Publicació dels Moros i Cristians 2025. Pego

El passat 7 de juny vaig tenir l’honor de fer de publicador de la festa de Moros i Cristians de Pego. Heus ací el vídeo amb gairebé tot el parlament i el text del parlament mateix:

Publicació Moros 2025

Bona nit. Abans de començar, deixeu-me que salude el Capità senyor Salvador Frau, de la filà Inquisidors, el seu ambaixador, senyor Fernando Morell, de la filà Feixucs, el senyor Enrique Moll, alcalde de Pego, que tinc a la meua esquerre, i la senyora Núria Gómez, presidenta de la Junta Local de Moros i Cristians de Pego, que tinc a la meua dreta, i totes les filaes:
Inquisidors, Al-hagamba Muza, Feixucs,
Almogàvers, Conqueridores, Beduïnes,
Templàries, Algarades, Ah-ben-Saïnes,
Al-Garrapets, Albardins, Coscolls i Alaçdrac.
 Sou l’essència de la festa.
I ara: Silenci. Falten dos minuts per a les set del matí. La nit ha sigut calorosa. Amb l’alba s’alça una brisa fresqueta que ve de la ja desitjada mar. La replaceta és un silenci fresc com de cisterna. Només se sent, fugaçment, un colom que bat les ales i vola baix. La gent va venint i s’acomoda a les baranes o a les voreres.
Fa un silenci de son encara. Els músics, tots amb camisa blanca, ixen de tot arreu i el matí es deforma reflectit a la campana lluent d’una tuba. Els moros de la Gamba preparen els trabucs i formen; uns altres moros, més enrere, es preparen. Allà baix es mesclen les bandes d’uns i altres en una germandat de do-re-mi-fa-sol. Si xarra algú, és fluixet, com si tinguera por de despertar el sol, que no gosa encara traure el cap per darrere les cases. Silenci. Un xiquet que menja pipes fa sonar un crec-crec-crec estrident i massa matiner. Molt de silenci encara. Calma, quietud, tensió. La replaceta és de cotó-en-pel. Algú mira el rellotge. Falten…
I només el net batall d’una campana parteix en dos el matí, i al so d’una marxa estudiada, els moros de la Gamba enceten el moviment ritual. Encara no caminen, només fan un balanceig inaugural. Música. Són les set i amb la Diana comença el dia. Aquell silenci és ara un aplaudiment sentit, familiar i respectuós. Va passant la filà i se’n forma una altra més avall: Feixucs? les Ah-ben-aïnes? Coscolls? Beduïnes? La que siga. Pego està en mans dels moros i dels cristians —dels moros—. Visca la festa!
Però reculem en el temps: la nit passada ha sigut per a alguns més llarga que calorosa. Han sopat en harmonia menús elaborats i ritmes festers. La commemoració de la guerra de cada any entre Jaume I i Al-Azrac va començar, si seguim reculant en el temps, amb “les voltetes”, cercaviles i entrades de bandes, marxes, reverències al capità i visites de cortesia; de càbila a càbila, d’amics a amics, encara que les gelabes siguen de colors diferents i els fesos marquen les diferències pacífiques entre uns i altres.
Contestant a la història, si Pego podia tancar la ruta de la vall cap a Alcalà i Alcoi en els temps d’aquells cabdills insignes, ara és un poble de portes obertes. Al ball d’anit, la vespra de la diana que hem evocat, cadascú va ballar amb qui va voler, va ballar i va beure i va parlar, si la música i l’atropell el deixaven. Tot Pego, moros i cristians —dels moros—, mores i cristianes —dels moros— era una batalla de besos i abraçades i fraternitats. I l’endemà —hui— i l’endemà passat i encara l’endemà passat l’altre, és a dir el diumenge, amb l’entrada jove, la música ressonarà per tot el poble; i tot el poble veurà com els moros triomfants i els cristians vencedors desfilaran orgullosos mostrant les seues armes i la seua imaginació guerrera, sense domini ni vassallatge, en una cordial demostració identitària de cadascú.
Totes les guerres haurien de ser una gran abraçada col·lectiva, sense bombes ni morts, sense injustícies ni prepotències, sense invasors ni envaïts, sense agressors ni agredits, sense perdedors ni vencedors. Aquesta guerra nostra és l’única del món en què tots guanyen. Preservem-la.
Però tot això encara no ha passat i és faena del publicador anunciar que passarà. I tinc l’honor d’anunciar-ho, de proclamar-ho, de publicar-ho als quatre vents: tot això passarà.
I ara aneu a sopar de bona gana. Que el vi córrega per les taules i que entre ferm als cossos del guerrers. I en endavant, endreceu les càbiles, proveïu-vos de les armes necessàries i de les bandes imprescindibles, no us oblideu de la carn per al putxero i de tota l’altra impedimenta sòlida i líquida i gasosa que haureu de necessitar per a la batalla. I després, que cadascú es mude com li pertoque i li agrade, que es pinte a la cara els colors més bel·licosos, que desfile al ritme de la millor marxa i que un terratrèmol de música somoga places i carrers i que Pego siga un poble que només guerreja al so de les marxes —mores o cristianes— més festives.
Visca el capità, visca l’ambaixador, visquen tots els moros sense distinció de raça ni de color, ni de llengua ni de sexe, visquen tots els cristians, que siguen bons, i visca Pego sencer i els seus moros i cristians.

