Bona nit:
Quan el Regidor, Àlex Cervera, em va convidar a participar en aquest acte, em convidava també a retrobar-me amb amics, companys d’aquella època remota dels nostres inicis professionals i exalumnes que em recordaven, i tant de bo que jo puga recordar-los tots amb absoluta fidelitat. Siga com siga, al final d’una carrera docent tots conservem sensacions, sentiments, lligats a unes cares, a uns ambients, a uns estímuls i unes respostes que, en el meu cas, són del tot plaents especialment en aquells anys de l’etapa ampostina. Dec a totes aquestes interaccions una part fonamental de la meua formació.
Tanmateix, un altre sentiment es contraposava a l’alegria dels retrobaments. No sóc, ni de bon tros, una persona prou destacada en la història docent de la Ràpita i ni tan sols del Montsià: Pense en altres noms que han fet un treball molt més meritori i dilatat que el meu, noms que són referents inequívocs, també per a mi.
I finalment hi ha la consideració que m'ha fet acceptat el repte d'ocupar avui aquest seient: la gratitud. La meua família i jo coincidim en aquesta apreciació i ho diem moltes voltes: a la Ràpita vam passar els millors i més feliços anys de les nostres vides i això ho devem en primer lloc als amics que ens van acollir i a la manera de ser de la gent d'aquest poble.
Però de què podia parlar jo, atès el meu perfil? Àlex em va demanar un títol per aquelles exigències dels mitjans i li’n vaig dir un de prou ambigu perquè ningú no se sentís incòmode; ni els organitzador, ni vosaltres, ni jo mateix: “Pinzellades docents. Des de la Transició a l’Endemà”. Pensava que la meua reflexió havia de tenir en compte els anys viscuts entre vosaltres —els de l’anomenada “Transició”— i situar l’acció docent de la meua generació, la que començava llavors, en el decurs del procés d’afirmació nacional catalana que diumenge passat va marcar una fita de no retorn. Jo havia de parlar “l’Endemà” i només puc oferir-vos unes pinzellades, un enfilall d’impressions personals en el context del paper de l’escola i en el benentès que la història s’escriu amb passos lents i sempre en conflicte amb les impaciències puntuals de cada moment.
És doncs inevitable que comence evocant ni que siga breument la impressió que ens va produir el primer contacte amb Amposta —on vam anar a viure inicialment— i amb la Ràpita, des de dos punts de vista que ara ens interessen: la conciència de pertinença a un territori i la consciència lingüística, molt similars per altra banda a les que descriu Joan Francesc Mira en un dels seus treballs d’antropologia aplicada a les comarques veïnes de l’interior castellonenc. Tants anys de Dictadura havien desdibuixat els límits territorials als quals hom s’adscrivia conscientment: “Nosaltres som d’ací, d’estes muntanyes”, diu l’autor que contestava un pastor —i cite de memòria— quan se li preguntava què se sentia o d’on era i la resposta esperable podria haver estat castellonenc, valencià o qualsevol altra cosa més “limitable”.
De manera semblant, mentre cercàvem pis a Amposta, parle de l’any 82, un veí va preguntar a un altre si “aquells catalans que vivien a tal pis ja l’havien deixat”, la qual cosa em fa pensar que en una proporció que desconec, en aquells anys, hi havia montsianencs que es pensaven més montsianencs que catalans o que potser reconeixien l'existència d’uns catalans més “catalans” que uns altres.
Per aquells temps, a una banda i altra del Sènia no era difícil sentir com la gent afirmava que “aquí parlem molt malament”. Potser encara hi haja qui ho diga, ben equivocadament. Fins i tot, a Amposta, una alumna que contestava una enquesta sobre la seua llengua familiar em va preguntar si havia d’escriure “català” o “ampostí”.
