Aprenent de poeta

Fa moltíssims anys, encara tenia esperances d'arribar a poeta i em vaig fer un pla d'aprenentatge. Si aquest era el meu projecte vital, havia d'aprendre primerament a fer sonets. Un bon poeta no serà mai modern si abans no sap fer un sonet clàssic —em deia—. I m'hi vaig posar, imitava els grans mestres, jugava amb el lèxic, amb les rimes, amb les mètriques, amb els accents, amb les sonoritats i amb la retòrica. Un dia ho vaig arraconar tot, per més que ho intentés no faria mai cap poema amb cara i ulls.
De tots aquells versos, que conserve intimament com a pecats de joventut, alguns anaven amb dedicatòria; i tal era la meua timidesa que no vaig gosar mai portar-ne un a la casa museu on podria haver anat a parar. Ara, potser, aquell poema destinat a l'oblit, tant de bo contribuïsca a una bona causa.
Heus-lo ací, preneu-lo com el que és: una vel·leïtat juvenil.

PAISATGE DE TÀRBENA

Un cel blau com l'estiu i els pins i la muntanya.

Tot entortolligat, garlanda del paisatge,

el caminoi s'arronsa, distret, s'estireganya

i l'oreig, a l'ensems, s'acaça entre el boscatge.

Al bell mig de l'indret, seguint la carreranya,

hi ha una caseta vella: un riu-rau i un sequer,

un pouet d'aigua fresca, un pi i un oliver

i un forn de coure pa que ja té una llivanya.

És company  del brossam un superb esbarzer

al modest jardinet del costat del pedrís,

arreu s'evidencia l'abandó del soler.

Resta tan sols l'anunci que a manera de fris

pintat a la paret, saluda el viatger:

"Restaurant Can Pinet. Plats típics del País".