Guanyar ex-aequo.

Sempre he pensat que guanyar un premi literari, fins i tot guanyar-lo ex-aequo és millor que no guanyar-lo. Així ho he dit cada vegada que m'hi han fet parlar a propòsit dels Octubre de l'any passat en què la meua novel·la, Hi ha morts que pesen cent anys, va compartir guardó amb La Passió italiana de Josep Lluís Carod-Rovira.

Però no tots els ex-aequos són iguals: guanyar al costat d'un senyor que ha estat vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya i Conseller en cap,  a més de líder d'ERC, inclina molt a desequilibrar el reconeixement mediàtic de la igualtat en la qualitat literària que un jurat ha reconegut, inapel·lablement, en ambdues obres.

Potser escric açò i no deuria fer-ho, però acabe de llegir a Vilaweb la notícia del lliurament avui de l'edició dels Octubre d'enguany: 

http://www.vilaweb.cat/noticia/4152164/20131026/cent-dinou-obres-opten-xlii-premis-octubre.html, el darrer paràgraf de la qual diu textualment i tant de bo que s'arribe a rectificar:

"L'any passat es van endur el premi Josep-Lluís Carod-Rovira amb 'La passió italiana' en narrativa, Toni Cruanyes amb 'Un antídot contra l'extrema dreta' en assaig i Josep Anton Soldevila amb 'El Mur de Plank' en poesia."

Permeteu-me, finalment, aclarir que entenc el propòsit periodístic de destacar allò que puga atraure l'atenció dels lectors, i fins i tot entenc la precipitació de les immediateses; que felicite l'amic Carod-Rovira de la mateixa manera cordial que ell em va felicitar a mi, i que mostre la meua extensa gratitud a l'editorial pel seu magnífic treball i per la gran qualitat humana dels seus responsables. No hi puc, ni vull, fer cap retret, cap ni un. Simplement el fet m'ha fet pensar que cal desconfiar de certes igualtats. Els matemàtics ho saben molt bé. Potser només els matemàtics.

Nota final: Després d'escriure quasi a raig les reflexions anteriors, vaig enviar un missatge a Vilaweb i el text citat més amunt va ser rectificat unes hores més tard. N'estic sincerament agraït. Estic convençut que he parlat d'un accident sense conseqüències ni responsables conscients. Potser ara jo deuria eliminar aquesta entrada, però no ho faré. Em recordarà la necessitat de reflexionar sobre tot allò que ens és presentat com a "igual" en la vida i potser esmolaré l'instint que desvetlla les desigualtats subjacents entre les coses "iguals".

Ser de dretes

Ser de dretes deu ser obeir cegament algú que és més poderós que tu, algú que al seu torn obeeix allò que vagament anomenem "ordre establert". L'alternativa, però, no sempre és ser d'esquerres, sinó defensor de totes les llibertats, la intel·lectual també.

Equivocar-se en política

Hi ha gent que s'equivoca molt -i molt sovint- en analitzar l'actualitat política. Hi poden pesar les conviccions -els prejudicis-, les militàncies, els interessos, la butxaca -sobretot la pròpia, però no sempre- el talent o el que siga. L'error és un dret universal i irrenunciable definit a major glòria del proïsme.

Però la història, que és una roda o un tren que no s'atura, tard o d'hora posa cada passatger al vagó que li pertoca i jutja implacablement els analistes. Per això crec que és bo tirar-la llarga, analitzar el present reüllant el passat i apuntant a un futur llunyà, utòpic si cal. Així serà més difícil que un qualsevol ens puga desautoritzar, definitivament.

Sobre la sintaxi i don Martí

Diu Martí de Riquer en una entrevista publicada El Temps (24-09-2013):

"Són tants! He llegit tots els clàssics, catalans, castellans, francesos, italians, provençals. I no parlem del llatí i el grec. El llatí ajuda molt. Per això ara es comença a notar que ja no s'estudia el llatí. El llatí és la sintaxi positiva i expressiva. És la vella tradició. Són els models."