Recordar ara els anys de les primeres reivindicacions per la llengua als nostres pobles, mort de feia poc el Dictador o, més reculadament encara, retreure avui la tasca d’aquells vells lluitadors pel català que en feien classes clandestinament i arriscant tot el que calgués hauria de ser motiu d’un homenatge que no hem vingut a fer avui i tant de bon que ens apleguem aviat per a fer-lo. Aquelles persones van viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra.” Aquell somni d’aquelles persones, és ara més a prop que mai i descansa sobre els seus passos, sobre els que els van precedir i sobre els que hem pogut fer nosaltres fins ara.
Aquesta era, molt sumàriament, la situació que hom podia trobar-se en una comarca com aquesta, allunyada del nord metropolità, suposadament ric i modèlic, i limitada al sud per una frontera imcomprensible.
Però totes aquelles indefinicions van canviar ben rapidament gràcies a dos factors essencials: la CCRTV i l’escola. Com a valencià, sé bé de què parle quan dic que una llengua i un poble privats avui dia dels mitjans de comunicació audiovisuals té molt difícil la supervivència. I la llengua, no ho oblidem, és alhora una manera de veure i d’explicar el món. Quan no sé qui va dir a Sue Ellen —aquella dolenta de la sèrie Dallas, emesa per una joveníssima TV3— que s’havia passat la tarda “fent el pendó”, va sacsejar moltes consciències. Aquell insult a una dona també es podia dir en català i per la tele i el català va guanyar així un estatus desconegut des de feia segles. És un exemple només, però ben significatiu.
Per raons que ara no vénen al cas però que il·lustren el que vull dir, vaig passar el curs 84-85 a la Marina, en comissió de serveis a l’institut de Benissa. Quan vaig tornar el curs següent i em vaig instal·lar a la Ràpita, el canvi de mentalitat que s’havia operat en un any era ben significatiu. Per dir-ho ràpidament els moviments de defensa de la terra, i no estic al·ludint només l’MDT estricte, havien guanyat molts adeptes. De sobte, entre els joves, si més no, es podia sentir de tant en tant l’adjectiu “espanyol” com un insult. Tant havia canviat la forma de veure el món que “català” i “ampostí” o “rapitenc” ja no eren termes lingüísticament antagònics, sinó complementaris: parlar rapitent “ja” era per al comú de la gent d’aquí la nostra manera de parlar català.
Però hem vingut sobretot a parlar d’escola i d’ensenyament. En aquells temps tenia molta il·lusió i no ho pensava, però durant els vint-i-quatre anys que vaig treballar al País Valencià, més o menys una vintena dels quals sota l’administració de Partit que el maig passat vam desallotjar finalment de la Generalitat d'allà baix, em vaig sentir impotent moltes vegades quan veia que a les escoles defensàvem unes actituds i uns valors lingüístics, socials i diria que d'actuació cívica que eren sistemàticament atacats, menyspreats, contrarestats i derrotats per un bombardeig continuat de missatges de sentit contrari procedents dels mitjans de comunicació afins o senzillament submisos al poder establert. També per un sector dominant de l'opinió pública, víctima de l'operació mediàtica. Puc dir que de la mateixa manera que és molt difícil viure amb la llengua segrestada, també l’escola demana esforços titànics quan es veu obligada a sobreposar-se a tanta adversitat.
I no ho dic com un lament, no hem vingut avui a lamentar-nos, ho dic a manera de rectificació d’aquest sentiment tan pessimista. Ara diria que a l’escola també és aplicable allò que es diu de la venjança: que és un plat que se serveix fred. Efectivament, quan semblava que tot estava perdut, quan semblava que desapareixeríem sota el pes de tants anys d’una segona dictadura, la societat valenciana, en gran part educacada a l’empara d’una aplicació molt incompleta de la LUEV de 1983, ha dit prou a tanta negació hi ha protagonitzat un canvi polític i d’opinió que ni els més optimistes podien imaginar uns anys abans. I no només això, sinó que la generació política que governa els valencians, el conseller d’educació mateix, és en gran part un “producte”, ja, d’aquella escola que semblava derrotada.
