Sempre he pensat que guanyar un premi literari, fins i tot guanyar-lo ex-aequo és millor que no guanyar-lo. Així ho he dit cada vegada que m'hi han fet parlar a propòsit dels Octubre de l'any passat en què la meua novel·la, Hi ha morts que pesen cent anys, va compartir guardó amb La Passió italiana de Josep Lluís Carod-Rovira.
Però no tots els ex-aequos són iguals: guanyar al costat d'un senyor que ha estat vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya i Conseller en cap, a més de líder d'ERC, inclina molt a desequilibrar el reconeixement mediàtic de la igualtat en la qualitat literària que un jurat ha reconegut, inapel·lablement, en ambdues obres.
Potser escric açò i no deuria fer-ho, però acabe de llegir a Vilaweb la notícia del lliurament avui de l'edició dels Octubre d'enguany:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4152164/20131026/cent-dinou-obres-opten-xlii-premis-octubre.html, el darrer paràgraf de la qual diu textualment i tant de bo que s'arribe a rectificar:
"L'any passat es van endur el premi Josep-Lluís Carod-Rovira amb 'La passió italiana' en narrativa, Toni Cruanyes amb 'Un antídot contra l'extrema dreta' en assaig i Josep Anton Soldevila amb 'El Mur de Plank' en poesia."
Permeteu-me, finalment, aclarir que entenc el propòsit periodístic de destacar allò que puga atraure l'atenció dels lectors, i fins i tot entenc la precipitació de les immediateses; que felicite l'amic Carod-Rovira de la mateixa manera cordial que ell em va felicitar a mi, i que mostre la meua extensa gratitud a l'editorial pel seu magnífic treball i per la gran qualitat humana dels seus responsables. No hi puc, ni vull, fer cap retret, cap ni un. Simplement el fet m'ha fet pensar que cal desconfiar de certes igualtats. Els matemàtics ho saben molt bé. Potser només els matemàtics.
Nota final: Després d'escriure quasi a raig les reflexions anteriors, vaig enviar un missatge a Vilaweb i el text citat més amunt va ser rectificat unes hores més tard. N'estic sincerament agraït. Estic convençut que he parlat d'un accident sense conseqüències ni responsables conscients. Potser ara jo deuria eliminar aquesta entrada, però no ho faré. Em recordarà la necessitat de reflexionar sobre tot allò que ens és presentat com a "igual" en la vida i potser esmolaré l'instint que desvetlla les desigualtats subjacents entre les coses "iguals".
Nota final: Després d'escriure quasi a raig les reflexions anteriors, vaig enviar un missatge a Vilaweb i el text citat més amunt va ser rectificat unes hores més tard. N'estic sincerament agraït. Estic convençut que he parlat d'un accident sense conseqüències ni responsables conscients. Potser ara jo deuria eliminar aquesta entrada, però no ho faré. Em recordarà la necessitat de reflexionar sobre tot allò que ens és presentat com a "igual" en la vida i potser esmolaré l'instint que desvetlla les desigualtats subjacents entre les coses "iguals".
Tu no hi vols fer cap retret, perquè tens una qualitat humana que vessa de la teua pròpia persona. Però, aleshores, el faré jo: "moniatos, més que moniatos!". La funció del periodisme és informar, i informar amb precisió i amb exactitud. El premi Octubre de narrativa de l'any passat va correspondre a 'La passió italiana' i a 'Hi ha morts que pesen cent anys', per a sort i gaudi dels qui creiem en la literatura per la seua qualitat intrínseca, i no per l'afegit mediàtic que, de vegades, porten incorporats alguns guanyadors i algunes obres. He dit "afegit" mediàtic. La qualitat, s'hi suposa..., o almenys així hauria de ser.
ResponEliminaUna grandiosa abraçada en la vespra de l'aniversari d'aquella notícia feliç, mestre!
Amiga Maria Josep, jo no vull desqualificar ningú, crec que tot va ser una conseqüència de precipitació i no res més. Però, a banda de la defensa de la qualitat literària que fas tan encertadament, tu i jo sabem que l'extraliteratura també té un paper important en la repercussió d'una obra literària. No és el cas, però pensem en els prejudicis lingüístics, en les imposicions comercials, en la política, en totes les fílies i les fòbies. Els qui escrivim i cerquem el plaer de l'escriptura potser vivim -hem de viure- en un món, en una bombolla, impermeable a certes coses; però alhora hem de saber conviure amb la contradicció de saber que sense l'extraliteratura potser la literarura seria un pèl massa fada, embafosa. Prou, que m'embale. Gràcies, amiga, per fer-me costat.
ResponElimina