Immediatament he tingut por, he temut pels nostres estudiants d'educació secundària. Certament el llatí ja no ocupa el lloc de dignitat que hauria de tenir en un pla d'estudis pensat per a la formació humana i humanística que necessita aquest món dels nostres dies; però vist això, m'assalta el temor que una bona part del gremi professoral de la branca filològica, seguint les encertades reflexions del mestre, s'aboque a imposar l'estudi de la sintaxi: "qui no detecte correctament un complement predicatiu o un complement de règim verbal no és digne d'aprovar l'avaluació" -pot argumentar algú en una sala de professors qualsevol-.

Tanmateix, perdut el llatí per a la nostra jovenalla productora de missatges sincopats al WatsApp i refugiats en la matèria comptable dels errors i els encerts en l'anàlisi sintàctica, ens queda l'esperança d'allò que ha començat dient don Martí i que potser ja hem oblidat amb tanta xerrameca meua: la clau de la qüestió no rau en la sintaxi, ni en el llatí, sinó en el fet que abans de tot això, el filòleg diu que ha llegit. Caldrà doncs considerar primerament si els futurs batxillers, martellejats anualment per l'estudi de la sintaxi, tenen garantida la competència lectora per a poder comprendre i pensar sobre les aventures de Guillem de Berguedà o els amors de Petrarca, posem per cas. Més encara, si tenen educada la capacitat de gaudir i de vibrar amb les emocions que normalment provoca la literatura.

Personalment m'apunte primer al plaer i espere que el plaer em porte a la curiositat i la curiositat al rigor metodològic i el rigor metodològia a la necessitat de generar més plaers.

Brindis

El passat dissabte vaig assistir als casament de la meua neboda i a petició dels nuvis vaig fer aquest brindis amb un excel·lent acompanyament musical: Euge i Neus Saval, violins, Dario Herranz, viola, i Joan Mont, bombardí i autor de la partitura. Els convidats repetien els versos de tornada amb gran entusiasme. Va ser un moment inoblidable que deixe consignat ací i, si m'arriba un enregistrament, us el deixaré també ací. Proveu, mentrestant, d'aixecar una copa pel millor dels vostres somnis.

PETITA CANÇÓ PER A LES POSTRES

(Brindis de xampany fresc i brut amb lleugeres notes de violí callosí)

A Isabel i Jordi, nebots.

Alça el bull un somrís d’aurora,
tremolen els vels de la nit,
i un no sé què els ànims arbora:
el desig, com un gall, fa un crit.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Vent de la mar i olor de traca,
el jorn fa un xup-xup de canyella,
tast de llum que al Montgó s’atraca,
i desperesant-se es desvetlla.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Un callosí es vesteix de gala,
sota el castell fa avantsala,
Isabel ja puja l’escala
i, quan la veu, tot se li embala.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

I consumat el ritual,
i fets els honors al menú,
que els millors vots de cadascú
ressonen amb força coral:

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Tomàs Llopis

Dénia, 14 de setembre de 2013

Sobre la veritat

"És la veritat en el que passa cada dia, en els esdeveniments quotidians, en la mesquinesa i les preocupacions de la vida de la immensa majoria de la gent o rau en els somnis que podem tenir per fugir de la nostra trista condició? Com es va aixecar l'home per fer el seu camí en el món: a través de les misèries i potineries diàries, o pels somnis lliures, sense fronteres ni límits?"

Jorge Amado:  Os velhos marineiros ou a completa verdade sobre as discutidas aventuras do comandante  Vasco Moscoso de Aragão, capitão de longo curso. Traducció catalana: Els vells mariners. Barcelona, 1988.

La cosa va de distrets

Un distret fa descarrilar un tren, un altre distret crema mitja Mallorca... Parem atenció, no ens distraguem pas. Al pas que anem, qualsevol distret, qualsevol dia, pot enviar al fons de la mar, els Països Catalans i Euskalerria.