Per això és tan important l'escola, malgrat que els ensenyants no ens n’adonem i malgrat que les nostres impaciències no ens permeten veure que allò que un dia pot deixar indiferent un infant o un adolescent se li pot transformar en una gran lliçó molts anys més tard, quan allò que va passar desapercebut esdevinga útil o necessari en un determinat moment de la seua vida. Potser estic parlant d’alguna cosa semblant a la famosa magdalena de Proust.
Tot això no se sap quan hom comença a fer de professor, tendim a parlar des de la nostra perspectiva d’avui, la d’un jubilat en el meu cas, però fóra bo fer l’exercici de situar-nos en els nostres orígens professionals i reconstruir l’escola que vam voler fer. Assajaré, doncs, uns punts que els qui formàvem part de la que anomenaré la “generació de la Transició” consideràvem bàsics.
En primer lloc, veníem d’una escola autoritària i d’una societat autoritària que aspirava a viure en llibertat. La transformació no era fàcil. Com es gestionava la llibertat en una classe? Llibertat per a qui, per al professor, per als alumnes? Com es repartien els papers en una aula que funcionava “en llibertat”? I què era la llibertat?
Crec que, en això, regnava una gran confusió. Els acords, en aquest punt eren difícils i com en moltes coses hi havia tants caps tants barrets. Alguns van entendre, o van voler entendre a conveniència seua que la llibertat era una mena de campi qui pugui que feia més còmoda la vida del professor, lliure d’aquesta manera de l’obligació de ser un guardià de l’ordre i fins i tot de subjectar-se a certes obligacions. El perfil d’aquest professor seduïa sovint els alumnes, que també se sentien lliures del jou de qui tradicionalment havia d’exercir l’autoritat. Però passats els anys no estic segur que aquestes actituds hagen donat bons resultats.
Hi havia, tanmateix, un grup de professors que no ho vèiem tan fàcil. Efectivament, l’exercici de la llibertat havia de passar per trobar la manera de combinar la desitjada llibertat i l’autoritat, tot fent una renúncia explícita a autoritarisme. El professor, sota aquest punt de vista, exercia el seu mestratge perquè era “reconegut” pels alumnes com a mestre i no perquè era “administrativament” i per decret el professor o el mestre —dit siga ara amb paraules de to menor—. Ve a tomb una reflexió que em va fer precisament Alejandro García, quan en una conversa va glossar el sentit de la paraula “mestre”. Per a ell —i per a mi també— “mestre” era més que “professor”. Mestre és qui exerceix un mestratge, no qui es limita a ensenyar allò que diu la llei que ha d’ensenyar, mestre aquell que guia l’alumne amb una actitud positiva i una dedicació absolutament sincera.
La meua generació ha donat grans mestres i perdoneu que no diga ara els noms que tots teniu presents. En aquells temps en què semblava que tot estava per fer, molta gent, però no tota, es va deixar la pell per l’ensenyament. No parlem de determinades actituds que encara pretenien gaudir d'un estatus obtingut amb les regles de joc de l'antic règim, ni de les que sota certes aparences eren obedients a una transició política feta en clau espanyola que ja ens feia aigua a alguns, ni d'aquelles altres que es revestien d'una liberalitat enganyosa i mancada de rigor, ni tan sols d'aquelles altres que cercaven uns privilegis personals que els instal·lessin com a nous privilegiats de la modernitat d'aleshores.
Sóc professor de literatura i tinc sovint la temptació de recórrer als arquetipus literaris per a explicar el que vull dir. I em ve al cap per tal d'il·lustrar el que estic dient aquell farmacèutic, monsieur Homais, de Madame Bovary, que no és capaç de traduir una temperatura de l'escala Reamur a Fahrenheit, que s'equivoca explicant certes reaccions químiques, que cita Shakespeare pensant que la frase és d'un periòdic o que aboca el doctor Bovary a una intervenció quirúrgica per a la qual no està preparat i tot acaba en catàstrofe. Tanmateix monsieur Homais és l'únic personatge de la novel·la que triomfa i ho dic amb ironia, és l'únic que aconsegueix el seu propòsit; ell, potser un dels personatges més estúpids i més fatus de la literatura universal, acaba sent guardonat amb la Creu d'honor.
No, el mestre, el bon mestre, els bons mestres de la meua generació que he conegut, no pretenien el guardó fàcil ni el privilegi personal, sinó exercir el seu compromís de servei als alumnes, a l'escola, a la societat i en definitiva a la llengua i al País; eren fills de les paraules del poeta, "allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble".
I crec que aquesta voluntat de servei va marcar el camí d'aquella generació activa i compromesa. L'any 1983 va tenir lloc a Tarragona el I Congrés de Llengua i Literatura Catalanes al Segon Ensenyament i els joves que començàvem vam rebre del doctor Joaquim Molas una lliçó que no vam oblidar: "el professor de català —i jo crec que tots els qui ensenyaven "en" català— ha de ser una mena de Gary Cooper, sempre a punt de treure les pistoles". Ho deia el veterà professor perquè defensar llavors la llengua exigia un plus de militància i de fermesa, una capacitat de reacció que potser no tenia precedents a casa nostra.
Fer de Gary Cooper ens va obligar també a estar oberts a aprendre de tothom. Potser tampoc no ho sabíem però sense saber-ho anàvem aprenent que el magisteri o més modestament la docència que volíem exercir, anava absolutament lligada a la pràctica d'una llibertat a les aules, gens diferent de la que podíem trobar en la convència i el respecte mutu als passadissos o en la vida quotidiana. L'autoritat era, doncs, la manera consensuada d'exercir cadascú el paper que la institució li assignava en el benentès que aquest model obtè els resultats òptims quan tothom té la humilitat d'aprendre d'altri i la generositat de compartir allò que sap amb el proïsme. El mestre, en això ha de ser capdavanter, potser el "professor", en el sentit que ho deia Alejandro, no.
El pas següent, desterrat l'autoritarisme i l'arbitrarietat que sovint l'acompanya, havia de ser i va ser la superació de la classe magistral com a única i potser més important eina per a l'ensenyament. Amb els mètodes tradicionals es pot aprendre qualsevol concepte, aquelles taules de química, les obres de Josep Maria Espinàs o la llista dels reis gots, però debatre sobre la validesa d'aquests mètodes ens portaria ara massa enfora. Per aquells temps, quan debatíem aquestes coses també a les aules, amb els alumnes, un em va dir textualment: "desenganya't, la letra, con sangre entra”. Però aquell mateix alumne era un dels que gaudia amb els mètodes participatius, on el diàleg, el debat i el descobriment personal induït ocupaven ja gran part de l'espai i el temps que en altres models models docents era reservat exclusivament per a l'oratòria del professor. I si aquell alumne em retreia aquella frase tan periclitada era perquè no era capaç en la seua inexperiència —major que la del professor— de fer-se càrrec de la importància de superar aquelles velles pràctiques.
La nostra generació també feia els seus descobriments, estava abocada a trobar altres maneres i a perfeccionar-les. Crec, en aquest sentit que una de les troballes més productives, més boniques i més satisfactòries fou el traspàs del protagonisme del professor al del "jo" de l'aprenent. Fos qui fos, l'aprenent, com acabem de dir. Front al lluïment personal del professor, amb la seua oratòria, la seua veu i la seua perspectiva privilegiada, física i tot però no només —encara moltes vegades s'elevava sobre una tarima—, l'alumne es motivava amb la satisfacció de l'èxit personal en l'aventura inacabable de conèixer el món o, si voleu, d'haver conegut aquell dia una petita i potser inesperada parcel·la del món.