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Amb aquestes reflexions, a manera de manifest personal, he respost a la invitació de la CAPPEV i de la Trobada d’Escoles en Valencià 2025 de la Marina Alta que té lloc al Ràfol d’Almúnia, als escriptors de la comarca de fer un gest de reivindicació col·lectiva de la llengua, ara que està patint gravíssimes agressions institucionals des del govern de Carlos Mazón. Ens cal l’esforç de tots per a combatre l’adversitat i superar-la, perquè com diu el poeta, “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Hi haurà una publicació col·lectiva, molts noms i una única demanda en favor del dret a viure en el nostre idioma. Us convide a llegir tots els textos i a compartir una aspiració innegociable: Pepa Guardiola, Jaume Noguera, Antoni Prats, Jovi Lozano, Pablo Nicolás, Lídia Santacreu, Elvira Cambrils, Rafa Gomar, Carles Mulet, Josep Antoni Ahuir i jo mateix us convidem a la tasca i a la satisfacció de guanyar el que és nostre. 

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.

En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma. 

És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.

Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.

Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.

Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.

TripAdvisor menysprea el català

 

Ahir, diumenge, vaig dinar en un restaurant de València i en acabant vaig publicar una ressenya del lloc en la platafarma del cercador on tothom ho cerca tot. El text deia això: 

"Kaikaya

València

Una experiència sorprenent

Bon menjar, a cada plat una sorpresa, un bon ambient i un servei molt amable que t'atén en un valencià molt correcte i és d’agrair.”

Vaig penjar la nota i algú em va suggerir que la podia enviar també a TripAdvisor i ho vaig fer amb el número 992758857, que la plataforma em va assignar. Unes hores després vaig rebre aquest correu:

Una llista que, com es pot veure, no inclou el català. Em vaig sentir insultat i menyspreat. Tot seguit vaig respondre amb el correu que segueix:

"En resposta al seu amable correu en què em diuen que no accepten el meu idioma com a llengua per a publicar i compartir la meua experiència, en aquest cas gastronòmica, he de puntualitzar-los: soc un valencià que parla, pensa, escriu i menja en català, una llengua que té uns dotze milions de parlants. Per altra banda, la meua col·laboració a TripAdvisor és totalment desinteressada i permet, com totes les altres, a la seua plataforma unes línies de negoci de les quals no obtinc cap benefici. Fins ací, estic disposat a col·laborar. Però quan en el temps de la IA i de la traducció automàtica TripAdvisor em diu que no admet el meu idioma com llengua d'ús, i que he de canviar d’idioma, em sent ofès i menyspreat, jo i tots els parlants del meu idioma.

Per tant, abans de fer ús de TripAdvisor com a plataforma de consulta, de reserva o de publicació d'experiències, només admetré una disculpa de TripAdvisor i un canvi de política lingüística que siga favorable al reconeixement del català. Em reserve, naturalment, el dret a publicar a les xarxes i als mitjans que crega oportuns la meua desagradable experiència amb la seua plataforma.

Atentament,

I això és el que estic fent. naturalment, la traducció del correu de TripAdvisor és obra de la configuració del meu correu. La qual cosa demostra que no s’ha de menysprear cap llengua, sinó afavorir la comunicació aprofitant les tecnologies de què disposem avui en dia.