Quan la palmera suporta el vendaval

Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.

XIV

Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...

(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)