dolor ni tristesa.


La meua veïna, de més edat que jo, es planyia, després del fet, que li costava de mirar cap al buit on la palmera s’havia enlairat tota la seua vida. A mi, que em va correspondre prendre la decisió de tallar-la, el dolor em venia de lluny, temia l’hora, temia el moment dràstic en què havia de truncar un creixement ininterromput des que el meu avi la va plantar amb la meua mare de pocs anys aguantant dret el plançó, agafant-lo pel plomall. De llavors ençà, cinc generacions de la meua família ens hem criat a la seua ombra, cinc generacions hem viscut de moltes maneres contemplant-la. Al llarg dels anys i de tan dilatada nissaga passen moltes coses i tothom, en moments bons i en moments amargs, crec que hem tingut com a icona o com a tòtem, conscient o inconscient, la palmera, el nostre pal de paller simbòlic.

Fa anys, vaig començar a acomiadar-me’n. “Quan la palmera suporta el vendaval” és un poema del meu llibre Palau de cendra. Moltes voltes havia vist aquesta escena. L’hivern passat, ara que un qualsevol du un mòbil a la butxaca, vaig filmar un minut d’aquelles envestides del mestral ferotge i el ball perillós de les altes i despentinades palmes. Encara no sabia que potser era la darrera batalla que lliuraven. I quan em van dir la data fatídica de la tala, vaig estar uns dies, a hores i llums diferents, fotografiant la palmera que ja tenia els dies comptats. En fotografiava el conjunt, amb la casa, l’entorn i Segària o el Cavall Verd al fons, aquell tronc que s’elevava i aquelles palmes tan altes, serenament obertes a la llum. Però sobretot vaig fotografiar la inclinació perillosa, l’angle creixent que l’havia sentenciada.

Em van explicar els tècnics que l’operació era difícil, que s’havia de fer amb una grua. La nit de la vespra vaig dormir poc, confiava en els operaris i sabia que m’havia de limitar a contemplar el seu treball i a fotografiar-ho tot, era una manera d’obligar-me a no perdre detall de res. A l’hora prevista, poc més o menys a dos quarts de set, arribaren el giny gegantí i els operaris. Fets els preparatius, un dels hòmens, equipat amb tot el que li calia, s’enganxà a la grua i començà a pujar fins a la corona de la palmera, passà al seu voltant, per sota, una cinta gruixuda i potent i la penjà al ganxo de la grua. Després començà a baixar fins a més o menys la meitat del tronc i, amb la serra mecànica, li féu un tall molt profund, però no serrà la soca del tot. 
Des d’en terra, jo encara vaig pregar una clemència impossible, ja era tard. Llavors la grua començà a roncar, la corona s’alçava, tota la palmera es redreçava, vencia la inclinació fatídica, formà un angle quasi recte amb la terra, tingué un darrer moment de glòria i vaig sentir un espetec. L’engany quedà al descobert, mitja palmera, brandant brandant, començà la davallada fins a tocar terra i quedar immòbil, estesa al llarg del camí.


Una estona més tard, finits tots els treballs, vaig mirar cap al no-res, cap al buit. No m’hi podia acostumar. Els talls encara dolien. Em pesava també molta història, moltes històries. Alguna cosa, però em reconfortà. Fa uns vint anys, potser trenta, la meua dona i jo vam plantar dues palmeretes  davant la vella palmera, perquè li feren companyia o perquè ens en feren a nosaltres, al nostre somni d’una vida harmoniosa a la Caseta de Blai. Durant tots aquests anys les hem cuidades, han crescut sense adonar-nos-en, a una li han eixit tres braços al voltant del tronc principal, l’altra diríem que gaudeix de la seua soca única i poderosa. Totes dues eren part secundària d’un tot i de sobte les he vistes altes, boniques, jóvens i protagonistes, amb futur. Saben el que fan, les palmeres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada