Quan a la ignorància, li diuen "català"

Un moment dels preparatius d'ahir

Amb el grup Melodemodomies, ahir vam presentar als estudiants deniers de secundària i de batxillerat l'espectacle Homer: Odissea, basat en la traducció de Joan Francesc Mira, amb música de Miquel Pérez Perelló per a guitarra, piano, clarinet i violí, i il·lustracions de Joan Castejón. Durant l'actuació, des del pati de butaques arribaven a l'escenari bones vibracions, i els aplaudiments espontanis entre passatge i passatge i sobretot al final de l'actuació indicaven una quota bastant alta de satisfacció entre el públic assistent, potser sorprès per la proposta escènica.

Tanmateix, voldria fixar-me en el comentari que un alumne va fer a la seua professora en acabar la representació, segons ella mateixa em va traslladar: "Està bé, però no ho he entès tot perquè l'home [jo mateix] parlava en català". La professora diu que li va contestar: "home, és de Beniarbeig, o de Pego, en tot cas de la Marina...". Havent meditat l'anècdota, se m'ocorren altres respostes possibles, però és més important l'observació del jove estudiant.

Qualsevol que conega mínimament l'obra i l'estil de Joan Francesc Mira sap que la seua llengua és un "català matisadament valencià", segons afirma l'autor mateix. Per què, doncs, l'alumne diu que "és català"? Potser hi ha una justificació innocent: uns quants centenars d'hexàmetres recitats amb acompanyament musical al llarg de més d'una hora de dicció gairebé ininterrompuda, siga en l'idioma que siga, poden proporcionar —i de segur que proporcionen— a un oient poc entrenat un bon grapat de paraules desconegudes. La particularitat ve de quan l'alumne no reconeix el seu grau de legítima (in)competència i atribueix allò que no entén al fet que "és català”. Òbviament, "és català”; però no en el sentit d'oposat a "valencià", sinó tot al contrari. 

Tanmateix sembla que en alguns sectors de la societat valenciana s'estiga instal·lant un corrent d'opinió pròxim a la valoració que comentem: hom pensa que hi ha una llengua, el valencià, formada pel nostre lèxic més quotidià i col·loquial, i una altra, dita català, formada per tot aquell "valencià" que "no s'entén". I aquest és un perill probablement fomentat des d’una injerència perversa i absurda de la política en la ciència filològica, però també, i potser n’és conseqüència, des de l'actitud d'estalviar esforços al proïsme, al nostre alumnat, a les criatures, als lectors, als oients, als conciutadans. En lloc de fomentar l'exploració, l'aprofundiment, la reflexió, el "conflicte" d'enfrontar-nos a la sorpresa del desconegut o al plaer de la musicalitat abstracta de les paraules, hi renunciem massa benintencionadament. Per aquest camí tot es redueix, menys la incompetència. I això és un suïcidi personal i social.

Potser és hora d'acceptar la realitat: sense esforç no hi ha creixement, sense treball no hi ha enriquiment, sense "entendre", saber i voler saber que les llengües —i no parle només de la meua— són fenòmens complexos dotats d'una història, d'una evolució, d'unes variants que s'expliquen per diversitats geogràfiques, socials, històriques o contextuals; i sense acceptar, sobretot, la impossibilitat d'abastar-les en tota la seua riquesa, haurem de sucumbir al destí de reconèixer que no passarem d'ignorants de la pròpia ignorància, que és més ignorància encara.