En el segon aniversari de la mort de Joan Solà, el lingüista sempre atent al batec de la llengua, les seues obres, com Estudis de sintaxi catalana (1972-73), A l'entorn de la llengua (1977), Lingüística i normativa (1990), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) i tantes altres, donen fe de la dedicació especialitzada d'aquest home de tracte fàcil i amable, tot i que sempre va conservar una sana intransigència i fins i tot mal geni amb qui maltractava d'una manera o altra aquest català nostre.
Tanmateix, l'especialista no renunciava a l'activisme cívic, fruit del qual són els nombrosíssims articles de divulgació que publicà a la premsa durant 36 anys. Com deia al seu darrer, publicat a l'Avui del 21 d'octubre de 2010, uns dies abans del seu traspàs: "La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues: però també m'ha impedir d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.) i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava."
És per això que, en evocar el personatge, he agafat el seu últim llibre publicat, Plantem cara (2009), el darrer recull dels seus articles, i l'he obert per una pàgina a l'atzar, precisament per una "Carta oberta a Èric Bertran" (10-III-2005), aquell xicot que als seus catorze anys va ser acusat per la Guàrdia Civil d'un presumpte delicte d'amenaces terroristes per haver enviat un correu electrònic a uns supermercats demanant l'etiquetatge en català. De tot això, qui hi estiga interessat pot trobar tanta informació com vulga a la xarxa o a les hemeroteques, però n'hi ha prou de recordar ací les paraules que el mestre Solà adreçava al jove activista, talment com si les adrecés encara ara al lector actual: "Perquè, en definitiva i en síntesi, es tracta d'això: de la dignitat personal. Tu i jo i molts milions de persones que vivim per força en aquest Estat no som iguals que els altres ciutadans. Els altres poden anar pertot arreu del territori parlant la seva llengua, comprant en la seva llengua, veient cine en la seva llengua, llegint tota mena de revistes i llibres en la seva llengua, anant als Jutjats i a l'Exèrcit en la seva llengua, parlant al Congrés i al Senat en la seva llengua, examinant-se de conduir o de química o fent tota mena d'oposicions a qualsevol indret del territori en la seva llengua. Nosaltres, els bascos, els gallecs i els catalanoparlants no podem fer gairebé res de tot això: la nostra llengua és de segona o de tercera davant els poders constituïts. Pitjor, són llengües feroçment perseguides des de fa segles. I d'això se'n diu democràcia."
Especialista en sintaxi com era, els qui vam tenir la sort d'escoltar-lo alguna vegada podem certificar que parlava amb la mateixa claredat i contundència que esmerçava en els seus escrits.
