La meua llengua i jo, en defensa pròpia
Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.
En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma.
És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.
Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.
Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.
Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.