També, doncs, havia de canviar la perspectiva, i la correlació de privilegis. Aquella generació de mestres es caracteritzava per afrontar els reptes amb decisió. No s'hi valia tampoc a fer fer els deures o els treballs d'una determinada manera de vegades arbitrària, perquè s'havia de notar qui era qui manava a la classe. No, tampoc no era això. En primer lloc ningú que pensés de la manera que descric se sentia legitimat per demanar als alumnes una cosa que ell no fos capaç de fer i que hagués fet prèviament. En segon lloc, era el currículum, l'estil, la manera de fer del mestre allò que infonia seguretat en l'aprenentatge. L'aprenent se sentia segur perquè tenia al davant un guia que sabia on volia arribar, per què i per a què. I en tercer lloc, calia dir sempre la veritat, l'escola havia de ser un lloc de col·laboració i la col·laboració, o és franca o, altrament, es torna un entrebanc insalvable. I finalment, aquesta franquesa ens havia de portar inexorablement a respectar els temps i els ritmes individuals d'aprenentatge. Si no haguéssim convertit el "jo" en protagonista i destinatari dels actes docents i discents, hom podria haver acusat l'escola d'estafar les persones en favor d'una col·lectivitat abstracta que al capdavall no és res.
I em queda encara una darrera consideració al voltant de l'avaluació de les coses que feia aquella generació. Segurament molts de vosaltres deveu esperar que jo parle ara dels exàmens. I sí, en parlaré, però no d'aquells que es fan amb paper i bolígraf sinó d'aquells altres que es fan amb els ulls, amb les mirades. Mirant-nos a la cara, uns i altres, sabíem on era la sorpresa, el rebuig, la gratitud, l'afecte, l'èxit o el fracàs. Tot això ho vaig entendre molts anys més tard, quan ja era un professor que es jubilava, però la meua generació de mestres sabia que la mirada neta i franca és l'única cosa que no enganya.
Potser tot això que he dit són coses passades, potser de vell i tot que dóna bons consells perquè ja no pot donar mals exemples. No ho sé. Però tant de bo que no haja dit res de nou a les generacions que ara exerceixen la docència, i tant de bo que l'experiència d'aquells anys haja estat ja superada. Tant de bo.
I deixeu-me acabar parlant de mi, una mica només. A la Ràpita, vaig prendre el relleu de Teresa Sansa, un referent per a mi en tots els sentits, com a professor dels cursos de reciclatge de català que organitzava l'ICE. Vaig aprendre molt en aquells cursos. Vaig aprendre més llengua, que és el que jo havia d'ensenyar, però també vaig aprendre a conèixer una etapa educativa que m'era totalment desconeguda, però sobretot vaig aprendre de molts mestres que ho eren perquè tenien un títol i també i sobretot perquè exercien el magisteri amb actituds i dedicació exemplars.
També vaig ser a la Ràpita professor els cursos de català per a adults, i aquí vaig aprendre molt dels col·legues Josep Queral i Pepita Ferré, ells sabien millor que no pas jo com s'havien de fer les coses i jo els seguia. Però també vaig aprendre d'aquell grup de dones i homes que no només volien conèixer millor la seua llengua, sinó que la llengua era, a més, un pretext per a trobar-se, per a parlar, per a compartir lectures i inquietuds de les quals també se'n va beneficiar aquest professor.
Quan me’n vaig anar de La Ràpita, destinat a l’IES Enric Valor de Pego, aquell grup em va fer un sopar de comiat i em va regalar un vaixell, bonic, ben dissenyat, amb les veles hissades, una joia que tinc en un lloc preferent de casa meua. A la peanya que sosté aquell vaixell diu: "En record d'un temps agradable i profitós". Crec que res no podia resumir millor el sentiment que desprenien totes aquelles vivències. Moltes gràcies de nou.
"De la Transició a l'Endemà". Deixeu-me que torne al vaixell, ara que l'Endemà ja ha començat. Abans de venir me'l mirava, aquell vaixell, i a la impensada vaig xiuxiuejar aquella cançó marinera:
Bufa, ventet,
bufa ben fort,
hissem la vela
que anem a port.
bufa ben fort,
hissem la vela
que anem a port.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada